divendres, 30 de setembre del 2011

Cabrera

       Hi ha una pista que va al santuari de Cabrera, i a la tardor els colors ens alimenten el cervell. Ocres al terra, foc a les fulles dels arbres del bosc. Tenen raó els que anomenen aquesta estació, primavera d’hivern.


          Fora del bosc els colors segueixen multiplicant-se, i ara cal afegir-hi els verds dels prats, els grocs vivíssims de les fulles dels arbres, el blau del cel i les diferents tonalitats del Puigsacalm, que es veu més a prop del que ens pensàvem.



Seguim endavant i quan arribem al peu de les escales que pugen a Cabrera comencem la pujada, mentre contemplem els colors de la tardor que amb l’alçada encara adquireixen més lluminositat i relleu. Com que les escales pugen pel mateix fil de la carena hi ha moments en que es veu la Plana de Vic, i veiem el Montseny que es dilueix amb el cel.  A l’altre vessant podem contemplar els prats més alts de les planes d’en Bas. Quan arribem a Cabrera el primer que fem és anar a l’hostatgeria per a saber si ens podran fer el dinar. Ens atén un home gran que ens pregunta si el tenim encarregat, però tot i que no ho hem fet, ens pregunta el que voldríem menjar. “El que hi hagi” li contestem. Aleshores fa sortir la cuinera, que ens diu que si volem arròs, ara prepara el sofregit i que podem tornar d’aquí tres quarts d’hora.



 A fora l’espera no es fa gens llarga: hi ha els colors per a alimentar el cervell d’ocres i grocs lluminosos, l’aire de tardor, netíssim per a alimentar els pulmons, les vistes a l’alta Garrotxa, el Puigsacalm, i Collsacabra per a alimentar els ulls... Cabrera és construït al cim d’una muntanya plana però molt estreta, si bé l’ermita i la casa de l’hostatgeria són a la part més ample i herbada. Caminem una mica per la carena, per allà on s’estreny, i arribem fins la part més alta, on hi ha un senyal geodèsic. Des d’aquí es veu també una ciutat gran, que segurament deu ser Olot. Una mica més endavant, es veu millor el Puigsacalm, ja que no hi ha cap arbre que el tapi. Hi ha uns espadats impressionants a tots dos cantons: Osona i la Garrotxa.
            
       Tornem a passar l’estret pas de roca per a pujar el cim i contemplem novament el paisatge. Ha passat l’estona que ens ha dit la mestressa, tenim ben alimentats els sentits i ara cal alimentar el motor principal, que és el païdor.
         El menjador no és gaire gran: només hi ha cinc o sis taules grans. Estan arrenglerades al costat dels finestrals que donen als horts del santuari.
Quan ens porten la paella fumejant pensem que ha valgut la pena l’espera i no  deixem ni un gra d’arròs. Després ve la butifarra amb seques, el porró de vi negre... És curiós que ara que estan tant de moda els vins aspres, secs, o bruts, en els llocs populars i tradicionals com aquest, el vi del porró acostuma a ser més aviat dolç. El Marianu, per  il·lustar la idea de que les dones val més que no siguin extremadament primes deia, irònicament, “és maca aquesta noia, està seca!” i això ho deia fa uns quaranta anys, quan encara no havíem sentit a parlar, sortosament, de l’anorèxia. Segurament que amb el vi diria el mateix. Com que som els últims d’acabar de dinar al final compartim el menjador amb la cuinera i l’home que ens ha atès.


         Quan sortim a fora l’aire ha refrescat molt: un bon català té fred després de dinar, assegura la dita, tot i que a l'estiu falla. Si la tardor és la millor estació de l’any per a contemplar els colors de Cabrera, la tarda és la millor hora del dia. El sol d’aquesta hora encara accentua més els tons calents dels vermells, els marrons i els grocs i ocres dels arbres. Abans de marxar veiem els cables d’un rudimentari telefèric que fan servir per pujar els aliments, i que parteix del final de la pista. Baixem per un bell camí que estalvia les escales i ho fem amb els últims raigs de sol. La hora ja no pot ser més romàntica, i no ens penedim gens d’haver triat aquest camí per tornar a la pista, encara que sigui més llarg.


    Si al matí el  Collsacabra, per la lluïssor dels seus colors,  era un quadre a l’oli ara és una aquarel·la.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Toros


Sóc dels que està satisfet per l’abolició de les curses de Braus a Catalunya. Els que voldrien que es perpetués aquest espectacle sanguinari ara criden llibertat, i curiosament molts dels que clamen llibertat estan inscrits a un partit polític fundat pels franquistes, que ens van tenir esclavitzats gairebé mig segle. Per desgràcia hi ha massa sang vessada al planeta, com per seguir matant en públic.

Alguns defensors de la matança de toros asseguren que això és art. Art? Veure un animal sagnant litres i litres de sang, mentre la gent aplaudeix és art? A vegades he vist fotografies o filmacions dels matadors en el moment de fer la feina. A mi em sembla que en l’expressió del torero hi ha més odi que art. I en la seva manera de caminar, hi veig més xuleria i menyspreu cap a l’animal moribund que no pas sensibilitat artística!


Tinc un conegut que diu que els que trobin a faltar les corrides, s’enfonsin cada diumenge a la tarda, al menjador de casa seva, un sabre, entre coll i espatlla. Jo no sóc tan radical: penso que amb un parell de banderilles clavades a l’esquena ja en tindrien prou.


Amb l’ús que es fa de l’antiga plaça de toros de les Arenes em sembla que hi hem guanyat: un Fnac on es venen llibres i discos, unes sales de cinema, el Museu del Rock, diferents comerços, i restaurants. Els sanguinaris que ara ploren per la desaparició de la festa diuen que en temps de crisi es perdran llocs de treball? Si estudiem una mica el cas de les Arenes, em sembla que dóna feina a més gent ara que abans, i penso que la família propietària de la Monumental, si hi posen bona voluntat, en sabran treure més profit amb usos culturals o de comerç que de sofriment.


El mateix dia que s’ha fet la mercè d’evitar tant de patiment als toros a Catalunya, a Barcelona s’encenia el Piromusical de la Mercè. A la ridícul disfressa que llueixen els toreros l’anomenen “vestit de llums”. Personalment prefereixo els llums al cel de Barcelona. La darrera peça musical del muntatge musical ha estat l’Himne a l’alegria d’en Beethoven. Recordo que el Miguel Ríos quan en va fer la seva versió cantava: “en que los hombres volveran a ser hermanos”. Està bé que hi  incloguem mica en mica, com a germans nostres, la resta d’animals amb qui compartim el planeta.


dimarts, 20 de setembre del 2011

Montsant

Hem estat algunes vegades al Montsant. Des de la Morera, Margalef, Cornudella, Albarca... Un dels meus racons predilectes del Montsant és l'ermita de Sant Bartomeu, al Congost de Fra Guerau, i quan hi hem estat ho hem fet des d’Ulldemolins. Per arribar-hi cal passar per un pont penjant que travessa el riu Montsant.


Generalment quan es va a la muntanya es respira aire pur.
A Fra Guerau
es respira pau,
(i no volia fer el rodolí). El més agnòstic hi troba espiritualitat.
  L’ermita es troba en front d’una bauma, que es va aprofitar per a bastir-hi una construcció. A l’eremita que hi va viure no li calia baixar al riu a buscar aigua, ja que a dins mateix de la cova hi ha una mena de pica natural que sempre és plena d’aigua fresca.
 És feréstega i té encant
 la serra del Montsant.
  Hi ha roques de formes fantàstiques. Una d'elles, al matí ens va semblar un gran buda assegut, i amb la llum de la tarda semblava un orangutan del Planeta dels simis.


La primera vegada que vem pujar al Montsant, ja fa molts anys va ser un 6 d’octubre, el del 1974,
en un dia d'una tardor,
dolça com un petó
(ho sento per la rima). 
 I aquell dia férem la travessa d’Ulldemolins a Cornudella, passant  pel punt més alt de la serra. Recordo que en baixar cap a Cornudella, passàrem per una altra ermita, la de Sant Joan del Codolar,
on vem descansar
(un altre cop el rodolí!)
I vaig contemplar per primera vegada les vinyes de Cornudella.
Poc em pensava que anys a venir
m'agradaria tant aquest vi.




Uns quants anys més tard tornàrem a Ulldemolins, i aquest cop vem fer nit a la fonda i menjàrem truita amb suc per primer cop.
 I sempre que hi tornem, encara que no sigui
la diada de la truita amb suc,
la demanem, de retruc (!!??).
  Si la denominació de l'oli de Siurana no té rival, per al meu modest paladar, trobo que el d'Ulldemolins és el més afruitat. Una llesca de pambolisucre és  el millor berenar. Riu-te'n de les llaminadures que venen a les botigues de xuxes.


Ulldemolins ha deixat al folclore català una dansa que ballen els esbarts d'arreu de Catalunya: la de les Majorales, a ritme de jota.

T'endús ben endins
el paisatge d'Ulldemolins.
  Enguany he sabut que per l’11 de setembre, alguns patriotes d’Ulldemolins pengen una immensa bandera catalana a l’anomenada Roca del Llençol.
Quatre barres al vol.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Rambles de Barcelona

Per a mi, la millor hora per a caminar per les Rambles és al matí, quan gairebé tothom dorm  i són buides de gent.
  Entro per Canaletes. La font reposa de la darrera celebració d’alguna copa del Barça. Al capdavall de les Rambles, a Colom comença a fer-se de dia, i els quioscos de diaris obren les parpelles. Una parella de turistes, arrossegant les maletes de rodes, va cap a la plaça Catalunya. Una noia puja fent footing. Els seus batecs són visibles al seu pit i la seva cua de cavall acaricia l’aire de Barcelona.


La majoria de parades de les floristes són tancades, però n’hi ha una de matinera que ja ha exposat els clavells, les roses, les margarides...
Pels volts del Mercat de la Boqueria els camàlics traginen carretons carregats de caixes de vianda i de fruita. És una feina dura com un cop de puny, i generalment mal pagada.
  Més avall algunes noies, venen la seva mercaderia. Una d’elles li passa a una altra uns bitllets. Algun sapastre ha pagat un grapat d’euros per una estona de sexe ètnic i per a robar-li part de la seva joventut.



Torço pel carrer de la Boqueria en direcció al Call. El mateix sol que enlluernà els jueus fa alguns segles, ara assenyala la direcció de llevant, pels que volen resar de cara a la Meca. Arriba el so de les campanes de la Catedral.
  En passar pel davant d'una botiga de productes hebreus, observo un home amb barba roja, que obre la persiana. Pel quipà que porta al cap intueixo que és practicant de la religió jueva. S'escau que  en aquest moment, passa un noi amb el mocador de quadres palestí. Jo hi faig el paper de cristià. Això és Barcelona. Ens mirem tots tres, i cadascú segueix cap a la seva feina.


A la tarda torno a passar per les Rambles. Per a mi és la millor hora per passejar-hi, quan gairebé tothom és despert i són plenes de gent.

diumenge, 11 de setembre del 2011

11 de Setembre


  Ahir a la nit érem al sopar multitudinari del Palau Sant Jordi. Ens van servir un plat de sopa calenta. De Sopa de Cabra. Portàvem gana endarrerida. No cal explicar-ho gaire, els mitjans ho han fet sobradament. Només constatar que entre cançó i cançó, entre rock i rock, el crit majoritari que s'escoltava entre els assistents, a banda del reconeixement al grup que retrobàvem a l'escenari, va ser el de: In, inde, independència!!
I avui 11 de setembre, als carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats de Catalunya ho hem tornat a escoltar. Inclosa Badalona.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Àreu

Les matinades a Àreu, a l’estiu acostumen a ser fresques, i a vegades fredes i tot. Com que els vessants de la serra del Monteixo, rere dels quals surt el sol són tan alts, el sol hi entra cautelosament, després de baixar, com si fos per unes escales de llum, pels boscos de Costuix. He obert els finestrons del cor i la lluïssor s’escampa sobre la taula, com unes estovalles de claror. 



Cremen les pissarres fèrries de la vall, i reverdeixen els prats. Algun gall canta com si encara no ens haguéssim despertat.
Durant el matí el sol arrela a Àreu i escalfa els carrers, i encara més al migdia que a vegades es torna ardent. Alguna tarda es formen núvols al cim del Monteixo i a la serra de Màniga, i també n’arriben del Port de Boet. Aleshores pressents el xàfec que cau desenfrenat. A mitja tarda el cel es torna a asserenar.


Ha assedegat els camps dels anhels de fertilitat que tenen. Unes boires de llum jeuen mandrosament als vessants del cim de lo Covil i als boscos de Virós. La mainada del poble surt a córrer amb bicicleta i a jugar a pilota al camp de futbol. El sol eixuga la gespa i els llagrimalls dels avellaners, dels bedolls i del brancatge dels avets. S’il·lumina un capvespre enfebrat que incendia els cimals d’un to rogenc. Els núvols grocs i els rosats es van esllanguint i tenyeixen la vall de tons blavosos i morats, quan arriba malenconiosament, la foscor.


 Després de sopar caminem fins els afores d’Àreu, on els fanals ja no il·luminen la carretera, i quan no hi ha lluna plena ens dediquem a comptar estels. N’hi ha més que no pas  grills. Els finestrons de les cases es tanquen aviat. Àreu, comparat amb altres poblacions va a dormir d’hora. Un gat ratlló intenta festejar una gateta blanca de llom tacat. Un estel fugisser creua el camí lletós de Sant Jaume. Hem de tornar a començar a comptar estels perquè ens hem descomptat...
Quan ens posem al llit, un gall impacient ens anuncia amb algunes hores d’antelació l’arribada del trenc de totes les albes. A la Vall Ferrrera.