Un santsenc a Sant Gervasi de Cassoles

    Barcelona té un districte que s’anomena Sarrià-Sant Gervasi. Al santsenc li costa saber amb exactitud on acaba Sarrià i on comença Sant Gervasi. 

   Suposa que a molts  gervasiencs els pot passar una sensació semblant, i  no sabrien distingir els límits d’Hostafrancs amb Sants o els de Sants amb la Bordeta.

Tot i amb això, hi ha una diferència clara entre Sant Gervasi i Sarrià.

   I una manera de trobar l’essència de Sant Gervasi és caminar pels seus carrers i places.

     Passejar pels llocs on va passar la infantesa Mercè Rodoreda. 

   Contemplar alguns edificis que devien ser ben vius quan ella va escriure una de les seves primeres novel·les: Aloma.

     O qualsevol altra torre de Sant Gervasi semblant a les que descriu.

    El santsenc troba un edifici extraordinari: l'edifici Alhambra, al carrer del Berlinès.

    Hi entra de puntetes per no molestar els veïns.

    Una sorpresa trobar un pati com aquest sense desplaçar-se a Granada.

    A una botiga han pintat el mur del carrer: una mena de grafit agradable de veure.

   Fa alguns dies que l’ajuntament ha comunicat que l’avinguda del príncep d’Astúries tornarà a anomenar-se amb un nom que li és més propi i més republicà: Riera de Cassoles.

    Una immensa buguenvíl·lia s’escampa per un mur.

    Convida a entrar-hi...

    ... i a no quedar-s’hi, malgrat les bones vistes.

   “Adéu angelet” pensa el santsenc. 

    Mentre surt del cementiri li sembla escoltar una veu que li diu: "a reveure".  

    Es torna a endinsar als carrers de Sant Gervasi: és hora de dinar.

21F: VagAturada General

    Els santsencs que encara són a casa senten un soroll que els recorda l’1 d’octubre. Un helicòpter sobrevola les seves cases.

    Hi ha un santsenc que (excepte quan hi ha vaga) utilitza bicing.  Sap que han afegit noves bicicletes. Avui només n’hi ha de quatre rodes.

    Unes quantes persones es manifesten al mig de la carretera de Sants. 

    La policia juga a arrencar cebes.

  

  

  El judici que s’està fent a Madrid és present en la ment dels manifestants.

    La mobilització avança per la carretera en direcció a Hostafrancs.

   Carretera de Sants i Creu Coberta tallades al trànsit rodat, excepte per a les ambulàncies; els vaguistes es retiren quan en passa una. 

  Hi ha emoció quan es troben els manifestants que venen de Sants amb els d’Hostafrancs.

    La mobilització seguirà unida, per la Gran Via de Barcelona en direcció a la plaça de la Universitat. 

    La plaça és plena. Estudiants, treballadors i jubilats units per la causa de la demanda de millores laborals i socials. 

   A la tarda segueixen les mobilitzacions. I les caminades! De nou els santsencs es dirigeixen a Barcelona. Un calfred quan la marxa passa pel davant de la Model.

    A la Diagonal hi ha molta gent que s’ha anat unint des de diferents barris.

    Hi ha qui en diu aturada de país. O vaga general. O mobilització per les llibertats.

  Tant se val, en definitiva el que es reivindica és un país més lliure dins d’un món millor.

    Ens arriben notícies que a Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Granollers, Sabadell, Terrassa, Berga, Igualada, Badalona, Manresa, Olot, Reus, Vic i a moltes altres ciutats les concentracions i manifestacions també són molt importants. 

    “Tot un poble en moviment” que s’obre pas. 

    L’helicòpter avui no s’ha adherit a la vaga.

   El 21F ja és una data per anotar a la història de la República Catalana, que sí que existeix.

   Quan els santsenc torna a casa pensa: “quanta feina es pot arribar a fer en un dia de vaga!!”

Llaços de color groc

Yellow is the colour

of my true love's hair...
...I love the best

(Donovan)

 They call me mellow yellow

Quite rightly  

(Donovan)

El groc endormiscat de la mimosa
deixa una pols daurada al pas del vent...

(La claror amarga, Josep Maria de Sagarra )

 Enllaça’m llaços,

llaç groc.

Enllaça aquest color

aquest color de llibertat.

Llaços, llaços, i més llaços

que acabin amb tanta presó

braços, braços, i més  braços

que acabin amb la repressió.

 A la solapa un llaç groc,

groc a prop del cor.

Una àvia amb una flor

feta de ganxet

com llàgrima d’or. 

Mocadors i bufandes

papallones grogues

fins que tornin a casa les preses

i els que són a l’exili.

 No sembla un judici

és com un malefici.

Groc als carrers

groc de dia i groc de nit.

La rebel·lió del color.

Espanya no ens roba

    No ens roba la voluntat.

     No roba la determinació del poble. 

     No ens roba el sentiment republicà. 
     No ens roba la veritat, no ens roba la llengua ni la història.
    Hi ha una justícia amagada que finalment ressorgirà.

     Quan divendres passat es van endur a Madrid els presos i preses polítiques, moltes de les persones que ens vàrem quedar a Catalunya i que ens les estimem vàrem sortir al carrer. Pacíficament com sempre. 

    Si algun dia he sentit més intensament el sentiment de “No esteu sols” va ser divendres 1 de febrer al vespre a Barcelona, al Passeig de Gràcia davant de la Pedrera, en motiu de la tancada a la seu de la Comissió Europea per exigir la llibertat dels presos i l'autodeterminació.

    Al carrer, a més de les estelades que sempre hi ha a les concentracions, divendres la mateixa frase que penjava del balcó de la Comissió Europea es repetia a moltes pancartes que enlairaven els milers de braços que omplien el passeig. 

     Nosaltres tenim democràcia i no ens la poden robar. Espanya no ens roba la dignitat. 

   Ells tenen una altra versió de la democràcia: aquella que permet, per exemple, que mantinguin el cos d’un dictador assassí i sanguinari enterrat rere un altar. 

    Espanya no ens roba el criteri. I acusem l'estat.