Boira i dues ermites (a Montserrat)

     Pugem a Montserrat un dia de boira. Conec moltes ermites però n’hi ha dues molt amagades on encara no hi he estat mai.

     Per arribar-hi cal passar per llocs on hi ha qui s’hi belluga millor que nosaltres.

      La boira dificulta trobar l’entrada del camí.

     Tot i que l’hàbit no fa el monjo, sort tenim d'un ermità, el germà Jepri, que ens fa de guia i troba els racons més recòndits.

     Montserrat vessa espiritualitat: pel camí  trobo un rosari efímer.

     De sobte, entre la boira apareix l’ermita de Sant Martí, encofurnada sota una cova natural.

     No hi ha ningú i entrem, sense tocar res, a visitar l’interior. Som a 1.105 metres. Les nits deuen ser molt fredes. I llargues.

     L’exterior també està ben condicionat. Al costat d’una cisterna d’aigua pura de la muntanya, hi han instal·lat l’aigüera.

     Per anar a buscar l’altra ermita que volem visitar, com que és a una vessant diferent, hem de tornar a pujar per després tornar a baixar .

     Un boc de muntanya s’ha refugiat al bosc per aixoplugar-se de la pluja fina que cau. El germà Jepri no acaba de trobar l’ermita: “Aquesta està molt escondida” diu. "Però ara que no hi ha boira trobarem el camí".  Assegura.

     Dissimulada entre uns arbres, la veiem i hi baixem.

     L’ermita de Santa Caterina és a 970 metres d’altitud.

     També aprofita una bauma natural.

     Quan retornem, la boira ha escampat i la pluja també.

     Al cel de Montserrat, de penyora, els núvols hi han deixat una inicial.

Dos boscos i dues ermites (a la Garrotxa)

     L’alba de la Garrotxa promet un dia de descobertes.     L’any 2022 hem tingut un octubre més primaveral que no pas tardoral.

     L’ermita de Sant Nazari.

   El sol de mig matí intenta il·luminar el seu interior.                

    La llum secular entra a l'antiga rectoria. L'esperit del rector de la Vola hi volta.     Entrem en silenci a la Fageda de la Grevolosa.

     Hi ha qui diu que aquest bosc té màgia. El grèvol ens explica el nom de la fageda.       Una fageda d’arbres monumentals.

    Els faigs més alts de Catalunya.

                                 Als seus peus ens veiem petits: “ja em sembla bé”     Una posta de sol de finals d’octubre anuncia una nit de misteris.    El darrer dia d’octubre. Hem de proveir-nos de panellets. A Verntallat, prop del Puigsacalm, en fan uns de categoria.     A Sant Privat d’en Bas comença el camí que puja al Santuari de les Olletes.     El camí puja de valent. Hi haurà poca gent.     Trobem una roca singular. Els seus forats, en forma d’olletes van donar nom a l’ermita.     L’ermita de la Mare de Déu de les Olletes.     Els antics del país, tal com indica l’etimologia del Puigsacalm, fan l’article salat i en diuen “ses Olletes”.     Indubtablement aquest paratge també té una mica de màgia.      Els volcans dormen. Acaba un altre dia a la Garrotxa.