dijous, 24 de desembre del 2015

Figures de pessebre

Quan era petit cantàvem un grapat de cançons nadalenques de Joan Llongueras, que s’englobaven en la seva obra: “Les figures del Pessebre”. És una lletra llarga on es van descrivint les figures de fang més tradicionals del pessebre.
“La dona que renta
la vella que fila”
I així van desfilant totes les figures que coneixem.
La mare té una figura de fang centenària. Cada any més gastada, s’asseu amb la resta de pastors al voltant del foc, a vigilar l’olla.
A casa tenim figures de diferents mides. De fang i de plàstic. Alguns anys es troben al pessebre les antigues amb les noves.
 Enguany hem fet un pessebre en miniatura amb figuretes d’entre 2 i 3 centímetres d’alçada. Les grans s’esperen a aparèixer un altre any, i s’ho miren des de fora de l’escena.
El del sac de gemecs hi posa la música,
La gran quantitat de figures que es veuen a la Fira de Santa Llúcia i a totes les fires nadalenques, demostra que la gent segueix fent pessebre. 
Fins i tot famílies atees i republicanes fan pessebre a casa, per seguir la tradició que els nostres avantpassats ens llegaren.
Una de les figures més emblemàtiques del pessebre, tot i que no apareix a les cançons de Joan Llongueras és el caganer. Esperem que no mori d’èxit. 
Actualment hi ha centenars de models. Tots els famosos, polítics, futbolistes, etc. són representats buidant el ventre. I cada any n’apareixen de nous.
Qui no té la seva pròpia figura del caganer no és ningú.
Com que no sóc famós no tinc la meva pròpia figura de caganer. Però tinc photoshop i ni que sigui virtualment, i una mica deformada, hi ha la figura del Xavier caganer que per Nadal té els seus cinc minuts de glòria.
Bon Tió i....
a tothom.

dijous, 17 de desembre del 2015

Vampir a Collserola (2)

L’Estel em telefona. En despenjar m’adono que té la veu excitada.
    - X, podem quedar? Necessito que algú m’acompanyi a trobar el vampir de Collserola, i com que saps d’uns anys ençà, que tinc aquesta dèria, he pensat que series la persona indicada.
   - Quedem al cafè de Vallvidrera? - li dic, per citar-nos a un lloc que coneixem tots dos.
    - No - I fent la  veu miseriosa afegeix - segueix a Collserola, però a l’altre vessant. Passaré per casa teva a recollir-te. Al cotxe duc les eines necessàries.
Pugem a tota velocitat per la carretera que surt de Sant Just Desvern.
    - Estic fent avenços amb les meves investigacions - diu l’Estel mentre redreça el cotxe que ha derrapat a un revolt. I afegeix - Avui mateix sabrem on té el seu amagatall diürn.
     - Si corres així ens la fotrem i no podràs...
    - Tenim pressa - em talla - Hi hem d’arribar abans de que es pongui el sol. Enxamparem aquest assassí més adormit que el guix!
Després d’aparcar ens enfilem caminant per un pendent. L’Estel va davant meu corrent muntanya amunt.
    - És molt lluny? - pregunto esbufegant.
   - Gairebé hi som. Veus aquelles antigues mines? - diu assenyalant un punt de la muntanya - El molt covard s’amaga en un d’aquells forats.
Entrem a una cavitat. L’Estel va al davant amb una llanterna de llum violeta. 
    - És llum de lluna, i ell no la pot veure - m’explica xiuxiuejant - Si il·luminem la cova amb llum blanca el podríem despertar, i ens convé enxampar-lo desprevingut. Que tens por?
   - Por? Què va... - dic irònicament - Estic cagat! - reconec.
Després de provar en diferents entrades de mines i de coves finalment el trobem dormint plàcidament al seu taüt. L’estança put.
L’Estel treu del sarró una maça i una estaca i apunta directament el cor.
   - Un moment! - li demano fluixet - I si no és ell, sinó un pobre  sense-sostre que viu aquí?
   - És molt fàcil saber-ho - diu l’Estel acostant l’orella sobre el pit del difunt mentre amb una mà li busca el pols -  No batega, és ell!.
Mentre li clava el cop mortal aprofito per fer fotografies de l’escena. En l’instant que el no-mort passa definitivament i perpètuament a la categoria de mort sense el no, escolto que crida una paraula amb una llengua que no entenc. Potser és un insult? O una maledicció? L’Estel li respon amb una frase que tampoc no entenc.
    - Parles llatí? - li pregunto mentre segueixo fent fotografies. En va, perquè no obtinc resposta.
Quan sortim de la cova el sol és a punt de pondre’s.
    - Hem acabat just! - Diu l’Estel. I sentencia - Quan la llum es tanca s’obren les portes de l’infern.
Curiosament, quan descarrego les fotografies a l’ordinador de casa, descobreixo que en cap d’elles no apareix el no mort... ni tampoc l’Estel!

dijous, 10 de desembre del 2015

Lluny de Mont- rebei

Miro per una finestra que dóna a uns patis interiors. Un vent de tardor em transporta lluny, allà on els arbres es despullen. Quin fred el brancatge nu.
La ment recorre fàcilment el quilometratge que et du a llocs que fa temps que no trepitges. La imaginació et permet entreobrir records remots de la memòria.
Un solc excavat a la roca del Montsec d’Ares és el camí que seguim.
Al fondal, el riu de la Noguera Ribagorçana forada i separa el Montsec d’Ares del Montsec d’Estall. Una serra de Catalunya i una d’Aragó unides per un riu.
Quan fa temps que no ets a un lloc es magnifica, però el Congost de Mont-rebei no cal imaginar-lo més grandiós encara. Ho és prou.
El camí somniat avui és solitari. La cova Colomera queda encara més enlairada. L’entrada és ampla i fosca. Per un camí costerut i perillós, pots anar del paradís a l’avern. Si rellisques et pots... val més agafar-se bé i no relliscar.
Una truita es gronxa i com diu la lletra de la cançó, fendeix l’aigua del riu, al ritme allegro vivace de les notes de Franz Schubert. Casualment és la música que sona aquesta tarda a casa. 
Tanco els ulls desitjant que l’innocent truita no s’empassi l’ham que traïdorament ha preparat el pescador furtiu.
Quan s'està acabant el lied de Shubert  em pregunto innocentment: quin ham ens està esperant? 
La roba dels estenedors que es veu des de la finestra es gronxa al vent amb la mateixa cadència. El vent rere els vidres, com una carícia continguda.
Totes les fotografies són de Mireia Pujol Massa

dijous, 3 de desembre del 2015

Ombres xineses

La llum projecta ombres xineses. Unes olives i un raig de sifó al vermut de Reus. Un plat de somriures hi ajuda. Em prenc un aperitiu de felicitat.
Una ombra de bellesa en forma de flor. Posada al costat de la teva orella, recollint el teu cabell.
La font raja sentiment. L’ombra de l’amistat existeix i ens abraça.
És hora d’estimar-se. El rellotge marca l’ombra de l’amor.
L’ombra del desig. I quan va acompanyada d’amor, l’abraçada és més intensa i penetrant.
En democràcia l’autoritat no hi cap. Existeix l’ombra del consentiment.
L’ombra de la pau. Al teu rostre, i si puc en el meu. A un cel serè o un cel plujós. Hi hagi pau als cementiris.
Dóna’m la mà, i encomana’m l’ombra de la teva saviesa.
A la paret hi ha projectada l’ombra del destí. Però no la sé llegir.
L’ombra del geni salta tanques. I obre portes.
Una taronja de la Xina. Hi ha projectada l’ombra de la fortuna. Atractiva com la lluna de València. I llunyana.
I seguim brindant per a que la llum que projecta l’ombra de llibertat ens ompli les copes. Salut!!

dijous, 26 de novembre del 2015

Xurros de xocolata

   Resten pocs cartells de la campanya electoral del 27 S, que fa dos mesos que es va acabar.
   Per això em sorprengué trobar aquest del “vot de la teva vida”, i el vaig fotografiar. L’endemà ja no hi era.
   Tant de bo hi hagi acord i aviat puguin servir xurros de xocolata a tothom qui ho desitgi, fins i tot als personatges del Polònia.
   Brindem per la República Catalana!
   Esperem que no sigui un brindis al sol.

dijous, 19 de novembre del 2015

El fil que no es trenca

El camí es fa llarg, i no sé si anem pel bo. Altres companyes em van dir que per aquestes muntanyes van fer una travessa de 45 quilòmetres. 
Suposo que devien fer nit en algun lloc. Estic cansada.
   Déu n’hi dó el que hem caminat. Sort que nosaltres sí que ho hem fet en dos dies, i per etapes: els Ports d’Arnes, els Estrets, les Pesqueres de Beseit i el seu assut...
L’Artur camina uns metres més endavant que jo. Me’l miro i penso: “això nostre es pot considerar una història d’amor? D’aquelles de novel·la romàntica o d’amants històrics? No ho sé. 
La tardor fa que al paisatge predominin els ocres colrats i els marrons torrats. Els verds, com la meva esperança, no han desaparegut.
      - Estàs cansada? - Em pregunta l’Artur. M’aturo i me’l miro de dalt a baix. Amb una mirada n’ha tingut prou perquè afegeix - Descansem una mica.
       - Una estona ens aniria bé - dic mentre m’assec a una roca.
A vegades tinc la sensació de que tot està perdut. Que ens hem dit massa coses inútils i ens hem callat les essencials.
Contemplo les muntanyes, el riu i el cel que com nosaltres és canviant.
  Passem l’estona. El temps corre més del que voldria, sobretot a la tardor, que els dies són més curts.
    - Anna, ens arribem al gorg a banyar-nos? - em proposa.
L’aigua és freda. La fredor allunya les cabòries. El veig com m’enfoca amb la càmera de fotografiar i giro la cara. 
La guarda dins la motxilla i també es mulla.
Només se sent el murmuri de l’aigua que baixa suaument, i una mica de remor de les ondes que els nostres cossos fan a la superfície de l’aigua.
Ens eixuguem al sol. Miro el cel: està serè, només plouen fulles.
Em trec el bloc de la butxaca i apunto una idea. La nostra vida és com un fil que no es trenca.
Hi ha un fil incandescent
en la tarda que fina.
Rere un núvol lluent
tot és resplendent.

       - Puc veure què estàs dibuixant Anna? Em demana l’Artur.
       - Estava escrivint, però no em convenç.
       - Deixa-m’ho llegir - diu acostant-se. - és un poema d’amor?
     - Ara vols que parlem d’amor? - li dic una mica seriosa mentre tanco la llibreta.
Arribem al poble quan comença a fer-se fosc. Encara falta estona per sopar. La mestressa de la fonda ens pregunta si ens ha anat bé l’excursió.
Després de sopar fem un passeig fins els afores del poble.
         - Has vist la lluna com il·lumina? - em diu assenyalant-la.
       - L’arbre la festeja - li responc. Miro l’escena i afegeixo - ella se’n deu haver enamorat?
        - Ja tornes a parlar d’amor? - Diu intentant agafar-me una mà.
     - Hi ha res més important? - li contesto sense treure les mans de les butxaques de l’anorac.
        - Em demanes la lluna en un cove.
   Tornem cap a la fonda.
   Ens estirem al llit. Rendida de cansament apago el llum. Al cap d’una estona ell el torna a encendre.
      - Em vols llegir ara el poema? - diu buscant entre els llençols la mà que abans he rebutjat.
   Fa estona que estic desperta, i des del  llit, escolto els sorolls que fa l’Artur, que s’està dutxant. M’he posat al lloc que ha deixat buit al llit i abraço el seu coixí mentre faig mandres. S’obre una mica la porta del bany.
         - Anna, quan vulgos - em diu l’Artur, convidant-me a entrar al bany. Quan conjuga així sé que s’ha llevat de bon humor. Me n’adono que estic somrient. Tanco els ulls i intento seguir somniant.