Quan ens enfilàvem, lliures a les
muntanyes?
Quan a finals d’hivern, gairebé primavera, un any, vàrem pujar els
Rasos de la serra de Montgrony?
Se’ns va fer tard, teníem reservada hora per dinar a l’hostatgeria del
Santuari de Montgrony i no vàrem acabar de pujar el cim del Costa Pubilla.
No
passa res, deies. L’hem fet moltes vegades el Pedra Picada, no es mourà d’aquí,
ja hi tornarem.
La baixada, quan t’espera un bon àpat, no es fa llarga.
I si les vistes, amb l’ermita de Sant Pere acompanyen, encara menys.
Avui en mirar les fotografies d’aquell dia em venen a la ment persones
amb qui vàrem compartir ascensions i taula a Montgrony, algunes de les quals ja
no ho podran tornar a fer. Brindaria amb elles.
Segueixo recordant... la pista que va de Montgrony a Castellar de N’hug.
L’aigua de les Fonts del Llobregat.
Passem dies que no són alegres, tots plegats confinats a casa pel risc
del covid-19.
Un record especial per la Maria Guarro Vendrell (22/12/1934-26/3/2020) que era una habitual al Montgrony i que avui
ens ha deixat.