divendres, 16 de desembre del 2022

Els arbres

    
     M’endinso a l’alzinar i m’aturo a xerrar una estona amb la meva vella amiga, l’alzina Alfonsina.         —Ja saps que en aquest alzinar, des de temps immemorials compartim el bosc amb els nostres amics, els roures —em diu l’Alfonsina —. Però d’un temps ençà tenim un petit problema —afegeix.

               —I doncs? —pregunto.
               —Que el pi Crespí i l’alzina Fina s’han embolicat, en els dos sentits de la paraula.
                —I quina és la qüestió? —faig estranyat.
                —Que les altres alzines diuen que la Fina és una fresca, que es deixa abraçar per un pi intrús davant de tothom.
          —Actualment, qui és el vostre jutge de pau?
          —Per edat i per saviesa és el roure Palau.
            Com que sé on viu, vaig a visitar-lo.
     Les seves fulles il·luminades de sol, semblen d’or líquid.
         —Avi Palau, us volia fer una consulta de part de l’Alzina Alfonsina, que avui no es pot moure de casa —l’informo.
        —Deixaré caure una fulla on, amb lletres d’aigua, he escrit la meva opinió —diu solemnement —. Que és vinculant! —sentencia.
    Recullo la fulla i la llegeixo: “Tots els arbres del bosc tenen els mateixos drets. Sense distinció d’espècie, de casta, d’alçada o de color. Que cadascú esculli la seva manera d’estimar-se. Independentment de si tenen fulla caduca o perenne. De si són mascles, femelles o el que cada individu triï per definir-se. Estem agermanats amb tots els arbres i matolls dels boscos de la resta del món.”
     —Com que haig de fer un viatge a la pineda de Baltasana, explicaré als arbres que hi trobi, això que has dit —m’ofereixo.
     Em resta temps: pujo a l’alt Berguedà i em comunico, també amb els avets i els rosers salvatges.
      Amb les soques més velles.
      I els brots més joves.
 
       Just quan marxo, en una prada entre dues avetoses, sento una veu que em diu:


dimarts, 22 de novembre del 2022

Boira i dues ermites (a Montserrat)


     Pugem a Montserrat un dia de boira. Conec moltes ermites però n’hi ha dues molt amagades on encara no hi he estat mai.

     Per arribar-hi cal passar per llocs on hi ha qui s’hi belluga millor que nosaltres.

      La boira dificulta trobar l’entrada del camí.

     Tot i que l’hàbit no fa el monjo, sort tenim d'un ermità, el germà Jepri, que ens fa de guia i troba els racons més recòndits.

     Montserrat vessa espiritualitat: pel camí  trobo un rosari efímer.

     De sobte, entre la boira apareix l’ermita de Sant Martí, encofurnada sota una cova natural.

     No hi ha ningú i entrem, sense tocar res, a visitar l’interior. Som a 1.105 metres. Les nits deuen ser molt fredes. I llargues.

     L’exterior també està ben condicionat. Al costat d’una cisterna d’aigua pura de la muntanya, hi han instal·lat l’aigüera.

     Per anar a buscar l’altra ermita que volem visitar, com que és a una vessant diferent, hem de tornar a pujar per després tornar a baixar .

     Un boc de muntanya s’ha refugiat al bosc per aixoplugar-se de la pluja fina que cau. El germà Jepri no acaba de trobar l’ermita: “Aquesta està molt escondida” diu. "Però ara que no hi ha boira trobarem el camí".  Assegura.

     Dissimulada entre uns arbres, la veiem i hi baixem.

     L’ermita de Santa Caterina és a 970 metres d’altitud.

     També aprofita una bauma natural.

     Quan retornem, la boira ha escampat i la pluja també.

     Al cel de Montserrat, de penyora, els núvols hi han deixat una inicial.


divendres, 4 de novembre del 2022

Dos boscos i dues ermites (a la Garrotxa)

     L’alba de la Garrotxa promet un dia de descobertes.     L’any 2022 hem tingut un octubre més primaveral que no pas tardoral.
     L’ermita de Sant Nazari.
   El sol de mig matí intenta il·luminar el seu interior.                
    La llum secular entra a l'antiga rectoria. L'esperit del rector de la Vola hi volta.     Entrem en silenci a la Fageda de la Grevolosa.
     Hi ha qui diu que aquest bosc té màgia. El grèvol ens explica el nom de la fageda.
       Una fageda d’arbres monumentals.
    Els faigs més alts de Catalunya.
                                 Als seus peus ens veiem petits: “ja em sembla bé”     Una posta de sol de finals d’octubre anuncia una nit de misteris.    El darrer dia d’octubre. Hem de proveir-nos de panellets. A Verntallat, prop del Puigsacalm, en fan uns de categoria.     A Sant Privat d’en Bas comença el camí que puja al Santuari de les Olletes.     El camí puja de valent. Hi haurà poca gent.     Trobem una roca singular. Els seus forats, en forma d’olletes van donar nom a l’ermita.     L’ermita de la Mare de Déu de les Olletes.     Els antics del país, tal com indica l’etimologia del Puigsacalm, fan l’article salat i en diuen “ses Olletes”.     Indubtablement aquest paratge també té una mica de màgia.      Els volcans dormen. Acaba un altre dia a la Garrotxa.

dijous, 15 de setembre del 2022

Port Salvatge

            Trobo a faltar el primer capvespre que vam passar al Port.
       Amb la seva llum irreal que tenyia el mar de calma.
       A l'hora baixa quan a l'aigua fresca de la cala només s’hi banya una parella de vells nudistes.
      La lluna s’ha posat el somriure creixent. Té vergonya i s’amaga rere un núvol.
       Si al Cap de Creus van ser els primers en veure despuntar el sol, 
       els segons vam ser els pocs matiners  del Portuna sirena i jo.
Al migdia és una bona hora per visitar la cova del Vell Marí, i explorar el seu interior.
Pel nom de la cova cal suposar que aquí hi havia viscut la foca mediterrània.
       Potser en algun racó del mar encara hi resta algun vell marí el suficientment astut per passar desapercebut als depredadors humans.
       I si mai ens el trobem en aquella cala que és a recer de la tramuntana?
Cada dia hi ha nous batecs de color. 
I als capvespres encara més.
       M’arriba la veu de la Maria del Mar cantant el poema de Joan Vergés.
Camí de vela blanca
La llum del nostre amor
És una flor que es tanca
        Trobaré a faltar respirar la matinada, l’olor del mar, l’aroma dels pins...
       ...de fonoll, de figues de moro i de romaní.
       Capvespres de sal. Sal-vatges...
        ... i nits d’amor.