M’endinso a l’alzinar i m’aturo a xerrar una estona amb la meva vella amiga, l’alzina Alfonsina. —Ja saps que en aquest alzinar, des de
temps immemorials compartim el bosc amb els nostres amics, els roures —em diu
l’Alfonsina —. Però d’un temps ençà tenim un petit problema —afegeix.
divendres, 16 de desembre del 2022
Els arbres
dimarts, 22 de novembre del 2022
Boira i dues ermites (a Montserrat)
Pugem a Montserrat un dia de boira. Conec moltes ermites però n’hi ha dues molt amagades on encara no hi he estat mai.
Per arribar-hi cal passar per llocs on hi ha qui s’hi belluga millor que nosaltres.
La boira dificulta trobar l’entrada del camí.
Tot i que l’hàbit no fa el monjo, sort tenim d'un ermità, el germà Jepri, que ens fa de guia i troba els racons més recòndits.
Montserrat vessa espiritualitat: pel camí trobo un rosari efímer.
De sobte, entre la boira apareix l’ermita de Sant Martí, encofurnada sota una cova natural.
L’exterior també està ben condicionat. Al costat d’una cisterna d’aigua pura de la muntanya, hi han instal·lat l’aigüera.
Per anar a buscar l’altra ermita que volem visitar, com que és a una vessant diferent, hem de tornar a pujar per després tornar a baixar .
Un boc de muntanya s’ha refugiat al bosc per aixoplugar-se de la pluja fina que cau. El germà Jepri no acaba de trobar l’ermita: “Aquesta està molt escondida” diu. "Però ara que no hi ha boira trobarem el camí". Assegura.
Dissimulada entre uns arbres, la veiem i hi baixem.
L’ermita de Santa Caterina és a 970 metres d’altitud.
També aprofita una bauma natural.
Quan retornem, la boira ha escampat i la pluja també.
Al cel de Montserrat, de penyora, els núvols hi han deixat una inicial.