dijous, 15 de setembre de 2022

Port Salvatge

            Trobo a faltar el primer capvespre que vam passar al Port.
       Amb la seva llum irreal que tenyia el mar de calma.
       A l'hora baixa quan a l'aigua fresca de la cala només s’hi banya una parella de vells nudistes.
      La lluna s’ha posat el somriure creixent. Té vergonya i s’amaga rere un núvol.
       Si al Cap de Creus van ser els primers en veure despuntar el sol, 
       els segons vam ser els pocs matiners  del Portuna sirena i jo.
Al migdia és una bona hora per visitar la cova del Vell Marí, i explorar el seu interior.
Pel nom de la cova cal suposar que aquí hi havia viscut la foca mediterrània.
       Potser en algun racó del mar encara hi resta algun vell marí el suficientment astut per passar desapercebut als depredadors humans.
       I si mai ens el trobem en aquella cala que és a recer de la tramuntana?
Cada dia hi ha nous batecs de color. 
I als capvespres encara més.
       M’arriba la veu de la Maria del Mar cantant el poema de Joan Vergés.
Camí de vela blanca
La llum del nostre amor
És una flor que es tanca
        Trobaré a faltar respirar la matinada, l’olor del mar, l’aroma dels pins...
       ...de fonoll, de figues de moro i de romaní.
       Capvespres de sal. Sal-vatges...
        ... i nits d’amor.

dimarts, 23 d’agost de 2022

Festa Major (Una història d’amor)

     Els pares d’en Bartomeu són de vacances fora de Sants i la colla amb qui acostuma a anar de festa s’ha quedat a un carrer on hi ha música d’un DJ que a ell se li fa antiquada i previsible.
      Després de recórrer alguns carrers guarnits decideix aturar-se a la plaça de la Farga. Ha començat un concert de rumba catalana.
     Té set i decideix anar a fer una cervesa. Hi ha cua i amb les aglomeracions la noia del seu davant, que ja ha obtingut la seva cervesa, rep una empenta i involuntàriament aboca mig got a sobre la camisa del Bartomeu.
           —Ai, perdona! —diu ella, disculpant-se .
            —No t’amoïnis —respon el Bartomeu —Ja te’n donaré de la meva.
            —Vaig a escoltar el concert —diu ella fent-se pas entre el públic que omple la plaça.
            —Com et dius? —pregunta cridant el Bartomeu per a aconseguir que, entre la música, ella el senti.
            — Maria —respon ella també alçant la veu— Però tothom em diu Marieta.
      El Bartomeu la segueix i es posa al seu costat per escoltar el conjunt que toca.
      Després d’unes quantes cançons la Marieta s’impacienta.
             —Anem a un altre carrer? Creia que tocaven rumba catalana però només fan rumba castellana!
            — Vols que anem al carrer Vallespir? —proposa el Bartomeu —Crec que t’agradaria, si hi arribem a temps. Toquen els Putu Nota, i després El Rodrigo de Sants.
            —Provem-ho.
      Si passem pel carrer Sant Joaquim, de passada veuràs com l’han guarnit.
         —Carrer Sant Joaquim? —pregunta estranyada.
         —Oficialment Finlàndia. No ets de Sants, oi?
           —No, només he vingut a veure les Festes.
      En passar per Alcolea s’aturen una estona a escoltar la banda que interpreta clàssics dels 70 i 80’s.
       Al carrer Valladolid també hi ha música disco. El Bartomeu li ofereix la mà per a no separar-se mentre avancen entre la gent. Ella li accepta.
           —Quanta penya hi ha aquí! —exclama. I afegeix —Qui és aquest Carles?
          —Un manifestant pacífic a qui el jutge vol engarjolar. — Respon el Bartomeu.
          —És el pa de cada dia. Cantants a la presó, com el Pablo Hassel o a l’exili com el Valtonyc. I tants d’altres!
       A Vallespir el Rodrigo i el seu Combo ja ha començat el seu concert, i es barregen entre el públic.
           —Demanem una altra cervesa? —proposa ell.
      Van a la barra del bar del Carles.
      S’acaben la cervesa al temps que acaba el concert.
            —Anem a Alcolea de Dalt i et porto a la lluna —diu ell divertit.

            —Té mèrit construir aquestes andròmines, encara que siguin de cartró —diu ella bocabadada.
      Van baixant pel carrer admirant els ginys que han construït els veïns. Han tornat a juntar les mans.
            —Anem agafats i no sabem gairebé res l’un de l’altra —diu ella.
            —Em dic Bartomeu Montagut —diu. Què més vols saber de mi?
            —Jo Marieta Capulet —respon ella mentre es deixa anar de la mà. —Ets de la família dels Montagut?
           —Sí, però això són històries antigues... Que tu siguis una Capulet no seria cap inconvenient —diu ell mentre acosta els llavis als seus.
           — Hi ha un inconvenient insalvable. Sóc de Gràcia.
        Ell s’ha quedat mut.
        Segueixen avançant carrer avall callats.
      En arribar a la portalada d’Alcolea de Baix s’aturen.
            —L’amor obre totes les portes.
            —Aquesta és massa rovellada. Vaig a buscar el bicing per tornar a Gràcia. Adeu Tomeu.
         L’endemà ell fa un tomb per alguns carrers i per la fira.
       Escolta el soroll de les atraccions i sent la flaire dels cotons dolços i de les pomes ensucrades. 
       Té l’esperança de trobar la Marieta, de qui no en sap el número de telèfon.
       Dos dies després fan sardanes al Parc del Vapor Nou. La Marieta dansa en una rotllana.
              —Puc? —diu una veu, mentre s’afegeix a l’anella.
        La Marieta identifica la veu del Bartomeu, reconeix el tacte de la seva mà i li prem lleugerament.              La vida segueix, la Festa continua.


divendres, 5 d’agost de 2022

Núria Feliu

(La fotografia que encapçala aquest post, així com la que apareix en blanc i negre al Butlletí, ens les va proporcionar la pròpia Núria Feliu i en desconec els autors)
   No calen les presentacions. 
Així començava la introducció a l’entrevista que vaig tenir el goig de fer-li el 1988 a la Núria Feliu, per al Butlletí de l’Orfeó de Sants, al seu àtic de can Mantega, i que reprodueixo a continuació.
   L’entrevista la vam preparar amb la també col·laboradora del Butlletí, la Carme Salinero, que el dia de l’entrevista no va poder venir.
   Aquesta etapa del Butlletí de l’Orfeó de Sants va durar des de la tardor de 1986 fins l’hivern de 1994 i era de caire trimestral.



                        

Ens ha deixat una cantant (en el sentit artístic i humà) de proporcions gegantines.
En aquesta placa on diu Barcelona volia dir Sants.
Núria Feliu 
21-9-1941
22-7-2022