dissabte, 29 d’octubre del 2011

Esteve "Dharma" Fortuny

 El passat 24 d’octubre, la Companyia Elèctrica Dharma s’acomiadava (o no!) del públic al Palau de la Música Catalana de Barcelona, en una Nit Col·lectiva d’homenatge a l’Esteve.

 Sóc agnòstic en fenòmens paranormals. Però la nit que va morir l’Esteve (enguany ha fet 25 anys), al Clínic de Barcelona, jo era a casa molt afectat perquè el dia abans els metges havien anunciat que no hi havia esperances. Vaig posar el disc "Catalluna" de la Companyia Elèctrica Dharma, i com que era  vespre, i per estar més compenetrat amb la música, l’escoltava amb els auriculars. En el moment que entra la solista de la guitarra de l’Esteve,  el disc es va aturar, però no la llum.


A casa teníem la instal·lació antiga amb 2 comptadors, un per al que anomenàvem “força”, i l’altre, que encara era de 125 volts, per a la llum. A la “força” hi havia connectats el electrodomèstics, com la televisió, l’estufa elèctrica, la màquina de rentar, la planxa, el tocadiscos... I en aquella estona només hi havia connectada la nevera i el tocadiscos. Era estiu i no hi havia estufes ni cap altre aparell potent en marxa. Vaig aixecar-me a canviar els ploms. No es podien tocar de tant que cremaven i això que, aparentment, no hi havia  sobre-càrrega. Si de cas era una càrrega emocional. Se li pot buscar una explicació física: el fil de coure estava molt fet servir, i casualment, de totes les hores de vida d’aquell tap, l’atzar va escollir aquell instant.

Un temps després, el dia que es va posar a la venda el disc “Homenatge a Esteve Fortuny”, jo treballava al torn de tardes i vaig anar expressament a comprar-lo a la botiga Castelló, al carrer Tallers. Era de matí, em sembla que vaig ser un dels primers en tenir-lo. En arribar a casa vaig posar-lo de seguida al plat. Així que començà a girar, es va desprendre la tapa d’escuma negra d’un dels dos altaveus del vell tocadiscos Cosmo, i va caure al terra. Se li pot buscar una explicació física: la pega s’havia ressecat i ja no enganxava, i casualment, de totes les hores de vida d’aquell aparell, l’atzar va escollir aquell minut. La música no es va aturar. D’aquelles quatre peces cadascú hi veu les seves imatges...  els follets del bosc corrent entre l’arbreda, en temps de primavera o estiu, el Comte Tallaferro cavalcant el seu cavall, les flames del foc dels segles que perdura...


Justament la nit que feia un any de la mort de l’Esteve,  i mentre dormíem, vaig sentir que sonava la corda d’una de les guitarres que tinc penjades a una paret de casa. De nit qualsevol soroll es magnifica. Em vaig pensar que s’havia desclavat el clau i una de les guitarres devia ser a terra. Però no s’havia bellugat res, tot era al seu lloc. Vaig tornar al llit, pensant que potser ho havia somniat. L’endemà, amb llum de dia vaig trobar l’explicació. S’havia trencat una corda, amb la particularitat que era una guitarra que havia tocat l'Esteve en una excursió que havíem fet a Montserrat.  En el silenci de la nit, aparentment havia sonat més fort. Se li pot buscar una explicació física: el metall  estava esgotat i casualment, de totes les hores de vida d’aquella  corda de guitarra, l’atzar va escollir aquella nit.


He estat 40 anys seguint i escoltant els Dharma. Vaig ser al primer concert dels Dharma (encara no havien allargat el nom amb “Companyia Elèctrica”) que va ser en una matinal, al Casal d’Horta, el 20 de febrer del 1972. I també al Festival de la Palmera, a Sants, el juriol d’aquell mateix any. El Joan tocava el baix, encara no s'havia estrenat amb el saxo soprano que és un dels elements que més caracteritza el so Dharma. L'Oucomballa ha girat molt, la tramuntana ha aclarit molts cels ennuvolats, la lluna ha minvat moltes vegades, i com diu el Josep, sempre ha tornat a ser plena...


Amb el concert del 24 d’octubre del 2011 es tanca el cercle. (O no!)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Boira


Hi ha una boira que orienta el vianant, aquella que quan escampa t’ha entendrit el cor, t’ha humitejat els ulls, i restes, amb gebre als cabells, assegut una estona a la vora del camí, per retrobar el seu resguard.


A vegades la boira és suau, com si fos de fils de cotó d’aquells de sucre que venen a les fires, d’altres és compacte com un núvol, que s’enfila als cims i s’arrapa a la claror de l’altura.



Encara que la boira s’ha esvaït, sabem que no ha escampat del tot. Resten altres boires on sabem que hi mantindrem aixopluc.

                                    Estimo la boira que abraça el pujol.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

El Salencar


No sé si anàvem o tornàvem.
Si la pluja era de tarda o matinera.
Potser sí que era un matí!
Potser dormíem a Barruera?
Em sembla que era primavera
A la Vall de Boí.
Queien gotes d’aigua del Carme.
No recordo si feia Massa fred
o una mica de calor.
I si estàvem a la tardor?
Vaig trobar, de quatre fulles un trèvol                                   
també se sentia olor de roses
prop d’una mata de Grèvol.
Se m’obliden algunes coses...
Només sé que al Salencar
tu i jo ens vem estimar.



divendres, 14 d’octubre del 2011

Escrit amb tinta verda


Per  torrenteres baixa l’esperit
fornint suaus les esperances.

S’asseca la gota que s’escapa
del llit del riu.
I abandona.

El verd de les planes allibera
llums d’esperança fugissera.
Com un somni de colors de primavera
les flors s’obren al bat del sol.

Crepuscles rogencs ploren el dia que fina.
Les llargues ombres ratllen la plana
Com una mà oberta.
 I es clou.

El capvespre ens parla d’estrelles primeres.
I el cant de la nit il·lumina els grills.


dimarts, 11 d’octubre del 2011

Canal de l'Ordiguer

Mai se m’acudiria dir quin és el paisatge més bonic de Catalunya, però un dels llocs que sempre sorprèn per la seva bellesa  quan s’hi arriba, per vegades que s’hi hagi estat, és el Prat del Cadí, a l’Alt Urgell, ben a prop de la Cerdanya.

I el motiu principal és la proximitat de la serra del Cadí, que des del Prat es veu immensa.

















Entre els alpinistes hi ha una travessa clàssica: pujar  la carena del Cadí per la Canal de l’Ordiguer i baixar per la del Cristall. La vàrem fer a la primavera del 1974, ara fa 37 anys.

I aquesta tardor hi hem tornat, però aquest cop només fins l’entrada de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores era primavera i nosaltres la portàvem a les venes. Pujàvem i baixàvem cims sovint, i ho hem continuat fent tot i que ara amb menys freqüència. És tardor, i aquesta estació també comença a instal·lar-se al nostre cor, encara que a vegades el cos es rebel·la i fa com si fos primavera.
Tinc la sensació que de tot fa molts anys! Enguany hi hem estat el dia 8 d’octubre, a les primeres hores de la tarda. La llum del sol entra esbiaixada ran de carena i il·lumina amb la seva claror la Canal de l’Ordiguer. A aquesta hora li escauria que l’anomenéssim Canal de la Llum si no fos perquè ja existeix a Montserrat.
Des de la tartera que es forma sota les canals es contempla el Prat del Cadí, com si fos un cràter herbat. El cor batega com un volcà i deixa que els records corrin, a vegades ardents, com la lava.
Quan marxem del Prat, és inevitable girar-se de tant en tant, per contemplar entre les clarianes del bosc, la serra del Cadí, amb les seves immenses roques, clivellades de canals. Amb el risc de convertir-nos en estàtues de sal.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Llum de la meva vida

   L’esport dóna moltes alegries als seus seguidors, i un exemple molt conegut serien  els magnífics resultats del Barcelona, de jugadors com en Messi, en Xavi o en Valdés, per posar només tres exemples, sobretot  d’ençà que hi ha en Guardiola.   Però ara no estava pensant en l’esport d’elit i de masses, sinó en l’esport adaptat als discapacitats, sens dubte més minoritari, però que a mi em sembla que molt més meritori pels que el practiquen i pels seus preparadors i voluntaris que els ajuden. I una de les persones que va ser un “Guardiola” en la preparació dels esportistes d’esport adaptat va ser la Rosó Cangròs, que va morir el passat mes d’abril. 
   Dimarts 4 d’octubre a la Sala d’Actes del Centre Excursionista de Catalunya se li va fer un homenatge pòstum. En aquesta sala hi ha quadres de patricis catalans que d’alguna manera s’han significat en la cultura: Pompeu Fabra, Jacint Verdaguer, Lluís Estasen, i molts d’altres, que semblava que escoltaven els parlaments. Paraules emocionades que de passada emocionaven la majoria del públic assistent. Fins i tot un home amb el cap ple de cabells blancs, i que no la va conèixer en persona, plorava...   És el batec d’uns cors compartits, deia la Gemma, una nedadora discapacitada visual, guanyadora de moltes medalles d’or. Molts nois i noies amb discapacitat han pogut fer esport i gaudir més de la vida, malgrat les dificultats que comporta el seu estat, gràcies en part, a l’ajuda que van rebre de la Rosó. Un veritable ídol, potser no de masses, però sí de grandesa moral i de generositat. Alguns esportistes s’han fet grans amb la compensació que aporta seguir els consells de qui els inicià. 
  La Rosó, i per sort, moltes altres persones que impulsen l’esport adaptat, han contribuït a que l’excursionisme, l’esquí, o la natació, siguin activitats habituals que enriqueixen moltíssim els qui el practiquen i també les seves famílies.   Els nostres pares, fins i tot els avis, cantaven una cançó que ha arribat als nostres dies: “Pel teu amor”.  A vegades sentim parlar de crisi de valors, que el món s’enfonsa...  Encara hi ha esperança, mentre segueixi havent tanta bondat envers els altres com la que demostren algunes persones: “Rosó, Rosó, llum de la meva vida...”