Més lluny, sempre aneu més
lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
(“Viatge a Ítaca” de Lluís
Llach)
La
Marta és asseguda a una cadira mentre pren un cafè amb llet en una tauleta de
la coberta del vaixell.
- Puc seure? - demana el Carles assenyalant la cadira lliure
que té ella al davant.
- Sí - diu assenyalant la cadira.
- Gràcies - diu ell mentre deixa l’ampolla
de cervesa sobre la taula.
- Saps quan re-emprendrem el viatge? - pregunta
ella.
- Crec que encara falten dies, setmanes
segurament. - i mirant-li els ulls afegeix: - em dic Carles.
- Jo sóc la Marta - diu mentre desa el llibre
que llegia.
- T’imaginaves que en ple segle XXI ens podia
atacar un vaixell de pirates? Que ens segrestessin part de la tripulació i ens
amenacessin com ho van fer?
- Ho intuïa, però la veritat és que no
pensava que es podien saltar totes les lleis del mar. - diu ella mirant l’horitzó
a través dels vidres.
- Ni tampoc que fossin tan innobles i tan
cruels amb els presos que ens han fet... fa el Carles amb un posat greu.
- Saps què et dic? - somriu la Marta - que
entre tots tornarem a prendre el timó del vaixell.
- Ens espera el poble, no podem fallar. La travessa ha estat llarga, quan el motor va fallar, no vàrem remar tots plegats?
Ens hem
embadalit amb la lluna, amb la seva llum i també amb la llum del far que ens guia...
...ens vàrem prometre el sol quan el vèiem néixer.
Segur que tornarem a veure fumejar la xemeneia del vaixell,
...a canviar de rumb, si convé, per entrar segurs a bon port.
A creure en la bellesa, 
a gaudir d’una posta de sol i tornar-nos a enamorar.
El futur ens espera.
