Pujo
el cim de la Pica d’Estats per tercera vegada. No és gaire, comparat amb el que
han fet altres persones. He conegut un home que enguany ja l’ha fet 3 vegades..
i en suma un total de 77 vegades, entre les quals alguna hivernal.
Què
té la Pica d’Estats? Quina atracció secreta amaguen al seu interior les seves
pedres ferruginoses, que atrau l’imant que alguns excursionistes duen al cor?
Potser perquè la Pica és femenina?
És
sabut que amb els seus 3143 metres és el cim més alt de Catalunya.
Enguany
la ruta (i també la companyia) és de luxe: fer nit a l’Estany de Sotllo.
Quanta
bellesa té una tarda, fresca en aquestes alçades, a ple agost. Som set persones
i ens hem de repartir en dues tendes. A una s’hi posen els tres homes de 63
anys: el Lluís, el Paco i l’Antoni. A mi em toca dormir a la tenda de les noies:
la Margarita, l’Enric, el Jordi i jo. En definitiva, la tenda dels joves: dos
de 61, una de 60 i un de 33. Si no fos pel Jordi aquesta seria l’expedició de
can 60!
L’esforç
de pujar les motxilles a més de 2350 metres es compensa en contemplar,
reflectida, la lluna a l’estany de Sotllo.
Fa
fred. Sóc l’últim d’entrar a la tenda i per no molestar més faig veure que m’adormo
aviat.
La
lluna té una gran bellesa, però fins que no es pon, a les tres de la matinada pel
costat de Baborte, no es veuen bé els estels que hi ha sobre la Pica. Passa un
estel fugaç i faig un desig.
Intento
tornar a dormir, potser és el que hauria d’haver desitjat, perquè crec que no
ho aconsegueixo.
Amb
les primeres llums comencem a caminar cap a l’estany d’Estats.
“De bon matí, quan els estels es ponen,
hem de sortir per guanyar el pic gegant.
hem de sortir per guanyar el pic gegant.
L’oreig és pur, tranquil. El cel clareja
i amb pas ben dur encetem la cançó.
Avant, avant, que trenca l’alba,
si anem pujant, s’abaixa el cim...”
i amb pas ben dur encetem la cançó.
Avant, avant, que trenca l’alba,
si anem pujant, s’abaixa el cim...”
Hi
ha una sensació que no apareix a les fotografies: la frescor i l’olor de l’aire,
el cant matiner, curt i moderat d’algun ocell que viu en aquestes altures...
La
pujada al Port de Sotllo és dura, constant, pedregosa i sense concessions.
Hi
ha qui enfila la Pica directament per la cresta.
Nosaltres no som experts i fem
la baixada pel cantó de l’Arieja, per després tornar a recuperar el que hem
baixat, i recomençar la dura pujada final.
És més llarg però més segur. I amb l’al·licient
de contemplar les geleres i l’estanyol de Barz.
Sabem
que “només” és un 3.000 però el pugem amb la mateixa il·lusió que si fos un
8.000.
El
Paco fa broma. L’any passat, quan vaig estar greument malalt, va dir que quan estigués guarit m’acompanyaria
a la Pica.
Ha complert la seva paraula, però ja diu per endavant que si algú es torna a posar
malalt, la prometença consistirà en una mariscada.
Quan arribem a dalt trobem que la visió del paisatge i el
goig de ser dalt de la Pica compensa l’esforç.
Més
abraçades: amb l’Enric, l’amic amb qui he fet més pics als Pirineus, la
Margarita, que s’estrena als 3.000, el Jordi, que encara que és el més jove, és
el més expert en l’alta muntanya. I el Paco, que no ho diu, però que gaudeix
més de la Pica que d’una paella de llamàntol.
La
baixada es fa feixuga. Cal tornar a pujar el Port de Sotllo... per tornar a
baixar-lo.
Mentre
caminem per l’inacabable tartera del Port de Sotllo, prometo per dins no
tornar-la a fer.
I
més avall, quan després de tantes hores de caminada, cal tornar a remuntar el
bosc, abans de fer la baixada definitiva cap el refugi de la Vall Ferrera, em
refermo en la promesa.
L’endemà,
després del descans m’adono que a vegades prometem les coses massa de pressa, i
després no es pot complir la paraula. Sort que no ho vaig dir gaire alt....
perquè ja tinc ganes de tornar a fer-la l’any que ve.