Ens van ofegar a una cambra de gas

Ens ho han dit tantes vegades que més d’un pensa que potser tenen raó. I si veritablement la majoria de catalans que desitgem votar som nazis? Aquell home va arribar a creure que si els altres, tant ho repetien podria ser que tinguessin raó.

On devem amagar els camps d’extermini? I aquelles fileres inacabables de barracons de la mort, on són? I les xemeneies que no paren de treure fum, on s’amaguen? Si els catalans som nazis, a quin taller clandestí estem confeccionant milers i milers de vestits de ratlles?

 I si el que estem preparant, enlloc d’unes urnes de cartró per votar pacíficament són tancs de ferro i avions carregats de bombes per arrasar les ciutats?

   El que dubta pensa que no pot ser que s’equivoqui tanta gent d’UPyD, del PP, de C’s, del PSOE i fins i tot del PSC que ens comparen amb aquell règim de terror nazi. Deuen tenir raó. Però per més que volta i que busca no troba cap indici. 

  A una cuneta, allà on els falangistes van afusellar demòcrates, catalanistes, sindicalistes o simplement republicans, s’ajup i para l’orella a terra. Sent una veu llunyana, que ve de Polònia, d’Àlemanya i d’altres pobles d’Europa:

Ens van ofegar a una cambra de gas.

Els meus fills van morir de fred i de gana.

No vèiem res més que el fum dels crematoris.

Amics dels botxins, deixeu-nos dormir en pau.

No ens feu servir més pels vostres foscos interessos.

La proposta (Quedem al Zurich?)

“Mariona, hem de parlar” Quan la mare em va dir això, vaig pensar que es devia tractar d’una cosa greu. Són exactament les mateixes paraules que em digué, fa uns quants anys, quan em va venir la primera regla, i també les del dia que em va descobrir fent campana a l’insti. O les del dia que vaig portar més insufis que aprovats. Segurament que també les devia fer servir quan em va dir que ella i el pare se separaven, però d’això fa més temps i no ho recordo segur.

    - Seu - em demanà mentre ella ho feia a una cadira de la taula del menjador. - Hem de...

     - Hem de parlar, ja t’he sentit - la vaig tallar mentre jo m’asseia a la cadira del seu davant.

    - Mariona, això no és fàcil d’explicar. Tu mateixa t’estàs adonant que ja no ets una nena...

    - Això és el que m’has de dir? Fa temps que ho sé!

    - No m’interrompis Mariona, que no sé per on començar. - va dir la mare amb la vista clavada a les estovalles d’hule.

    - Doncs vés al gra - vaig dir mirant-la a la cara.

    - Ai nena, quina impaciència! - va dir ella aixecant  la vista de la taula. Em mirà directament els ulls, abans de seguir - Deia que ja ets gran, estàs fent l’últim curs a l’institut, l’any que ve segurament entraràs a la universitat... coneixeràs nois... I algun d’ells t’agradarà més que els altres...

 “Això ja m’està passant” vaig pensar, però només vaig preguntar - I?

    - Que algun dia et farà una proposta - i tornant a baixar els ulls va afegir - La mateixa que em va fer el teu pare, i per això ets aquí.

    - Em vols dir d’una vegada què et va proposar?

     - El primer que em proposà el teu pare fou: "Quedem al Zurich?"

I ho va encertar!! I ara estic asseguda a l’interior del cafè Zurich, amb els resultats de l’ecografia. El Ferran està trigant... Li he enviat un watsapp i anava a posar-li: “hem de parlar” però finalment he posat directament “quedem al Zurich?” 
Passa l'estona... Què deu passar? Generalment és puntual.

Encara no li he dit res, però  li he deixat anar algunes pistes i diria que s’ho imagina. Fa estona que hauria d’haver arribat.

I el Ferran que no ve...

Quan ja m’aixeco per marxar, veig entrar el Ferran, amb el casc a la mà, somrient d’orella a orella.

 Participació del blog Fita, per al projecte de la Gemma Sara i més gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara .

Capacitat de reacció

Al matí, mentre busco la bandera estelada que guardo a l’armari, el Ventarró em mira com obro el calaix on la guardo.

    - Per què vols la bandera? - Em pregunta el vell nino de goma.

    - Avui al migdia hi ha mani a la plaça Catalunya.

    - Puc venir? Jo també vull la independència!

    - Ets molt petit Ventarró. Li dic, agafant-lo suaument pel cos.

   - Tenim la mateixa edat, oi? Fins i tot t’haig de dir que tinc alguns mesos més que tu, que jo ja estava fabricat quan tu vas néixer.

    - En això deus tenir raó. No recordo quan ens vàrem conèixer Ventarró, sempre t’he vist a casa.

    - Puc portar jo també una estelada?

    - Està bé. - li dic - Tinc un banderí que t’anirà a la mida.  

      - I la samarreta groga? - em demana.

      - Ui! Això és més complicat. No en fan de tan petites.

      - I no me’n podeu fer una?

    - Deixa’m rumiar... Alguna cosa farem, ja ho veuràs, vindràs a la plaça Catalunya ben mudat. Hem quedat amb els amics a la Carretera de Sants, i hi anirem amb metro.

Hi ha moltes samarretes grogues i estelades al vagó. Baixem a Universitat, i fem caminant una parada. La Ronda Universitat és plena de gent que es dirigeix a la concentració, i quan arribem a la plaça Catalunya, la feina és nostra entrar-hi, de tanta gent que hi ha.

      - Lluís Llach!! Cantarà la Gallineta? 

    - Només toca el piano, acompanya la Sílvia Bel, que diu l’”Ara mateix” de Martí Pol.

La Sílvia Bel se sap el poema de memòria. Acaba amb uns versos que tothom també se’ls sap: “Tot està per fer i tot és possible”

       - Se t’estan posant els pèls del braç de punta! 

     - M’he emocionat Ventarró. Fa molts anys que escoltem aquest poema, però mai l’havia escoltat amb tant de convenciment, per qui l’interpreta, com per qui l’escolta. - M’eixugo els ulls. El vent ha portat una brossa i m’ha fet plorar. I afegeixo - I del final del Cesk Freixas què me’n dius?

   - No cal que m’expliquis els parlaments de Miquel Calçada, la Muriel Casals, i la Carme Forcadell. Al “Blog Via per la Independència” han penjat uns enllaços, i la penya ja els veurà si vol, oi? - Em diu el Ventarró a l’orella.

    - Serà interessant tornar a escoltar-los.

    - On deuen anar els avions que creuen el cel de la plaça?

    - Com vols que ho sàpiga? Al Japó? - li contesto, fent-li broma.

- Has vist que som moltíssima més gent que la setmana passada quan van venir els fatxes?

    - No tots eren fatxes Ventarró! No exageris...

    - Els de Plataforma no són racistes?

    - Bé, aquests sí que ho són.

    - I el PP no el va fundar Fraga Iribarne, que era ministre del dictador aquell tan sanguinari? - Em pregunta amb aquella mirada tan innocent que tenen els ninos.

    - Aquell sí que era un personatge franquista i autoritari...

    - I els Ciutadans no semblen falangistes?

   - Ells diuen que són demòcrates... - li dic intentant que no se m’escapi el riure. 

        - Som molts més, tens raó, però val més no fer gaires comparacions. Per això el millor és votar, i si veritablement som més, aleshores serem independents, i això és el que compta.
     - Iràs a votar? - pregunta el nino

     - Sí!! Naturalment!

     - T’has adonat que les nenes són molt llestes?  - Pregunta el Ventarró. Fins i tot m’ha semblat que m’ha fet l’ullet.

     - Nenes? Quines nenes?

     - No dissimulis, que ja saps de qui parlo....

     - Si et refereixes a la Muriel i a la Forcadell, t’haig de donar la raó. Quan els que ens ho prohibeixen tot van, elles ja tornen. Quan ells diuen “no”, elles proposen. Quan els “nostres” trenquen la unitat, elles hi posen un pedaç. Quan tenim la temptació d’abaixar els braços, elles ens animen a tornar a alçar-los. “Tossudament” .D’això se’n diu capacitat de reacció.

    - Avui et veig content - Em diu somrient el meu nino. - I això que t’he vist plorant! Jo també m’he emocionat, no creguis, però com que no tinc pèls als braços, no se m’ha notat.

    - Tot anirà bé. Mai no n’havia estat tan convençut.

    - Ja veig que se t’ha encomanat l’optimisme de les nenes...

    - El que em captiva més d’elles, i de tota la gent que tenen al costat, és el que t’he dit de la capacitat de reacció...Falten 20 dies per la Consulta del 9 N

   - Qui m’havia de dir, que a la meva edat veuria tot el que estic veient - diu el Ventarró. - Anem a veure el comptador a la plaça Sant Jaume? - em proposa.

(continuarà)

Cafè per a tothom?

El federalisme que reclamen els de la tercera via, acabaria com ja coneixem: “café para todos”.

Ens convé més el :Sí Sí.

Depredador

La Caterina baixa del port de muntanya. S’ha desorientat una mica i no sap amb exactitud quin és. Acostuma a fer aquestes travesses amb una amiga jove com ella, però ahir es va torçar el peu i s’ha quedat reposant al poble. És el darrer dia que passen a l’Alt Pirineu i no s’ha volgut perdre aquesta excursió fotogràfica.

La seva amiga Eunice ha insistit que no hi anés. “És un perill que vagis sola per la muntanya. Et pots perdre, o torçar-te un peu com jo mateixa... qui vindria a ajudar-te?”

La Caterina és tossuda i abans de tornar a casa vol fer una fotografia a l’óssa d’aquests paratges. Ha fet un seguiment de les darreres notícies als diaris comarcals. Sovint en parlen als diaris “la Manyana” o el “Segre”, i a d’altres revistes comarcals. Ha buscat informacions a internet i ha parlat amb pastors de l’àmplia zona que comprèn la Vall Ferrera, la de Cardós, la d’Àneu i l’Aran.

Ha pensat que aquí on ha vingut és on té més possibilitats per fer una fotografia de l’óssa.

Ha escodrinyat les roques de les muntanyes amb els llarga-vistes, i no ha vist res. Tampoc no ha trobat cap rastre que indiqués la presència de cap mena d’ós. “Mala sort”, pensa. “Aquest any no he pogut estrenar el tele-objectiu”.

Porta hores caminant i fa estona que baixa per un itinerari diferent al que ha pujat. És un terreny pedregós i es fixa bé allà on posa els peus. De sobte veu que hi ha un home aturat una mica més avall. Una ventada li ha fet volar el barret de palla i el fa volar prop d’on és ella. En un gest ràpid aconsegueix agafar-lo.

     - Tingui - diu la Caterina allargant-li el barret. - Quin vent que s’ha girat!

     - Gràcies - diu l’home prenent-lo, i mirant-se-la. - Vas sola? - pregunta.

    - Sí - diu ella que encara no s’ha adonat de la mirada fosca de l’home que apunta barroerament cap el seu escot.

     - Vens de lluny?

De sobte li veu l’estranya mirada mentre li arriba la fortor de suor i de llar de foc que desprèn.

     - Sí, bé, no... haig de marxar... que el meu nòvio m’espera aquí mateix.

     - Descansa una mica mossa - diu l’home agafant-la pel canell.

En un instant li ve a la memòria el consell de no anar sola que li ha fet l’Eunice, i també una frase que deia la padrina Trini: “Fes favors a bèsties que t’ho pagaran amb coces”.

     - Deixi’m - crida la Caterina. I d’una estrebada es desempallega de l’urpa de l’agressor.

Corrent tot el que pot, baixa pel camí pedregós que zigzagueja molt costerut.

L’home és bastant més gran que ella, però és lleuger. Fa dreceres pels revolts i aviat l’atrapa. L’abraça pel darrera i com que ella intenta seguir corrent cauen tots dos a terra. Ell ha quedat a sobre. Li posa la mà per sota la samarreta. S’alça una mica per mirar la seva presa i fa el gest de descordar-se el cordill que li fa de cinturó.

La Caterina ha aprofitat l’instant per clavar-li les ungles a la cara, s’escapoleix i es llença pel pendent corrent tot el que pot. Es desvia cap a unes roques i les des-grimpa perillosament. L’home, que la segueix a distància, no s’hi atreveix i sembla que busca un camí més segur. Ella baixa com pot les roques. No les coneix i cada cop són més verticals. Veu un petit prat més avall. “Si hi puc arribar estic salvada” - pensa. Assegurant bé peus i mans aconsegueix arribar-hi. El bosc es precipita cap avall entre saltants d’aigua.

Per orientació dedueix que al fons de la vall hi ha d’haver el riu principal, i després li serà fàcil trobar la ruta de retorn al poble. Escolta un soroll a l’altre cantó del pradell. Un cadell d’ós ensuma els racons de les roques. Més enllà hi ha el seu fatal perseguidor. Des d’on és, l’home, no pot veure l’osset, que és rere una roca. L’home, envermellit de ràbia i amb una galta sagnant avança cap a ella. Quan és a punt de passar per sobre la roca on és el cadell, l’óssa mare s’alça sobre les seves potes, tan alta com és. Intenta fugir per l’únic camí que li resta i sense veure el cadell, s’hi apropa encara més. L’óssa se li llença al damunt, i els seus grunys no deixen sentir els crits de l’home.

La Caterina corre bosc avall, controlant la seva baixada agafant-se als troncs amb l’ajuda dels braços. 
No s’atura ni per descalçar-se per travessar el riu.

Puja al seu cotxe, que és a la pista forestal on l’ha deixat aparcat aquest matí, i tanca per dins. Esclata a plorar mentre mentalment, com Francesc d’Assís, diu: “gràcies germana óssa”. Amb un mocador de paper es neteja les ungles que han marcat la cara del depredador.

Dalt de la muntanya l’óssa també s’escura les ungles, mentre uns quants voltors, hores més tard, s’atipen. Són carronyaires i no els importa que la carn sigui podrida. S’ho mengen tot.

Gairebé tot.