dimarts, 25 d’octubre del 2016

Ni l'ombra

La dictadura
ja no té el seu cap.
Però a les altes instàncies
o sota les clavegueres
el feixisme respira.
Tornen els toros,
que com braus tomben estaques.
Però a aquells que maten
amb crits d’olés i sang:
aquells, no tornaran!

Al dictador
li han fet el tomba, tomba.
No tornarà.
El gest de la Victòria
serà només una ombra.
 (Carme Rosanas)
El carrer és del poble
que treballa i somnia.
Demà és a punt:
al carrer del poble
que lluita i festeja.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

60 anys

Avui és massa.
Un nou dia s’enceta.
Passeig del Carme.
Per molts anys estimada.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Un santsenc a Gràcia

  Fa dos dissabtes vaig anar a fer una consulta a Gràcia. A mig matí ja ho tenia tot enllestit i com que extraordinàriament havien tallat el trànsit automobilístic a molts carrers de la vila, m’hi vaig quedar a passejar.
   Feia mesos que no havia estat a Gràcia. Sempre que hi vinc gaudeixo de la passejada.
  Queden lluny les èpoques quan (segons m'expliquen els antics de Sants), els xicots de Gràcia rivalitzaven amb els de Sants i els tiraven pedres. O viceversa.
  Els carrers són plens de taules al mig de la calçada, de parades, de tenderols. Gràcia és una vila civilitzada: una espurna de rauxa i reivindicació i una altra de participació lúdica i festiva.
   Em sembla que la mitjana de felicitat avui aquí a Gràcia és elevada.
  A fora del Mercat de l’Abaceria han muntat un escenari i una banda toca peces d’ska i de reggae. De seguida s’hi reuneix públic, que cervesa (o aigua mineral) en mà, ve a fer un aperitiu musical.
   Hi ha ganes de bon rotllo.
    Passo pel davant d’un taller de fotografia on hi vaig estar treballant mig any. Avui és tancat perquè és dissabte.
  Al carrer Sèneca per fi han pogut clausurar, esperem que per sempre, la llibreria Europa, que feia apologia del nazisme. Algun dia, es pregunta el santsenc, tancaran les llibreries on encara es venen, impunement, llibres que fan apologia del franquisme? 
   Després de dinar re-emprenc la passejada.
  Qualsevol manifestació artística, per petita que sigui, de seguida reuneix unes quantes ànimes de càntir disposades a gaudir d'un espectacle improvisat. 
  Ho dic sense ironia, perquè si hi ha una ànima de càntir que avui vessa d'innocència, o potser de goig, és la del santsenc, més encara que les dels graciencs.
  A la plaça del Diamant paro l’orella, per escoltar la veu de la Mercè Rodoreda. Res: ni embalat ni valsos tocats per l’orquestrina. O sí! Potser sí que a les cantonades, quan comença a fer-se fosc, trobo part de l'essència de la Colometa.
   Al nucli antic hi ha carrers - molts - pintorescs. I places.
   Probablement un altre dia, un altre passejant troba Gràcia totalment diferent de com ho ha vist avui el santsenc.
  Quan es fa fosc s'enceta una altra Gràcia, la nocturna, la que rep molts visitants de fora. 
   Marxo sense haver trobat els gitanets rumberus, però sí que m’enduc el “sabor de Gràcia”.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Mussolet


   Aquesta història té un final feliç. Ha passat aquest darrer agost, a un poble de la Vall Ferrera.
   A la nit, quan tanca les finestres abans d’anar a dormir, l’home sent com un gat crida. Mira cap a la fosca i no en veu cap.
   Para bé l’orella... “no sembla un gat”. Ho parlen amb la seva dona i la seva filla. “No és un gat”. Segueix miolant. “I si no és un gat, què és?”
   L’endemà en obrir la finestra de bon matí, ja no se senten els miols.
  Dalt de la teulada l’home veu un mussol mirant cap a l’hort. Va a buscar la càmera per fer-li una fotografia, i aconsegueix fer-la, just abans de que el rapinyaire emprengui el vol cap el bosc.
   No hi pensen més.
   A la tarda, ell fa una petita excursió. El dia abans havien anat a l’ermita de Sant Francesc d’Araós i en tornar havia trobat a faltar la jaqueta. Se la devia deixar prop de l’ermita, on van seure. Així que decideix tornar a Araós a provar sort. I sí, la jaqueta és on se l’havia deixada.
   En tornar a casa, la seva filla li explica que passejant prop de l’hort, ha vist un petit mussol entre les plantes. 
   I un gat, que el volia caçar. Ha estat a temps d’arrencar-li de les urpes, i el mussolet no  pateix cap mal.
   En arribar l’home a casa falta poc per a que fosquegi. El mussolet no vol menjar, vola malament, però s’alça una mica. "Per què has abandonat el niu si encara ets tan tendre?" De sobte, del bosc se senten els miols aquells de la nit anterior, que semblen de gat. En preguntar a la veïna, els explica que és el crit d’un mussol, que segurament crida la cria. I lliguen caps. Qui miolava  la nit anterior, era la mare que buscava el seu mussolet.
  Miren en direcció d’on venen els miols. De dalt d’un arbre de l’altre costat d’uns camps. El pagès està acabant unes feines, i la noia li dona el mussolet per a que l’acosti a l’arbre. És un bon home que estima els animals. Quan es fa fosc del tot els miols cessen. Mare i fill s’han retrobat.
  No  diuen que Sant Francesc d’Assis és el protector de les bestioles?
Mussolet, “quan tinguis les ales més segures, ja et pots arribar a Araós a donar gràcies al teu patró.”
    “No creus en aquestes coses?” “No t’amoïnis, jo tampoc, però avui faré una excepció”.