Vaig estar fa poques setmanes
a Avinyonet.
Però podria parlar de fa uns
cent setanta anys.
La meva rebesàvia va néixer a
les Gunyoles:
Marina Raventós, d’ella no
tinc ni un retrat.
Però veient el seu fill, el
meu besavi Ricard
amb la besàvia Llúcia del veí
Vilobí
Una imatge em ve al cap, com
si de veritat la veiés.
Van fer de masovers als afores
de l’Ordal.
He presenciat un vell paisatge
de temps llunyans
com ho devia fer aquella meva
rebesàvia.
A les Gunyoles giro el mirar
al Penedès:
no tot és erm, no tot s’ha
difuminat encara.
Com una flor de cactus molt
breu passa la vida
Potser només s’esborra el que
no va passar.
Núvols o boires pinten de fum
la llunyania
com les rialles d’altres temps
encara ressonen.
Per les planures d’hortes
bellament conreades
la Maria deixa l’Ordal i baixa
a ciutat.
A una casa de Sants la
contracten de minyona.
Mes un veí del barri amb ella
fa una família.
Arriba nova saba sota una
dictadura.
Himnes republicans il·lusionen
les gentades.
Una guerra ho estronca, més
dictadura i fam.
I lluitant per la vida la
Mariàngela es fa.
Ha fet vuitanta-set anys aquest
febrer
i aquella flor de cactus, segueix
reviscolant.
