dijous, 25 de febrer del 2016

Del Penedès a Sants

Vaig estar fa poques setmanes a Avinyonet.
Però podria parlar de fa uns cent setanta anys.
La meva rebesàvia va néixer a les Gunyoles:
Marina Raventós, d’ella no tinc ni un retrat.
Però veient el seu fill, el meu besavi Ricard
amb la besàvia Llúcia del veí Vilobí
Una imatge em ve al cap, com si de veritat la veiés.
Van fer de masovers als afores de l’Ordal.
He presenciat un vell paisatge de temps llunyans
com ho devia fer aquella meva rebesàvia.
A les Gunyoles giro el mirar al Penedès:
no tot és erm, no tot s’ha difuminat encara.
Com una flor de cactus molt breu passa la vida
Potser només s’esborra el que no va passar.
Núvols o boires pinten de fum la llunyania
com les rialles d’altres temps encara ressonen.
Per les planures d’hortes bellament conreades
la Maria deixa l’Ordal i baixa a ciutat.
A una casa de Sants la contracten de minyona.
Mes un veí del barri amb ella fa una família.
Arriba nova saba sota una dictadura.
Himnes republicans il·lusionen les gentades.
Una guerra ho estronca, més dictadura i fam.
I lluitant per la vida la Mariàngela es fa.
Ha fet vuitanta-set anys aquest febrer
i aquella flor de cactus, segueix reviscolant.

dijous, 18 de febrer del 2016

Dins les venes.... la Muriel

No ens podem treure del cap la Muriel. Ni del cor. He recordat que el juliol del 2015 la Muriel va participar al concert que va oferir la Companyia Elèctrica Dharma a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya,  a Barcelona.
Com que vaig tenir la sort de ser-hi he buscat al meu arxiu fotogràfic i he trobat unes fotografies d’una Muriel participativa, poètica, somrient i feliç.
Va llegir un poema del desaparegut Josep Fortuny, fundador i històric bateria i lletrista de la Companyia Elèctrica Dharma.
Com si fos un gran ocell
voldria jo volar
damunt el mar immens
cel blau enllà, enllà.



Voldria no fer-me gran
i ser, amb tu, petit encara
voldria estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i els teus ulls transparents,
miralls de lluna i enyorança.
si tu i jo fóssim infants
plens encara del ritme de la dansa
no hauríem après a comptar els morts
i jugaríem a estimar-nos.


Com si fos un gran ocell
voldria jo volar
damunt el mar immens
cel blau enllà, enllà
blau cel dins dels teus ulls
dins les venes, el mar.

                                                               (Josep Fortuny)
El concert va continuar amb d’altres col·laboradores, com l’actriu Montserrat Carulla, que també van llegir poemes del Josep.
I intervencions musicals com la del músic gallec Carlos Núñez amb la seva gaita gallega i les flautes celtes.
Al final del concert van tornar a sortir alguns dels convidats per tocar tots junts.
Per les fotografies podem entendre perquè l’anomenaven: “el somriure de la revolta”.
Diumenge al migdia som dels que vàrem anar a la porta del Parlament. Com és sabut hi havia uns quants poms de flors i alguna espelma. Pel que sé al llarg del dia les flors van augmentar.
Avui li fan un merescut homenatge institucional al Parlament on la pròpia Companyia Elèctrica Dharma interpreta un fragment de Sant Martí del Canigó de Pau Casals, justament la mateixa melodia que van tocar a la Sala Oval quan la Muriel deia el poema de “Dins les venes, el mar”.
Després un altre homenatge, aquest de caire popular, al Passeig dels Til·lers, al mateix Parc de la Ciutadella i convocat pel “seu” Òmnium.
Parafrasejant el president de Catalunya Carles Puigdemont, que a la vegada ho feia del futbolista Gerard Piqué: “Gràcies Muriel, amb tu va començar tot!”

El Desconsol d’en Llimona té un altre motiu per plorar.

dissabte, 13 de febrer del 2016

Tal faràs, tal trobaràs

Enguany la figura del rei del carnestoltes de la vila republicana de Sants ha recaigut al tribunal prostitucional.
És festa i els contrastos estan servits. Com diria el poeta: "que cadascú es vesteixi com bonament li plagui"
Dissabte dia 6 de març es fa la rua de carnaval i dimecres de cendra  fineix el mandat del rei dels pocasoltes. I com sempre fa el darrer passeig per la carretera de Sants, abans de la sardinada popular.
12 jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat.
Deu ser difícil trobar el ninot que es mereix passar per la foguera. A fe de déu que aquests 12 jutges feia anys que s’ho tenien ben guanyat. L'àngel de la Guarda Marcelo els acompanya.
En Pitu Alcover ens representa un jutge com una titella, lligat als fils d’una mà poderosa que el guia. 
De ben segur que quan el construí no es podia pensar que durant aquests carnavals, a l’estat veí es posarien tant de moda els titellaires. Allà els empresonen. Als titelles i als titellaires. Coses de la democràcia espanyola.
No són maristes. Els maristes de Sants i les Corts fa més de 45 anys que es mereixerien que els facin reis del carnestoltes. Tenen la mà més llarga que la que mou els fils del jutge-titella. Algun dia també se'ls farà justícia!
La mà que dirigeix les decisions del jutge també haurà de sucumbir a la festa del foc. 
Tal faràs, tal trobaràs. 
Aquest tribunal no ens representa i la mà que el mou, encara menys.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Núvol suau

     L’Enric i la Rosa es troben al camí dels afores del poble. Ella porta un somriure als llavis i un pom de mimosa als braços.          - Hola Núvol Suau. - li diu somrient, encomanat de la seva vitalitat. - Si fóssim una tribu d'indis d'Oklahoma seria un bon nom per a tu.
     - Rosa també ho és - diu ella sense deixar de somriure.  - I a tu com t’hauria de dir? Somnia-núvols?
       - No cal que em diguis cap nom si em mires els ulls. Els núvols fan companyia, oi?            - Ahir abans d’anar a dormir - diu la Rosa mirant el cel - vaig llegir un parell de capítols de núvols i he dormit tota la nit d’una tirada.
         - M’has de deixar aquest llibre de núvols - demana l’Enric.
          - El pots començar ara mateix - diu divertida. - Per allà passa el núvol del silenci.
Cauen unes gotes de pluja. Caminen una estona sense dir res.
        - I per allà el núvol de mimoses blanques. - diu l’Enric trencant el silenci del núvol. - Sento la flaire de la que dus a les mans.
        - Només existeixen les grogues - diu la Rosa allargant-li el pom. - Són per a tu.
       - Les agafa una mica enrojolat. - No t’he portat res...
       - Regala’m un núvol! - proposa ella.
        -  Quin vols? Tinc el de cotó fluix de sucre, o el de pluja de pètals.
       -  No en tens cap d’arracades de boira?
       - I tant - diu ell il·lusionat. - I també un núvol de vapors d’amistat, un núvol de vel de núvia, un núvol de rosades perlades, núvols d’abraçades, núvols d’albes per estrenar, de matinades adormides...
       - No em cabran al cistell!

   Ha parat de ploure. El camí es bifurca i cadascú ha de prendre el seu.
Una nuvolada lleugera s’adorm als vessants de la muntanya. Tots dos se la miren. Un núvol de petons a les galtes es perllonga per la carenada...