dijous, 26 de gener del 2012

Mar dels dubtes


Navego sense brúixola, com un mariner perdut pel mar dels dubtes. Amant dels matins quan trenca l’alba i de les nits quan arriba el foscant, poso rumb al tremolós horitzó per recollir els dies a la ruta dels anys. Intento entreveure la futilesa de la vanitat,  l’esterilitat de l’enveja i oblidar la voracitat de la ràbia.


I despullat, replegar les veles, gronxant el son de les nits estrellades amb la meva estimada, caient pels vessants del desig, re-enamorant-me constantment de la llum blava de la mirada del mar, del roig encès del sol de la posta i de la sublim petxina que cultiva les millors perles.


Encara falta temps, però arribaran els dies que haurem de rescatar les il·lusions que van caure al fons d’un pou, i ens entendrirem, amb enginy, si veiem envellir la bellesa i aconseguim embellir la vellesa. I si pot ser sense enuig, ni angoixa, ni neguit...


I tal com em va aconsellar una bona amiga, fer un reset al somni dels dies i un enter a la vida dels somnis.

dijous, 19 de gener del 2012

Jana i Jana (Descoberta a la Capadòcia)

M’agradaria agafar-li la mà ara mateix, aquí, davant de tothom. Però no ho faig. No estic segura de com s’ho prendria. Aquí hi ha molta gent i en aquest país tenen uns costums diferents dels nostres i probablement no seria ben vist. Som davant de la ciutat que m’ha impressionat més de totes les que hem visitat d’ençà que som a Turquia. I penso, si els que vivien aquí van construir aquesta meravella,  per a sobreviure ells i que la posteritat recordés el seu perdut amor, per què jo me n’haig d’amagar?


    Tot va començar fa uns dies quan vàrem arribar a Antalya, amb el grup de viatgers amb qui compartim avió, autocar, hotels de tres estrelles i la ruta vers la Capadòcia, passant per Aspendos, Konya i altres llocs dels que he oblidat el nom.



Però va haver-hi un error i l’organització es va descuidar de fer la reserva d’algunes habitacions i tot s’ha hagut d’anar solucionant sobre la marxa. I precisament aquí a Uçhisar, faltaven habitacions i el guia ens proposà a la Jana i a mi, si podíem compartir l’habitació de l’hotel. A mi em va fer un salt el cor, no gosava dir que sí, per por que la Jana no hi estigués d’acord. Ella era més decidida que jo i va acceptar de seguida, si a mi no m’importava. Quan entràrem a l’habitació em vaig quedar glaçada: els dos llit eren tan a prop un de l’altre! Jana li tragué importància. “Si no et fa res prefereixo dormir al cantó dret”. Què podia fer? Ella m’agradava des de que començàrem el viatge. D’ençà que va dir el seu nom: “Jana”. Quina coincidència! - li vaig dir-  Ens diem igual. I discretament ens férem dos petons, d’aquells de cortesia, un a cada galta.


 I aquest matí m’he despertat abans que ella. Hem dormit tan poc... Uçhisar, exceptuant el cant dels muetzins, que des de dalt dels minarets criden els mahometans a resar, encara dorm. De  tant en tant un gall anuncia que rere les muntanyes el sol ja empeny el dia.



  Avancem totes dues juntes, poc a poc, embadalides per la muntanya corcada de vivendes rupestres que tenim al davant, i des de la perspectiva que ens ofereix la distància, l’arquitectura sembla simbolitzar un immens rusc apuntant cap el cel. Miro la Jana de reüll mentre seguim caminant de costat entrant i sortint de les antigues i abandonades cases-coves. És un laberint de camins i túnels que s’enfilen al cim de la ciutat. Però a nosaltres encara ens queden més de dos-cents metres per a arribar-hi, i ara penso com li explicaré al meu ex, aquesta situació. Estimo la Jana. I m’imagino la seva reacció: “T’agraden les ties ara?” “Nois! La vostra mare és bollera”. Em faria ràbia que el sentiment que sento per la Jana, es pogués simplificar tan barroerament, amb el llenguatge que utilitzen alguns homes a la feina o al bar. La pujada es fa llarga i poc abans d’arribar ens aturem a descansar. Pel meu cap passen imatges, com si fos un àlbum de fotografies, del dia del casament, a l’ermita de Bruguers, a Gavà dels grups familiars, del meu flamant marit i de mi mateixa mirant-nos el ulls, aguantant la toia en actitud de felicitat. Jo no ho era del tot, l’enganyava a ell, a la família i m’esforçava a enganyar-me a mi mateixa. I més fotografies, al zoo de Barcelona amb la canalla, a la nostra casa de Begues...



 La Jana m’agafa del braç i repenja suaument el seu cos en el meu. Alguns dels nostres acompanyants ens miren, però ella no s’immuta i acosta el seu cap al meu. És més alta que jo i els seus cabells em freguen la cara. La seva fermesa fa que gairebé desapareguin les meves inseguretats, mentre la seva arracada de turqueses m’acaricia la galta. Arribem al cim d’aquesta mena de castell mig natural, que queda enlairat sobre la població moderna.



A l’autocar, de retorn a l’hotel i després de visitar les ruïnes de Göreme i la ciutat secreta i subterrània de Kaymakly, m’adono del secret que guardo al meu cor. La Jana mira el paisatge de la Vall del Zemi, que transcorre per la finestra i jo la miro a ella. En diuen Àsia Menor i jo trobo aquesta terra immensa, com el meu amor. Ja res no m’importa més que mirar-li els ulls sota la llum d’aquesta tarda rosada.


“No et fa res que siguem dues dones?” – li pregunto – “Som molt més que això, som dues persones que s’estimen” em diu... Amb aquesta veritat i amb un raonament tan senzill, qui hi pot estar en contra?


dijous, 12 de gener del 2012

Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

   Un matí d’aquesta setmana he estat a Sant Jeroni de la Murtra, al vessant sud de la Serra de Marina, al terme de Badalona. És un dia de cada dia i el lloc és solitari. No hi havia estat mai i m’ha sorprès el recolliment que conserva aquest antic monestir, malgrat ser tan a prop de la bulliciosa Badalona i la més sorollosa encara Barcelona.
   Des de finals de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XIX va ser habitat pels monjos jerònims i actualment és un recinte de solitud i silenci. I certament se’n troba.
   Una de les poques notícies que en tenia abans de venir-hi és que un dels retrats esculpits a un capitell del seu claustre gòtic és el de l’almirall Cristòfor Colom. I el trobo. L’escultor ens el mostra somrient. Mentre el retrato surt d’una de les dependències privades del Monestir un home que arrossega un sac, i que aparenta uns setanta anys. Li demano que em confirmi si veritablement és el bust del descobridor. És un home culte i em fa cinc cèntims del perquè li van posar. El rei Ferran II d’Aragó va passar-hi una temporada guarint-se de la ferida que li causà en el seu fallit atemptat, en Joan de Canyamars.
   El reis anomenats Catòlics (que també tenen els seus retrats en pedra en el claustre) van rebre aquí mateix a Colom després del seu primer viatge. I el frare jerònim d’aquest monestir, en Ramón Pané, acompanyà l’almirall en el seu segon viatge a Amèrica. Això dóna més pistes als que creiem en la procedència catalana de Colom, tants segles amagada. El meu interlocutor i jo ens presentem: es diu Vicenç, fa tasques de voluntariat al monestir i té... 81 anys!! Li dic, perquè així ho penso, que no els aparenta i ell contesta, amb un somriure, que aviat es jubilarà.
Les visites finalitzen a la una i en Vicenç (per sort meva) s’ha allargat en les explicacions.
  Quan surto fora del recinte, el so del petit carilló de Sant Jeroni de la Murtra, amb les notes d’un fragment de la salve gregoriana, anuncien les dues de la tarda.
Mentre baixo pel camí de la serra de Marina en direcció a Badalona, penso en què és el silenci. Diuen que la foscor és l’absència de llum. Per la mateixa regla de tres, el silenci és la manca de so?
  Em sembla que el silenci és més que això. Fa més de deu anys, passejant per Ossera (Alt Urgell) quan el formatge que hi fan encara no havia tingut tants reconeixements internacionals, ens vem fixar en una petita escultura de pedra, que hi ha enfront de la porta d’una de les seves cases. Més endavant vaig saber que es tractava d’una obra de Nico de Winter, un escultor holandès instal·lat a Ossera. És una definició que dóna més importància al silenci, que  una simple manca de soroll. La pedra deia això:
“Si pregunteu que és el silenci aquest us respondrà... El silenci forma el veritable coratge, ensenya a descobrir la veritat, la paciència, l’amor al paisatge...el silenci és la pedra angular del caràcter de les persones”.
  En arribar a l’autopista la creuo per sota. Uns graffitis em fan adonar que en vint minuts he caminat més de 5oo anys. A dalt hi ha el que coneixem per harmonia: pau i silenci.
  Aquest túnel, metafòricament és la porta al segle actual. Els graffitaires  han guarnit el seu interior, així com els murs de moltes fàbriques, i l’exterior dels ponts de les autopistes, amb les seves pintures. Algunes són molt bones i suggeridores. D’altres són gargots i signatures que simplement embruten les parets i fan que els veïns i vianants acabin detestant  genèricament aquests pintors, que sixtinegen algunes parets, que altrament serien molt avorrides.

  Travesso la ciutat de Badalona, fins el mar. La remor sorda i apaivagada de les onades acariciant la sorra de la platja de Badalona, en aquesta època de l’any, es podria considerar que no trenca el silenci.


dijous, 5 de gener del 2012

La primera llum de l’any (a Montserrat)

Fa una colla d’anys uns quants amics i familiars passem el Cap d’any a Montserrat. Així podem veure la darrera llum de l’any que fina i la primera del que neix. Algun fenomen, com la companyia de la Boira es repeteix gairebé cada any i d’altres són diferents. El toc de les campanes embolcalla l’aire, i les muntanyes amb els seus ressons, multipliquen els seus repics.


Aprofitem l’estada per fer excursions pel cor de Montserrat. Em sembla que hem fet gairebé totes les possibles, i moltes d’elles més d’una vegada. Hi ha una excursió que no havíem acabat mai perquè el camí no és prou marcat, i com que és molt poc transitat es fa difícil trobar-lo. Algú que hi passà fa anys pintà unes ratlles blaves per marcar el camí, que gairebé s’han esborrat. Fa segles que aquest pas hi és, potser esperant-nos.


És el collet que hi ha entre els Flautats i l’Elefant. La pujada, si et refies de les arrels d’alguna alzina escadussera, o d’alguna branca de boix prou consistent, és relativament senzilla. Des del collet s’albira una visió molt original del cim de Sant Jeroni i de la zona del Carall Bernat.


Arriba el moment de baixar i ho fem pel cantó meridional. La davallada és molt pronunciada i cal anar buscant constantment roques que no es belluguin, o petits sortints de pedres salvadores on posar els peus. Amb les mans es tracta d’arrapar-se a la roca com una llagasta. Per sort en un dels passos més complicats algú va tenir la caritat de deixar-hi una corda fixa. La llàstima és que la generositat se li acabà aviat i cal baixar uns dos o tres metres sense l’ajuda de la corda. I ho fem a la manera antiga: amb el cul al terra, i deixar que la llei de la gravetat faci la resta.


L’itinerari va a parar al camí que uneix l’ermita de Sant Salvador i la de Sant Benet, que actualment és refugi d’escaladors. En línia dels Flautats, però una mica més al sud, hi ha la Mòmia i la Momieta, on hi veiem unes persones, molt més valentes que nosaltres, que baixen fent ràpel. 


Encara ens resten hores per contemplar el paisatge, la resta de turons i agulles de Montserrat, el Llobregat que vers el mar obre camí, les mates de bruc florit i olorar les flors de romaní.


És prou sabut que els anys passen volant. Montserrat dóna ales als batecs del temps.