dimarts, 31 de maig del 2011

Roca ferida

Al mes de maig, a mitja tarda
Deu ser mig quart de quatre
Al mig de la carenada
En mig de Collserola
Després de la migdiada
A mig camí una sargantana
Corre a mig amagar-se
Al mig d’una farigola
I m’arriba mitja flaire
Mig espígol, mig lavanda.
Al mig de la calorada.

D’una roca mig partida
Neix  un rierol roig
És una roca ferida
Fa més pena que goig.
Sagna aigua rovellada
Que s’escorre terra avall
Fa un bassal d’aigua estancada
Envoltada pel sorral,
L’aigua no és  neta
Una au ens sobrevola
Sento el crit d’una oreneta
que al cel blau llisca sola.
 L’espia el falcó fa estona
Els seus ulls són dues bales
 L’ocellet no se n’adona
Més amunt immòbils ales
.

Al mig d’una esparreguera
Una mosca fa mig vol
Una serp com mitja fera
I un mig prat on toca el sol.
I jo mig penso
Com un mussol
Això és la pera!
D’una tarda sencera.

diumenge, 29 de maig del 2011

Coloms

Observo uns coloms que mengen les molles de pa que algú els ha tirat a terra. Hi ha un mascle gris que treu pit i envesteix els que mengen de la principal pila de pa. Un altre mascle d’un to marró rogenc, li planta cara i intenta seguir menjant. Aleshores el gris comença una persecució, donant cops d’ala i el roig ha d’enretirar-se. Tot i que s’ha guanyat algun cop de bec, el roig ha aconseguit emportar-se un tros de pa. Mentrestant, altres xixelles s’atipen de menjar. Quan el mascle gris torna triomfant, disposat a menjar, ha de fer fora les xixelles. Són espantadisses, ho aconsegueix fàcilment i es disposa a omplir el pap. Aleshores s’adona que el mascle roig ha tornat i és a un cantó picant molles. Tornen a començar les batzegades i les persecucions, cosa que aprofiten les xixelles i algun colomí per a menjar tot el que poden.  


Quan el gris ha aconseguit foragitar el roig, ha de tornar a començar a reconquerir el “seu” espai a les xixelles, els colomins i fins i tot algun pardal que s’ha afegit al tiberi. És el mascle dominant i ho aconsegueix. Encara li queden algunes molles, i quan es disposa a menjar-se-les ell tot sol, de reüll veu que el mascle roig ha tornat i ja n’ha picat alguna. La baralla s’allarga una mica perquè el roig es defensa donant algun tímid cop d’ala. Les xixelles i els pardals han tornat, i sense perdre ni un instant,  s’acaben tot el pa que queda a terra, i se’n van quan torna el gris, que perplex comprova que a terra no hi ha quedat ni la més petita molla.

divendres, 27 de maig del 2011

Matins sense resposta

He passat aquest matí per la Plaça Catalunya. Un cordó de policies de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona encerclava la plaça, com si formessin una rotllana. Llàstima que en lloc d'una sardana han acabat fent el ball de bastons.
Potser és cert que calia desallotjar pals, bombones de butà, eines de cuina i altres objectes per a que no puguessin ser utilitzades pels violents, si demà dissabte es produeix la celebració de la Champions. Aleshores ens preguntem si calia que algunes persones es fessin tan fortes per impedir que a la plaça accedís la brigada de neteja. I també ens preguntem si calia que la policia emprés la seva habitual brutalitat. Sabem que s'ha intentat negociar i no s'han obtingut resultats. Ens preguntem també si els negociadors (d'una i altra banda) han estat prou bons.


La gent que hi ha acampada, els que coneixem com a "indignats" són difñicils d'englobar. Seria massa fàcil dir que són okupes que estan de campaments. O que tots són antisistema, trinxeraires, perdularis, etc. Penso que el fet que protestin contra una democràcia lenta i a vegades ineficaç no vol dir que siguin anti-demòcrates. Entre els acampats n'hi ha que diumenge passat van anar a votar i d'altres que directament se'n fotien de les urnes. Els que saben diferenciar polítics honestos de partits democràtics, dels polítics que aconsegueixen vots enarborant la mentida i el racisme. Aquests partits xenòfobs són els veritables antisistema! Sabem que els acampats estan protestant contra el capitalisme ferotge. I es queixen i s'indignen.
En alguns temes, els que s'ho miren des de fora hi estan d'acord. En d'altres, en contra.
Però hi ha una cosa segura. Els banquers i d'altres especuladors segueixen guanyant unes fortunes desmesurades. Això no és una incògnita, això és una certesa. I que aquesta setmana tenim l'exemple a Telefònica. Tot i que han tingut uns guanys milionaris, estan perpetrant un Ere. Vol dir que volen fotre més gent a l'atur. Potser aquí és on tindrien una oportunitat els polítics. Els ho deixaran fer?


Quan hom és jove intenta ser quelcom més que un ésser totalment integrat. S’és jove i s’és revolucionari, gairebé sempre per naturalesa. Amb els anys, desgraciadament per a alguns, s’assoleixen uns nivells de pragmatisme i existencialisme gairebé totals. Si plou ens mullem i si surt el sol ens eixuguem, i tot de la manera més racional possible.
No ens podem posar d'esquena a la juventut. El temps els donarà la raó...si la saben gestionar.