Fites i valls (i 2)

   Després d’acomiadar-nos de l’Abril, la Jana, la Laia i la Marta, sortim del refugi dels Estanys de la Pera i ens enfilem en direcció al Port de Perafita.

    El Jordi ens hi ha acompanyat, fins i tot ha anat una mica més amunt. Quan arribem al Port, ell, que ha caminat més de pressa, baixa del Pic de Perafita.

     Al Port de Perafita ens separem: ell torna cap al sud, cap al refugi, amb les noies.

     L’Enric, el Francesc i jo, baixem, pel costat septentrional, cap a les Valls d’Andorra. El temps millora, el paisatge s’endolceix.

     Per passar de la vall de Perafita a la vall de Madriu, cal pujar el coll de la Maiana. Si no fos per les vaques i els vedells, és un lloc ben solitari. 

     A la baixada del coll, passem per llocs bellíssims, com el Pla de l’Estall Serrer, que desconeixíem totalment. Com que la travessa té forma de 8, com un circuit, una part del trajecte, coincideix amb una part de la caminada de la primera jornada. 

      Així, tornem a travessar el Pla de l’Ingla. El dia és diferent, el paisatge sembla un altre. 

   

    El camí travessa un torrent d’aigües musicals que baixen de l’estany Forcat, que és molt més amunt. Passarem la nit al refugi de l’Illa, el mateix que ens va acollir fa tres nits. 

     Mentre esperem l’hora de sopar, acabem de decidir, seguint les explicacions de la guarda del refugi, per quin dels tres camins possibles, tornem a Engolasters, el lloc on vam començar la ruta. 

    El més còmode seria tornar per on vam venir: la vall de Madriu. Un altre seria passar per l’estany Forcat. I el tercer, que és pel que ens decidim finalment, pujar la Portella dels Pessons, per després baixar, fent un bon tomb, en direcció a Encamp. 

 

     El darrer dia de travessa el comencem pujant la Portella dels Pessons. La pujada ha estat intensa, la contemplació de l’estany de l’Illa també. Es distingeix la seva característica illa.

     El pic de Pessons fa 2864 metres: és a prop i ens hi enfilem. És el sostre de la travessa. 

   

    Al nord-est veiem l’enfilall d’estanys de Pessons que connecten amb el Grau Roig. Aquesta ruta també és una possibilitat, però en el nostre cas, quedaríem massa lluny d’Engolasters, que és on ens dirigim.

                                                                                                          

    De baixada del pic anem directament al Coll de Pessons i aprofitem per pujar el cim que és a tocar del coll.

     Iniciem la llarga baixada en direcció a la vall d’Ensagents. 

      El camí passa a tocar d’un dels estanys d’aquesta vall. 

  

    Sempre és important, i bonic, trobar una mata de marcòlics grocs. Tot i que no sempre és fàcil, a totes les travesses dels Pirineus en trobem. 

     Al fons de la vall hi ha d’haver els Cortals d’Encamp. 

     Pel camí de les Pardines arribem finalment a l’estany d’Engolasters. Tornem a ser allà on fa cinc dies vam iniciar la caminada.  Avui, aquí, és el final de la travessa.

Fites i valls (1)

—    Ens vols acompanyar a fer una caminada per algunes valls d’Andorra i de la Cerdanya? —li proposo a l’Estel.

—    Veig que comenceu a caminar prop de l’Estany d’Engolasters, a Andorra. Amb aquest croquis que us vau dibuixar segur que no us vau perdre, oi?

—    No ens vam perdre, no... però he de reconèixer que si bé una part de la travessa ja estava traçada des de casa, la darrera jornada va ser totalment improvisada, com aquell músic que toca d’oïda i que quan finalitza la peça n’escriu la partitura.

—    I qui aneu? —pregunta l’Estel.

—    Els tres sospitosos habituals: l’Enric, el Francesc i jo mateix... I una sorpresa a la tercera jornada, ja els coneixeràs. La primera jornada és preciosa: el camí va per la vall de Madriu.

—    I aquest pla com es diu? —s’interessa l’Estel.

—    El Pla d’Ingla. I el riu és el Madriu.

—    Per fi arribeu al refugi: quin és? Heu caminat unes quantes hores! —assegura.

—    El de l’Illa (Ep! En el bon sentit de la paraula...)

—    Aleshores l’Estany deu ser el de l’Illa?

—    Sí, i es diu així perquè té una roca, com si fos una illa, al costat més septentrional de l’estany.

—    Més estanys!

—    Sí —li dic — El de més a la dreta és l’Estany Rodó.

—    Jo l’anomenaria l’Estany Bufó — exclama l’Estel amb un somriure.

—    Bora nit Estel —li dic. Hem d’anar a dormir d’hora, que demà la jornada serà més llarga que la d’avui.

—    Quin coll més atractiu —diu l’Estel, que també s’ha llevat d’hora.

—    És el Port de Vallcivera.

—    Aquest cim sé quin és —reconeix l’Estel —el pic de la Muga.

—    Sí que l’és Estel, però avui no el pujarem.

—    Quina amplitud i quina verdor que té la vall de la Llosa. I la serra del Cadí, al fons.

—    Veus aquell poble al camí de dalt, a la dreta del tot? És Viliella i hem d’anar més enllà.

—    Falta moltíssim, oi?

—    Farem una aturada a cal Jan de la Llosa, per a dinar.

—    Veus? Ja no falta gaire per arribar a Viliella —assegura l’Estel.

—    I de passada falta menys per arribar al Cortal de Gral, el càmping on dormirem aquesta nit.

—    Com és que dormiu en tenda i no en refugi, com feu sempre? —s’estranya l’Estel.

—    Perquè no hi havia lloc al refugi del Cap del Rec, ja que hi ha una cursa de muntanya. Ara coneixeràs la sorpresa de què et vaig parlar ahir: demà caminarem fins al refugi dels Estanys de la Pera, amb la Marta, que és la dona de l’Enric i les seves netes: la Jana de 9 anys, l’Abril de 6 anys i la Laia i el Jordi, que són els seus pares. Haurem d’anar a dormir d’hora, que les previsions amenacen pluja a la tarda i per anar bé caldria ser al refugi abans que plogui.

—    Bon dia! —diu l’Estel quan ens veu sortir de la tenda —Déu n’hi do, la tempesta d’aquesta nit, eh?

—    L’arc de Sant Martí ens informa que ja no plourà. Almenys al matí —asseguro.

—    I aquests núvols? —pregunta...

—    No cridis el mal temps! —dic.

—    Quina olor que fan els boscos dels vessants de la Tossa Plana de Lles — fa l’Estel mentre s’omple els pulmons d’aire pur.

—    Mira —dic —Ja es veu el Perafita.

—    I aquest salt d’aigua? —pregunta.

—    El del Planell Gran. I això vol dir que ja no falta gaire per arribar al refugi.

—    Quin estany més bonic, el de la Pera —diu amb la boca oberta.

—    Les nenes han caminat molt bé, fins i tot han arribat al refugi abans que jo —reconec.

—    Dinar sota aixopluc serà una sort —diu.

—    Ja ho pots ben dir!  I dormir encara més...

Estels del Sud (i 2)

 

    3a Etapa: Refugi del Caro - Paüls

   Com que ens hem llevat d'hora, quan arribem a la Plana de les Foies, el sol fa estona que fa brillar les flors de farigola i la seva fragància entra als pulmons dels caminaires.

   Em ve a la memòria una frase de Rabindranath Tagore: "No t'entretinguis a collir flors, segueix caminant i les flors alegraran el teu camí". 

    Lluny es veu el Mont Caro, al peu del qual hem passat la nit.

   Una mica més amunt, qui ens alegra el camí són les formes retorçades de les roques del Barranc del "Carrer Ample".

   L'etapa d'avui passa per diverses collades. Entre el coll d'Alfara i el de l'Espina fem un descans. Als plans de Maraco sembla com si algú hi ha sembrat flors de tots colors.

   El Mont Caro es va allunyant.

   Ben entrada la tarda passem més colls. A un d'ells, al de Ginjolers hi trobem un pi extraordinari. Per al Gegant del Pi seria un bonsai.

  Es va fent tard i abans d'arribar a Paüls encara passem uns quants colls més: el de la Canal de Mantega, el del Camp i, (ja sembla una broma per qui porta moltes hores de camí, pujant i baixant) el del Plorón.

    4a Etapa:  Paüls - Arnes

    Despertar-se a Paüls és un luxe. 

    De bon matí encarem el primer coll de la jornada: el de la Gilaberta. Travessant una tartera passen dues cabres dels Ports. Són ràpides. Molt més que jo desenfundant la càmera i no soc a temps de fotografiar-les. A Paüls, als Ports, els anomenen en singular: "lo Port". M'està bé i continuem pujant lo port.

    

    Al dalt del Coll de la Gilaberta hi trobem un jardí. Un altre paradís.

     

   Veiem les Roques de Benet. D'aquí a unes hores hi passarem ben a prop.

   Quan, a la tarda, entrem als Estrets d'Arnes, pensem que ja som prop del poble. A peu, tot és una mica més lluny del que imagines.

    Igual que ahir, el capvespre ens sorprèn caminant. I igual que ahir penso en una frase de Rabindranath Tagore: "La tortuga pot explicar el camí millor que la llebre".

    La mestressa de la casa on hem de dormir (que té el número de telèfon mòbil de qui fa la reserva) em telefona per saber de nosaltres. Li dic que en pocs minuts serem al poble.

    Quan arribem a Arnes, la mestressa, en llegir el meu segon cognom, Guarro,  em pregunta si soc de Sants. Si el món és un mocador, Catalunya és un bocí de confeti. La seva tieta viu a Sants i de jove havia estat monitora de ma germana a unes colònies i a altres excursions. I coneix bé a un oncle meu.

    5a Etapa: Arnes - Beseit

    Que bé hem dormit a Arnes. Després d'unes dues hores de camí passem per un paratge molt bell, salvatge i, almenys avui, totalment solitari: les Valls.

   La Roca Grossa domina aquesta part de lo Port. 

    Passem per un coll que té un nom prou original: el de Pelele. Ben a prop hi ha la costa d'Arrancapets. L'aire encara és pur i, malgrat la forta pujada cap al Penyagalera, respirem tranquils.

    Tres santsencs dalt del Penyagalera. Des d'aquest cim contemplem l'enorme paisatge dels Ports.

    Si la pujada ha estat feixuga, la baixada envers el poble d'inici, Beseit, es fa llarga. 

    A una de les piscines naturals del riu Ulldemó, que a Beseit anomenen les Pesqueres, ens refresquem una mica abans d'acabar la travessa dels "Estels del Sud". 

   Els Ports són immensament bells. Natres, avui, som immensament feliços.