Hivernal al Pic de Bastiments

          A Ulldeter, el riu Ter, que tot just acaba de néixer, s’amaga sota la neu.        L'Enric fa una aquarel·la del paisatge que ens ofereix Ulldeter, amb el Gra de Fajol al fons.         Intentar el Pic de Bastiments a l’hivern no sempre té l’èxit assegurat. Ho dic per experiència.        Tot i que l’havíem pujat de molt joves, un mes de desembre, posteriorment, ara fa uns 30 anys, ho vam intentar un hivern i no ho vam aconseguir, pel mal temps, amb una boira molt densa afegida.        A la primera setmana de març, enguany ho hem tornat a provar i el bon temps ens ha acompanyat.       Cal trobar el pas més segur per pujar el Coll de la Marrana, des d'on s'albira, més a prop, el Pic de Bastiments.              I evitar passos que podrien esdevenir perillosos.        La pujada al Bastiments és dura. A un descans ens girem i amb el zoom albirem el Montseny.           També Montserrat.       Dels tres que anem, l’Enric és el primer d’arribar a la Creu del Bastiments (2863m) i pren uns apunts per després, a casa, pintar una aquarel·la.       Uns metres més amunt hi ha un altre pic, que amb 2881 m. és el cim més alt del massís del Bastiments i de tota la zona d'Ulldeter.           Hem esperat molts anys per culminar aquest hivernal. Tot arriba!           A l’horitzó veiem el Canigó, tant o més nevat que el Bastiments.

             Malgrat les vistes, un vent fred fa que no puguem estar-nos gaire estona al cim.      La neu s’ha endurit i cal utilitzar els piolets. Només el Francesc porta grampons. Hem pujat 790 m. de desnivell i ara cal baixar-los amb seguretat.         La vall de Coma de Vaca és un dels paisatges que, admirem a la baixada.         Com el Coll de la Marrana i el Gra de Fajol, que ara veiem des de dalt.       El Coll de la Marrana, de 2530 m. divideix dues conques: a un costat la del Ter, i a l’altra la del Freser.         Un cop passat el Coll, ja no calen ni piolets ni grampons.         El Bastiments s’acomiada de nosaltres mentre es tapa amb un mantell de boira per passar la nit. A reveure!

Les Agudes (Montseny nevat 3)

          —Ja torneu a ser aquí? —em diu el vell Montseny.

         —Deu ser que no ens podem resistir, una vegada més, a visitar-te. —li dic.         —Ho deveu tenir tot fotografiat i pintat! —insisteix una mica estranyat.

        —Dels 3 cims principals, enguany encara ens restava fer les Agudes. —li responc gairebé disculpant-me.

           —A les Agudes fa gaire que no hi pujàveu? —s’interessa.

        —Des de l’octubre de 2018— dic calculant la data —I aquell dia érem moltíssims.

          —En aquella època no hi havia neu. —assegura convençut.

        —Hi havia altres obstacles... —penso. No sé com descriure aquells temps— ...més amargs —dic finalment.         —Des d’aleshores considero les Agudes i tots els meus cims com a  republicans. —diu el propi Montseny.

       —El camí cap a la República Catalana ha estat molt costerut. —reconec.

       —Si no la defenseu tornaran els decrèpits monàrquics. —adverteix el venerable Montseny.

       —L'anacronisme cavernari, si no es vigila, sempre torna.        Cim de les Agudes: 1705 metres.       A la baixada el camí esdevé relliscós.       Des del coll admiro el Matagalls, on vam estar fa dues setmanes.          L’Enric mira el Turó de l’Home, on hi vam ser fa una setmana.           —Al camí que baixa cap a Santa Fe, hi trobem els avets, que en estat natural, són els més meridionals d’Europa. —m’explica el vell Montseny, tornant a fer sentir la seva veu.  

         —Això diuen...            —Mira’t bé aquest nino. —em recomana la saviesa de la muntanya.

         —És republicà! —dic somrient.            —Quantes vegades heu fet aquest camí? —s’interessa.

         —N’he perdut el compte, fa més de 50 anys de la primera vegada que vam venir.             —I per què torneu?

         —...            —No t’he escoltat —diu el vell.

          —Però m’has sentit, oi?         —Fins aviat —diu el Montseny quan ens apropem a Santa Fe —torneu quan vulgueu.

       — Et necessitem—li suplico mentre esguardo la Riera de Santa Fe. —I també la teva aigua!!

Turó de l’Home (Montseny nevat 2)

       Està fent un febrer fred.           “La neu al febrer fuig com un gos llebrer” diu la saviesa popular.          Enguany el llebrer va més lent i trobem molta més neu de la que crèiem.     La ruta més freqüentada, per pujar a peu el Turó de l’Home, és per Santa Fe del Montseny. Nosaltres ho volem intentar des de la Plana del Coll, prop de Font Martina.      No som infal·libles, ens endinsem massa aviat cap al bosc i no trobem el camí bo. Fem allò que no s’ha de fer: tirar pel dret, per orientació. No hi ha marques al camí, en canvi, hi ha branques i matolls que dificulten poder caminar amb comoditat.      Devem estar pujant per l’itinerari d’Enxapa. Dues hores de pujada dura, relliscades i incertesa.

      Per sort l'orientació no ens ha fallat i trobem la pista, nevada i intransitable per als cotxes, que es dirigeix al Turó de l’Home. Ens traiem un pes de sobre. L’Enric pren uns apunts per a pintar una aquarel·la.

        Anem per bon camí, encara que la fermesa de la neu és variable: aquí t’enfonses, allà rellisques.         És hora de gaudir del camí i del paisatge. En calma, com el Pla que albirem no gaire llunyà. I Montserrat més enllà.           El Turó de l’Home avui s’ha fet pregar...         Ens reservem les Agudes per a un altre dia.        Som al Turó de l’Home que, amb 1706 metres, és el cim més alt del Montseny.            Observem l’Observatori. L'Enric ho fa amb els pinzells.              Hora de baixar.       Hi ha qui ho fa per aire. Nosaltres ho fem per la pista. És més llarga que l’itinerari d’Enxapa, però més segura.       Deixem els gruixos de neu enrere: la bellesa la tenim davant.