Any Dharma

   1 de juliol de 1972. Dharma al Festival de música al camp de futbol de la Palmera (Sants) El Josep, Joan i Esteve Fortuny a la bateria, baix i guitarra, acompanyats per dos membres de "La Locomotora Negra" (Al febrer del 1972 havien fet el primer concert, com a Dharma, al Casal d'Horta)

       1973 Dharma al Zeleste del carrer Argenteria. Carles Vidal: baix, Esteve Fortuny: guitarra elèctrica, Josep Fortuny: bateria, Joan Fortuny: saxo soprano i Jordi Soley: piano. 

       1973 Josep al Zeleste.

             

  1975 Companyia Elèctrica Dharma al Poliorama.

             

     Joan Fortuny: saxo soprano i, quan convé, també saxo tenor i violí.

          

     1980: Lluís Fortuny: teclats, trompeta i fiscorn.

             

     1980 al Zeleste. Lluís, Esteve, Josep, Joan i Carles.

          

     1980 al Zeleste: presentació del disc "L'Atlàntida" Esteve: guitarra, veu i flabiol.

                 

    1981. Després d'estrenar "Companyia Elèctrica Dharma amb la Cobla Mediterrània" al Palau de la Música, també van actuar a l'Expocultura, a Montjuïc.

            

        1982.

                

     1984. Elèctrica Dharma, al Mercat de les Flors. "No volem ser"

            

      "La gent vol viure en pau..."

              

      Esteve Fortuny i Guarro (22 de febrer de 1954 - 19 d'agost de 1986)

          

      Josep Fortuny i Guarro (9 de juny de 1952 - 30 de setembre de 2013)

           

    1 d'abril de 2023: inauguració de la Plaça de Josep i Esteve Fortuny Guarro, a Sants. 

 Lluís, Liliana, Eva, Joan i Maria.

       

       "Els carrers no són de la policia".

      

      "Les places seran sempre nostres."

            

      Maria Fortuny: piano, teclats i flabiol.

             

     Pep Rius a la guitarra i veus. (Amb el Joan, la Maria i el Carles)

        

      Carles Vidal al baix i veus.

        

     Joan Fortuny: saxo soprano i veu. 

            

   Iban Rodríguez: bateria. Lluís Fortuny: trompeta, teclats i veu. "Tots junts vencerem"

            "Inana inene"

    

            "Resistir és vèncer"

          

     La "flamarada" no s'apaga. No es perdrà aquest so: Força Dharma!

     Força 2024.

Tardor al Montgrony

     A mitjan novembre el Quim em proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony.

     Dos sospitosos habituals, l’Enric i el Francesc ens acompanyen encantats, com jo mateix.

     Ara que visc la meva tardor, em fa goig tornar a aquest lloc tan màgic on vaig pujar, per primera vegada, una primavera de fa 60 anys.

     Pugem pel coll Roig, fent un tomb per paratges que em semblen inconeguts.

     Quin plaer admirar, de bon matí, els cims del Berguedà des d’una balconada del Ripollès.

     O els del Vallès Oriental. Rere les boires d’Osona: els cims del Montseny.

     I els turons del Vallès Occidental i el Bages: la Mola de Sant Llorenç i Montserrat.

     I des del cim del Pedra Picada de 2.045 m. (o Costa Pubilla com també l’anomenen) veure un dels gegants dels Pirineus del Ripollès i l’Alta Cerdanya: el vell Puigmal. Hauria d’estar nevat, la sequera no perdona.

      Als vessants del Coma Ermada passen les hores.

     A l’horitzó endevinem alguns cims de l’Urgell i el Solsonès.

        —Ara que han marxat els núvols, passa’m el llarga-vistes per gaudir del Pedraforca.

     La tarda s’ha tornat brillant. Un refugi per als nostres sentits.

     La tardor ens ofereix or líquid.

      Nosaltres fa molts anys que sovintegem aquests paratges. No és res comparat amb qui ja hi va construir fa més de 1000 anys.

     Baixem per les escales que va fer construir el llegendari Comte Arnau. 

     Després, no va pagar als obrers, cosa que, entre altres malifetes, el condemnà. 

     Ens ho conta Joan Maragall:

           — On us van donar posada, comte Arnau?

           —A l'infern me l'han donada.

              Per les males llambregades,

              per les males cavalcades,

             per soldades mal pagades.

     Al bosc de Montgrony hi resta la seva petjada petrificada.

     Quan em falti color a l’ànima, tornaré a pujar al Montgrony.

Octubre al Ripollès

         A mitjans de setembre, content cantava:

“Falgueres prop del riu,

verdegen, verdegen,

Falgueres prop del riu,

És la fi de l’estiu”

                  —Què cantaré ara, estimada tardor?

      —No he canviat jo el color de la falguera —sento que dius. —ha estat la sequera.

            —He trobat elements estranys al bosc. —et comento.

          —Com a tardor et diré que, per a mi, són ritus estèrils.

             —Hi ha qui confia en el poder del bosc.

             —Jo em responsabilitzo de la caiguda de les fulles dels arbres. —aclareixes convençuda.

            —Al boscos del Ripollès s’hi troba pau. —penso molt endins.

            — Encara —respons, com si em llegissis el pensament.

            —No el llegeixo, el sento. —afirmes. 

            —Hi ha esperança? —pregunto innocentment.

             —Les fulles verdes conviuen amb les de colors calents. —em fas veure.

             —Hi ha molts exemples. —constato.

            —I què prova això? —Pregunto incrèdulament.

           —Res, només era una intuïció. —aclareixes.

             —Com es diu l’ermita?

            —Ja la coneixes: Sant Martí d’Ogassa. —m’informes.

               —Ara soc jo qui et vol portar a un lloc. No és lluny d’aquí.

           —El conec. —dius. —El Pla de Pegot. Ha esdevingut el Pla d'en Xirinacs, un punt místic.

                 —Tornem a Queralbs –et demano. —Necessito veure aigua. I beure'n.

          —L’aigua, encara que s’amagui sempre acaba apareixent. —dius com consolant-me.

         —Tots plegats la necessitem: els animals, entre els quals ens incloem els humans i també les plantes i els arbres.

       —Plourà, no t’amoïnis. Però avisa als que manen, que no juguin amb la natura, que és més poderosa que ells. —sentencies.

              —M’agrada el riu de Llosa al seu pas per l'Estret del Forn. —dic admirat.

              —D’aquí unes setmanes aquí hi farà molt de fred. —Anuncies.

            —És hora de tornar a casa. —dic en to de comiat. —Tornem a Sants.

            —No ens acomiadem, —diu amb tendresa —us vindré a visitar.