El Cap de Broate

           Fa dos anys, també a l’agost, vam passar un dia a Broate.

       Aquell dia vam finalitzar l’excursió al refugi.

      Enguany volem seguir més amunt. El Santi ens esperarà al refugi.

      Volem pujar el Cap de Broate, de 2.734 metres.

     Aviat guanyem molta alçada i contemplem l’estanyol de Broate. El refugi només és puntet blanc sobre una roca de la vall.

       Gràcies a l’alçada podem veure, de lluny, el solitari estany de Broate.

       El Cap de Broate encara és molt amunt. Els cims sempre són més enlaire del que pensem.

      Als descansos aprofito per girar-me i contemplar el Sotllo i la Pica d’Estats. Ha fet una nevada d’estiu.

      Des de la Vall de Cardós contemplem els cims més alts de la Vall Ferrera. Els aproximo amb el zoom. El Pic Verdaguer i la Pica d'Estats a l'esquerra i el Sotllo a la dreta de l'imatge. A la foto no s’aprecia, però es distingeix la creu de la Pica.

       Dalt del cim fem unes fotografies. M’acompanyen els meus nebots, la Sílvia i l’Enric.

       A ponent veiem els estanys de Romedo i, més lluny, el més gran dels Pirineus, el de Certascan.

    A llevant tornem a admirar la panoràmica que no cansa: el Guins de l’Ase, que gairebé tapa el Montcalm, la Pica, el Sotllo, el pic de Canalbona, el de Baborte...

      Venim de més avall de Boavi, hem pujat més de 1.400 metres de desnivell. Ara cal baixar-los: “anem amb compte!”

      Tornem a travessar el riu.

      Ens aturem a admirar els gorgs i els salts d’aigua.

       L’encant del bosc ens captiva...

       ...i el Pla de Boavi sembla que ens convidi: “torneu l’any que ve”.

De refugi en refugi

      Dormim en 7 refugis en dues travesses diferents. El primer és el Manelic, a Coma de Vaca.

      Al vespre tenim visita. Per a mi l’isard és símbol dels dies salvatges (en el bon sentit) que ens esperen.

        L’endemà enfilem la Vall de Freser. En girar-nos contemplem el que hem pujat: un regal per als sentits.

    Per arribar al següent refugi, el d’Ulldeter, cal pujar el coll de la Marrana. El Francesc, amb el Puig de Pastuira al fons, ha de fer una mica d’esforç. L’Enric i jo, també en fem.

       Tarda de repòs a Ulldeter. Hi ha qui aprofita per pintar. Art i muntanya: què més es pot demanar?

         Camí a Carançà: boira pujant el  Coll de la Geganta.

        A dalt comença a escampar: bon moment per orientar-se.

        Al refugi de Ras de Carançà torna la boira... però ja som a casa!       Fins a Núria dues collades més: la de Carançà i la del Nou Creus. L’estany de les Truites és esplèndid.

        L’estany Blau també ho és.

      En baixar del Nou Creus retrobem velles amistats.

      A Núria ja no hi ha refugi de muntanya. Dormim a l’Alberg del Pic de l’Àliga, que actualment depèn de Xanascat, la  Xarxa d’Albergs de la República de Catalunya.

       L'endemà canviem els Pirineus pel Cadí-Moixeró. El Francesc ha de tornar a Sants.

     Arriben el Jordi i la seva filla Jana, de 8 anys. Aquesta nit, el refugi serà una furgoneta. Les vaques i els vedells dormen a fora.

     Ens aturem al refugi dels Cortals d’Ingla, però només per fer-hi un petit descans.

       Seguim fins al refugi de Sant Jordi, a la Font del Faig. Aquí sí: parada i fonda.

     La Jana, igual com ho fa el seu avi Enric, pinta una aquarel·la del refugi.

      L’endemà pugem el pic de Moixeró. El pare, la filla, l’avi... i el fotògraf que va més enrere.

       Tot el que es puja, s’ha de baixar.

     La darrera nit, dormim al refugi del Serrat de les Esposes. Penso que n’hi haurà més.

Juliol: temps de muntanya

  Quan plou al juriol

 surt el cargol.

    Serà el cinquè any consecutiu que a principis de juliol, aprofitem uns dies que (meteorològicament) acostumen a ser bons.

      Tenim previst fer dues travesses seguides.

       La primera és una variant dels “3 Refugis” Hem afegit l’Alberg del Pic de l’Àliga de Núria i l’Enric ha redissenyat el logo i l’ha reconvertit en “els 4 Refugis”

          Amb inici de la caminada a Queralbs.

     L’amic Francesc s’estrenarà, amb nosaltres en aquesta travessa. Esperem que el “Salt del Grill”, amb les darreres pluges el trobarem més ufanós.

     Enguany amenacen pluges? Si plou que l'aiguat ens enganxi al refugi Manelic, de Coma de Vaca, aixoplugats. Ja el coneixem. L’Enric en va fer una aquarel·la.

      La segona nit toca el refugi d’Ulldeter, que és previsible que trobem sense neu. L'Enric haurà de portar molt verd a la paleta d'aquarel·les.

    Com que és una travessa circular, si tot va bé a Carançà, la  Fosa del Gegant, etc. el final coincidirà amb l'inici: a Queralbs.

     Immediatament empalmarem amb la segona travessa: una variant escurçada dels “Cavalls del Vent”. 

     Com que s’hi afegiran el gendre i la neta de l’Enric, que té 8 anys, l’hem anomenada:

    Farem camí 

pel Moixeró-Cadí.

     La darrera nit la passarem al refugi del Serrat de les Esposes. Quan, fa 3 anys vam fer els “Cavalls del Vent” l’Enric va pintar una aquarel·la.

      El que hi podem trobar és una incògnita.