Fa temps que no passejo pels
camins del Baix Penedès i no sé què se’n deu haver fet de la Cisqueta. Un estiu
de fa més de trenta anys, em va fer cinc cèntims d’un episodi de la seva vida.
“Quan em vaig casar amb lo Restitut, les
meves amigues ja m’havien advertit que era més pobre que les rates i que amb
ell passaria més fam que amb un mestre d’escola. Però jo, que me l’estimava
molt, les hi contestava dient allò de contigu pan i sebolla, que diuen los
castellans. I afegia: a més a més, les cebes m’agraden amb deliri.
Lo que no em podia pensar és que s’acomplís
tant al peu de la lletra. Encara que feia anys que s’havia acabat la guerra, lo
Resti i jo vivíem instal·lats a la postguerra. Al poble començaven a venir
duminguerus de Barcelona amb los sis-cents.
Vam estar gairebé un any i mig menjant pa
i ceba i bevent aigua del pou. Això sí, los diumenges fèiem festa grossa i
menjàvem una arengada cadascú. I una pilsen damm de tres quarts, a mitges.
Fins que un dia lo Resti prengué un
determini i amb un to de veu més solemne que lo del capellà em va dir:
- A partir d’avui s’ha acabat la misèria en aquesta casa. No haurem de
passar més trifulgues per poder pagar les cebes i les arengades - i traient una
pistola de la butxaca continuà: - pren aquesta pipa i aquest passamuntanyes i t’explicaré
lo meu pla.
- Muts i a la gàbia! - xiuixiuejà mirant els costats i enrere - Dóna el pegu i ni se n’adonaran.
M’ho va explicar tot fil per randa. Lo
cop el faríem a les 9 en punt del dematí. Necessitàvem un còmplice que ens esperés
al volant de l’auto. Ell li ho volia dir a lo Quic, però jo li vaig aconsellar lo
Xavi, que encara era més miserable que naltros.
Quan arribà lo dia vam aturar lo cotxe al
davant de la porta del local. Em van caure les calces a terra quan vaig veure
que es tractava d’una botiga de queviures.
- Vols
dir Resti que tindran pasta en un colmadu?
- Shhh! Et vaig dir que res de noms! Entesos? Que vols anar a parar a la
cangrí?
- Sssí Onassis - vaig fer amb un fil de veu.
Vam entrar amb autoritat a la tenda, i al
davant dels bocabadats clients el Resti bramà:
- Que ningú no es mogui! Això és un atracu! - I allargant-li un sac a la
dependenta ordenà - Omple el sac de cebes! I sense trucos eh? - Després es
dirigí a mi. - Petxineta (aquest és el meu àlies professional) agafa la caixa d’arengades,
vinga!
Ens havíem fet els amos de la situació.
Vaig veure que s’entaforava un paquet de Bimbo a la butxaca. Per fi en podríem
menjar, me n’havien parlat tant...
Tot anà com una seda. Lo Fangio (l’àlias
del conductor) ens esperava amb lo motor del 4 L engegat.
Al cap d’unes hores, després d’haver-nos
rifat dels civils ens vam endrapar un platàs de ceba amanida i una arengada cada
un. I això que no era diumenge!
(Olis
originals d’Enric Domingo)
