Pica d'Estats

És sabut que la Pica d’Estats és el cim més alt de Catalunya. Naturalment amb el permís de l’Aneto, que també és català si considerem la cessió de l’Estat (El 1912 el Ministeri de Foment cedeix en propietat el cim de l'Aneto al Centre Excursionista de Catalunya) Si no entrem en aquest terreny, tradicionalment els excursionistes de Catalunya han considerat que la Pica és el sostre de Catalunya. 

A la font que hi ha a l’abeurador d’en front de Casa Currona d’Àreu hi ha una placa de ceràmica amb aquest petit poema que signa Joan Navarro i Colom:

Pica d’Estats, altiva, lluminosa:

anhel del muntanyenc enamorat.

Dalt del teu cim ha brollat, fervorosa,

una crida vibrant de llibertat!

És tan exacte la descripció que evoca aquest poema, que se’m fa difícil seguir escrivint sobre la Pica, perquè aquestes 4 ratlles gairebé resumeixen l’esperit dels sentiments de moltes de les persones que pugen cada any a aquest cim de 3.146 metres,

Aquest estiu farà 40 anys que el pujàrem per primera vegada. Fa 5 anys ho tornàrem a fer, i les fotos que apareixen aquí són d’aquesta segona vegada. I ara, ja parlo a nivell personal, sé que no serà la darrera, tot i que no deixaré passar un altre cop 40 anys, perquè de ben segur que ja no hi seria a temps.

Cada any que anem a Àreu penso: aquest any la torno a fer, i quan retorno a casa sense haver-ho acomplert, penso: l’any que ve! I l’any que ve ja ha arribat, i per tant no és impossible que enguany la fem altre cop. 

La primera vegada férem 2 etapes. Fer nit a l’Estany de Sotllo, i l’endemà, tranquil·lament (és una manera de dir-ho) assolir el cim. Aleshores l’extraordinari Kilian Jornet ni tan sols havia nascut, i no ens podíem imaginar que fos possible fer la Pica en un parell o tres d’hores.

Quan la férem la segona vegada, ho vam fer en un sol dia, partint i retornant d’Àreu. Ja començaven a haver-hi excursionistes que ens avançaven corrent, i aleshores el Kilian encara no era conegut, com ara, pel gran públic. També té el seu atractiu, ja que per anar bé, cal començar quan just trenca l’alba, i vas veient els colors canviants del paisatge, i el despertar lluminós dels cims, els estanys i les valls.

La claror del primer sol ha pintat de roig els cims del Norís i el Monteixo, i més endavant, quan arribem panteixant a l’estany de Sotllo, els rajos, com unes trenes de llum, embolcallen els roquissars dels vessants de la Pica.

Passem pel petit prat on acampàrem fa 40 anys. Res no ha canviat, si de cas només nosaltres, i ni tan sols d’això n’estic segur del tot, perquè m’emmirallo a l’estany i em sembla endevinar que hi ha la mateixa frisança salvatge, ara que abans.

Després passem per l’estany d’Estats, que pels que no kiliajornetegem, és una hora més amunt del de Sotllo.

I a partir d’aquí és quan comença la pujada forta.

Mentre es puja el Port de Sotllo, és fàcil haver de creuar alguna congesta de neu. Al Coll mateix sempre es troba algun excursionista que hi reposa. La pujada ha estat dura i encara resten algunes hores abans d’arribar al cim, i és un bon lloc per recuperar-se. Gairebé es freguen els 3.000 metres i l’aire és molt fresc.

No és estrany que faci fred. La cara nord de la Pica, ja en territori de l’Arieja a l’estat Francès, manté unes geleres que no es desfan a l’estiu. Cal baixar-la. Allò que acostuma a fer ràbia als excursionistes, davallar part del desnivell que s’ha superat amb tant d’esforç, sabent que després s’haurà de tornar a pujar. I ja és el segon cop, ja que al començament ho hem hagut de fer al bosc de sortida!

Però sempre hi ha motius que distreuen el cansament, i un d’ells és admirar els colors de l’estany Barz. Aquesta vegada no em sorprèn. Té el mateix color blau florescent de sempre. Un blau lluminós, gairebé sintètic de tan elèctric que es veu. Recordo que fa 40 anys, que anava més sobrat de temps i de força, perquè no reconèixer-ho, vaig baixar fins a la vora per a contemplar-lo de ben a prop. Ara considero més prudent reservar temps i força,i l’admiro de lluny, com tothom.

  La darrera hora de pujada és feixuga. Potser no és tan dreta com la pujada al Port de Sotllo, però es noten les hores acumulades. Alguns excursionistes més intrèpids, i sobretot més ràpids, ja en baixen. Han sortit més tard que nosaltres, ens han avançat i ara els veiem com s’allunyen muntanya avall, amb la feina feta. A nosaltres encara ens falta molt!

És inevitable que et vingui a la memòria aquella frase: “de mica en mica s’omple la pica”. I sense fer cap esforç intelectual, mentalment es modifica automàticament per: de mica en mica es puja la Pica.

Gairebé tot arriba en aquesta vida, també la Pica, i assolim el pic passat el migdia.

Al cim hi ha una creu molt gran que no hi era fa 40 anys, on hi oneja una bandera catalana. Aleshores hi havia una creu petita, un parell de pessebres mig desmuntats per les ventades i una imatge, també petita, de la Moreneta.

Actualment també hi ha una placa dedicada al poeta Jacint Verdaguer, que és un dels primers personatges catalans coneguts que va fer la Pica. Per això una de les puntes del massís, la del Nordoest ha estat batejada amb el nom de Pic Verdaguer.

Aprofitant la proximitat m’hi arribo. Té un avantage: si des de la Pica es presencia el cim Verdaguer, des del Verdaguer es fa el mateix però a l’inrevés: presenciar la majestuositat de la Pica d’Estats. Des d’aquest cim solitari es distingeix la gent que ha coronat la Pica, que sempre és més concorreguda, sobretot al juliol i l’agost.

Ara cal desfer el camí d’anada: baixar a les congestes del vessant francès, on tot s’ha de dir, la llei de la gravetat hi ajuda, i com que la neu és dura, alguns trossos es poden baixar lliscant sobre les botes, com si s'esquiés. Però després cal tornar a a pujar el Port de Sotllo, i si a l’anada el més feixuc ha estat la tartera de pujada a aquest port, a la tornada, la davallada es fa llarga.

El cos està cansat i potser els genolls són la part més sensible a les baixades, i comencen a fer figa. Res que no pugui solucionar un descans reparador a l’estany d’Estats, amb la visió, ja llunyana de la Pica reconquerida i estimada.

Els colors canviants del matí ara són inversos i contemplem la davallada de la llum, en l’entrada de la tarda i del capvespre.

En passar pel Refugi de la Vall Ferrera el contemplem. Aquest sí que ha canviat totalment. Ja fa anys el van ampliar i a l’estiu té guarda fix, cosa que no tenia 40 anys enrere. I té millores tecnològiques. Com la resta de la societat. Ara hi ha excursionistes que van amb GPS, altímetres i altres estris que ajuden molt, en cas de pèrdues.

A casa busco fotos de fa 40 anys. Les neus perpètues i les roques ardents són les mateixes. Dels 8 joves que hi pujàrem, malauradament n’hi ha dos que ja no hi són: la Toni i el Ricard. 

També em veig a mi mateix sostenint una bandera catalana al mateix cim de la Pica. Catalunya encara vivia sota la dictadura franquista, i tot símbol que fes referència a la nació no era ben vist pels feixistes que governaven. Abans de baixar aquell any també pujàrem un altre 3.000 de la zona: el Montcalm, i l’endemà, mentre els altres feien mandres, amb l’Antoni (que va ser l’inductor de l’excursió, i qui ens va guiar per terres de la Vall ferrera) pujàrem el Pic de Sotllo, també de més 3.000 metres.

Recordo anècdotes: el Ricard, (que apareix a la foto agafant la Carme i la Nuri per les espatlles) i jo, saltàvem d’una roca a l’altre a una tartera de pedres molt grans del Monteixo. Dèiem que eren grans com cotxes i saltàvem de teulada en teulada. També les bromes surrealistes de la Toni. “Acabo de veure un elefant”... Jo li vaig dir que no m’ho acabava de creure. I si era veritat? Completaven l’expedició: la Marta i el Jaume àlies el Botes.

Quan hi torni, m’asseguraré bé, mentre passejo per l’immens pàrquing de la tartera de cotxes petrificats de no creuar-me amb l’elefant.

Nuvolades de memòria

Extenses nuvolades engrandeixen l’horitzó, fan més blau el cel que fuig de la tarda assolellada. Als afores el poble el vell seu en un marge baix. Com si tot el seu ésser estigués pendent del brot de fonoll que du a la boca, i que li endolceix una mica l’espera de la mort. Un any? O dos, o cinc... Hi ha qui arriba als cent. O res! Aquest pensament l’espanta. Sacseja lleument el cap, se’l foragita. Escup branca i saliva. Pren el bastó i s’alça.

El sol encara és alt i ell va cap a la posta. Viu al capdamunt del poble i puja lentament el pendent. L’Eulàlia de cal Xic el forner el veu passar. Enretira els ulls de les puntes que sorgeixen de la dansa i xerroteig dels boixets. El recorda d’abans de la guerra, quan ella era una de les noies més boniques del poble, una mica envejada per les altres. Però ara tant se val. Ell està tan xacrat com ella. El seu mirar encara gaudeix de la serenor de saber-se maca, de sentir-se mirada i mimada pels bordegassos dels masos i els senyorets d’estiueig.

El seu xicot havia tingut poques responsabilitats, però era catalanista i el vingueren a buscar quan perderen la guerra. Un senyor de ciutat, amb bigoti fi i amb somriure fatxenda, presumit i antirepublicà, el feu emmanillar. Amb les mans al darrera i la cara assenyalada. Li havien pegat amb les mans lligades al darrera. “Covards!” Mantenia però la mirada valenta quan se l’endugueren a dins de l’auto negre.

Ella l’havia mirat aterrida... les dones presagien. Els llavis no menteixen, i al darrera del vidre, malgrat que ell li dedicà un somriure,  secretament, molt dignament, ell també tenia por. Els llavis del traïdor tampoc no mentien. Molt endins volien creure que obraven justament. Anys més tard es casà amb el seu actual marit, que a dins de casa, greument malalt, baveja pensaments, lents i inofensius. Potser pensa en el seu fill, que viu a ciutat. Ensenya a una escola superior. O potser és la universitat? Pensa però no recorda. Recorda però no pensa. Es mira els seus alumnes. Alguns somnien en cotxes esportius, d’altres esperen l’hora de l’eixida, per sortir, disparats amb les motos i les xicotes al darrera.

Al carrer, desanimat, se sent la vida al cor. Se li escapa poc a poc, o la manté feixugament. ja no és jove i te els pares lluny, vells i malalts. Això li fa mal a l’ànima. Només hi creu perquè la sent. Entre pell i pell, allà on dol més. Amb els sentits esgarrinxats va al parc.

S’hi veu un bon cel, gairebé l’anima. Entre les dents hi du un escuradents eixut i àcid. Sembla que no pensi, com si tot el seu ésser estigués pendent del trosset de fusta.

Extenses nuvolades engrandeixen l’horitzó, fan més blau el cel que fuig, de la tarda assolellada.

La Canal de la Llum

Fa algunes setmanes, mentre feia unes fotos pels voltants de Santa Cecília de Montserrat se m’acostà un home. Em mirà de fit a fit:

 - No em coneixes? – Preguntà sense deixar de mirar-me.

 - Bernat? – vaig contestar mentre guardava la màquina dins la funda.

 - Sí! Han passat molts anys, oi?

 - No gaire! Només mitja vida...

Després d’una conversa sobre la casualitat de trobar-nos justament a Montserrat, on de joves havíem fet junts alguna excursió, m’explicà una part de la seva vida.

-         La distància és el que ens va separar, físicament i emocional. Potser també influí el fet que la nostra parella no tenia uns fonaments segurs. Ens vam casar molt joves, de penal, com es diu vulgarment. La meva àvia en deia: fer Pasqua abans de Rams.

   Tot va començar fa 40 anys, quan jo acabava de fer els divuit. Havia anat a escalar a Montserrat i dormia a Santa Cecília, a una dependència que havien habilitat per a refugi pels excursionistes, i que també s’utilitzava com a alberg juvenil. Era estiu i a l’alberg hi havia un grup de nois i noies estrangers, d’aquells que ara anomenem motxillers, i pertanyien a una associació juvenil de diferents països que es bellugava per Europa. 

Em vaig fixar en una de les noies: la Hashend.  Era una noia molt bonica: amb una cabellera gairebé blanca de tan rossa i uns ulls tan clars que es feia difícil de mirar-los sense enlluernar-se. Vestia, com moltes joves de l’època, amb robes d’estil hippi: faldilles blanques de cotó i brusa estampada de floretes.  
Un matí que no podia dormir més, vaig observar-la com sortia, molt d’hora de l’alberg i es dirigia cap a un camí que s’endinsa a la muntanya. Feia un parell de dies que me la mirava de lluny, sobretot als vespres, quan compartíem la llarga taula del menjador per a sopar, però mai no li havia dit res. La vaig seguir alleugerint el pas, per a aconseguir-la

- Bon jour – vaig dir utilitzant l’única llengua que sabia una mica. Per sort ella també parlava francès, malament com jo, i ens entenguérem... a mitges.  M’explicà que era holandesa, però fent servir l’expressió Nederland, amb una pronunciació tan estranya per a mi, que no l’entenia. Aleshores va fer un gest molt graciós, s’ajupí, i amb una mà arran de terra: pays bass! “Ah! Holanda!” La conversa s’animava a mesura que pujàvem pel camí, en direcció a la Canal de la Llum. “Je m’appele Bernat”.  “Je suis Hashend” respongué, allargant-me la mà. La manera com aspirava la H, m’esgarrifà de tan sensual que era.

Rèiem de tot, sobretot del que ens costava entendre’ns. M’explicà que estava enamorada de Klaus, el noi més gran de la colla, però que l’havia vist fent-se petons amb la seva millor amiga, la Ida. 

En arribar a la Font de la Canal de la Llum, que brolla  dins d’una mena de cova que fa una immensa roca repenjada a la paret de la muntanya, hi entràrem. Ens asseguérem al costat de la font. Tot i que era estiu, allà s’hi estava molt fresc. Ella xerrava molt i jo no entenia ni la meitat del que deia.  Al cap d’una estona va voler que tornéssim a Santa Cecília. Jo feia veure que no l’entenia, volia estar més amb ella. “Nous allons ou est tout le monde!” 

No vaig poder dissimular més i vam tirar avall. Com que ella no duia un calçat prou preparat per aquells camins, en algun pas, li agafava la mà per a que no rellisqués, i la retenia tot el que podia. Li vaig proposar de tornar-hi demà. I tornàrem a pujar a la font. Diuen que a Montserrat hi ha unes forces ocultes molt poderoses. Jo hi crec d’ençà d’aquell matí. 

No em podia creure que la Hashend no rebutgés els meus petons i les meves abraçades. Aquell dia ens quedàrem a la cova fins el capvespre. El seu cos tenia la bellesa dels camps florits holandesos, i feia la olor de la mar retinguda pel gran dic.

A finals de l’abril de l’any següent, després d’un casament a corre-cuita, va néixer la nena. “Posem-li Llum” – proposà la Hashend. 

Ella compaginava els estudis de medecina amb una feina que va trobar a la consulta d’un metge. 
Al cap d’un parell d’anys va aconseguir una beca a la Facultat d’Amsterdam. Poc em pensava, quan ens acomiadàvem a l’Aeroport que allò era una separació definitiva. Havia de passar-hi mig any però es retrobà amb el Klaus i va recuperar aquell amor que li havia quedat estroncat.

  En divorciar-nos tots dos coincidírem que, de moment, la Llum es quedés amb mi a Barcelona, i la Hashend es quedà a viure a Amsterdam.  

Els matins eren nostres. L’anava a despertar a la seva habitació. Mentre preparava el meu cafè i la seva llet amb Nesquik, l’havia d’anar cridant: Llum, que el mestre es fa vell! “No és un mestre, és una senyu” em corregia. En moltes coses s’assemblava a la Hashend, però era tossuda i impacient com jo. “Llum que farem tard, espavila!” Després s’havia de menjar els cereals i les galetes de pressa, mentre jo li preparava l’entrepà per a l’hora del pati. 

Era l’estona del dia que xerràvem més. Ella també tenia els seus problemes, com cadascú de nosaltres: “La Míriam no m’ajunta, i el Dídac m’estira les trenes”. I quan es tancava al lavabo no hi havia forma que en sortís. “Llum, acaba d’una vegada” “Encara no estic”– em renyava ella a mi. “Surt, que ja et pentinaré jo!” Cada dia acabàvem havent de córrer pel carrer per a que no fes tard a l’escola.

Passà  algun temps...

 - Per molts anys Llum, - li vaig dir quan la vaig veure entrar a la cuina descalça i en pijama. - Avui no cal que corris, que és dissabte.

 - Puc obrir el regal? – preguntà assenyalant el paquet que hi havia sobre la taula.

 - No prefereixes esmorzar abans? - vaig mentir, ja que jo tenia més ganes que ella de que l’obrís.

 - Ja sé què és. – digué mentre sospesava la capsa embolicada. Hi acostà l’orella i l’escoltava.

 - Com no haig de ser gran, si la meva nena ja té set anys! T’agrada? És el que volies? - S’emportà corrent el regal a la seva habitació.

 - És perfecte papa. – cridà des de lluny.

 - Quan acabem d’esmorzar hem de parlar de tu, de la mare i de mi.

 - La mama vol que vagi a viure amb ella, oi? – digué entrant de nou a la cuina. Em semblava veure la Hashend. Cada dia s’hi assemblava més.

 - De moment vol que passis aquestes vacances de Setmana Santa amb ella a Amsterdam. Després tornaràs aquí. I passat l’estiu la mare vol que et quedis amb ella. Quan ens separàrem vem quedar que passaries temporades llargues amb tots dos, i ara la mama et necessita...

-         Jo tinc ganes de viure amb tu, però també m’estimo la mama. – digué mentre s’asseia a taula.

 - Ens tindràs a tots dos... separats. I posa’t les sabatilles que et constiparàs... I la bata!

 - Ja no t’estimes la mama? – cridà des de l’habitació.

 - I tant! Però la vida fa moltes voltes, i hi ha coses que s’acaben.

 - Hi haurà també el Klauss? – preguntà tornant a seure a la taula de la cuina.

 - És clar que sí. És el seu company. - vaig contestar mentre posava la llet al foc.

 - Què vols dir amb això de company? Són nòvios o no? A la classe jo tinc molts companys, però un sol nòvio.

 - Tens nòvio? - vaig preguntar mentre comprovava per sota la taula si duia les sabatilles posades. – No m’ho havies dit. I qui és?

 - És que ho som des d’ahir. És el Dídac.

 - El que t’estira les trenes? – Indubtablement era com la Hashend.

 - I si haig de viure amb la mama a Amsterdam no el veuré més?

 - Quan sigueu grans, si encara sou nòvios podreu triar. Ell pot venir a Amsterdam, o tu pots tornar a Barcelona.

 - I si la mama i el Klauss se separen, tornareu a estar junts?

 - Això no ho sé. No podem saber amb certesa què passarà demà, ni què farem el mes que ve.

 - Però si passés, tu aniries amb la mama a Holanda, o ella tornaria a Catalunya?

 - Això que dius és com un conte. La vida, ja saps que no és com a les pel·lícules.

 - Doncs a la classe, la Míriam primer era la nòvia del Manel, després ho va ser del Marc i ara ha tornat amb el Manel! – i va afegir convençuda – Veus com a la vida real també passen coses com a les pelis? I diuen que quan siguin grans es casaran!

 - Potser tens raó. Ja t’he dit que no hi ha res escrit, que tot és possible... o no.

 - I si es casen? - va fer la Llum  fent un posat teatral.

 - Qui, la Míriam i el Manel?

 - La mama i el Klauss! Papa, a  vegades sembles tonto! Li hauré de dir pare?

 - Si això que dius passa, ja ho decidireu allà.

 - És simpàtic? Li hauré de parlar en holandès? – digué posant-se un dit a dins d’un forat del nas.

 - El parles molt bé. I t’he dit moltes vegades que no et burxis el nasset a la taula...

 - Amb la mare és normal que li parli en holandès, però als pares se’ls parla en català. A la classe, la Nika parla amb la seva mare en romanès i al seu pare en català.

 - A Holanda, els nens i les nenes parlen en holandès als seus pares...

 - Si són romanesos també? – m’interrompé mentre sucava el mateix dit del nas al got de nocilla.

 - Què prefereixes, cereals o pa amb tomàquet amb pernil dolç?

 - No canviïs de tema Bernat! Pa amb tomàquet i pernil. És el mateix que em vas posar ahir? I tu no tens nòvia? La tarda que vàreu sortir tu i la Maribel, trigàveu molt a tornar.

 - a ho saps, que nooo... – vaig dir arrossegant la veu. – Només som companys de feina.

 - Companys? Quina classe de companys?  Em puc endur el regal, per a ensenyar-lo a la mama?

De sobte em vaig adonar que el Bernat canviava de cara:

 - Perdona noi... m’estic embolicant massa oi? - Va dir en Bernat mirant-me i desviant tot seguit l'esguard cap a l'aparcament de cotxes.

 - M’interessa la teva vida... – quina edat té ara la Llum?

 - Ja és una dona... I segueix a Amsterdam. Perdona, no m’havia adonat de l’hora. Tens mail? T’enviaré unes fotos de la cova de la Font de la Canal de la Llum.

Vaig veure com el Bernat pujava al cotxe i s’allunyava en direcció a Can Massana. Ha passat mitja vida però la Llum de la Canal segueix il·luminant la seva existència... tant com el seu nom.

Ja som independents (Concert per la Llibertat)

Obrim les portes bat a bat,

Una notícia ha esclatat,

I la sabem fa més d’un dia

Sortim a fora ben contents.

Tornem a ser independents.

Pica d’Estats, el cim més alt:

Oneja al cel una estelada

Aquesta nova  és esperada

Per escampar-la als quatre vents

Ara que som independents.

Carenejant cap a llevant

per la Salòria i la Cerdanya

el caminant corre i s’afanya

porta consignes molt recents:

dieu que som independents.

Una rosada d’alegria.

Sentint  el clam dalt del cimal

La neu es fon en el Puigmal

Les aigües van formant torrents

Bramant que som independents.

Al Canigó i a Perpinyà,

els sardanistes de Cotlliure

portant la flama volen viure

al Rosselló i també als Conflents

saben que som independents.

Són arribats al Cap de Creus

Els clams de més de cent mil veus

Dalt de la roca esclata el far.

Encén la llum d’albes lluents.

Sap que ara som independents.

Va de Portbou a Llavaneres

Es gronxa a ritme d’havaneres

I de Sant Pol fins els Alfacs

Sonen les músiques plaents

diuen que som independents

No necessita els afalacs

Solca un llagut l’aigua de l’Ebre

Fins a trobar el Cinca i el Segre

Que s’hi barregen imponents

Perquè ja som independents!

Els dolçainers d’Algemesí

la Moixeranga afinaran

algú dirà a València estant:

hem de ser més amatents

que ja són independents.

Treballadors d’enllà o d’aquí.

Del Priorat i el Penedès

beurem el vi, suau com un bes.

Vinyes, raïms, ceps i sarments.

Tots junts ja som independents.

De la Segarra  i la Noguera

Del Pedraforca a Montserrat,

La maquinària sega el  blat

D’un nou pa tendre en són ferments

Ara que som independents

Sempre endavant, mai més enrere

El Comte Arnau amb el pagès

Dalt del Montgrony, al Ripollès

d’un vell país amb nous ciments.

Perquè ja som independents.

Oli d’Arbeca i de Siurana

de dalt dels cims fins a la plana

De la Garrotxa fins a Banyoles

No ens amaguem els pensaments

que ara ens fan ser independents.

S’amansarà a la Vall  d’Aran

El riu Garona sense drecera

i al Pallaresa i Vallferrera

la mainada als campaments

Ja volen ser independents.

No he anomenat moltes comarques

però no oblidem el Cimal d’Arques,

Montgrí, Montseny, Montsià i Montsant

les il·lusions i arrauxaments

que ara ens fan ser independents.