Vall de Boí

  Tornem a la Vall de Boí, retornem a casa. Reconeixem la seva olor i els seus habitants. Som veïns des de fa 1000 anys. En realitat només en fa uns quaranta que sovintegem aquestes valls ribagorçanes, però ens hi trobem integrats com els seus campanars romànics, com els seus llacs enlairats i solitaris, i els seus refugis i cims altíssims. Actualment ja no pugem tan amunt com abans, però ja hi tornarem un dia o altre. Els Beciberris, la Punta Alta de Coma les Bienes, els Tumenejes, i altres no es mouran d’allà. Nosaltres potser sí.

  En aquesta època de l’any trobem nits d’hivern, matinades gèlides i tardes primaverals.

  L’estany Llebreta comença a despertar del seu son hivernal mentre el Llong encara dorm sota una capa de neu i de glaç. Observem el riu de Sant Nicolau, el mirem i el tornem a mirar com s’obre pas sota la neu pels planells de les Aigües Tortes.

   Al vespre de Dijous Sant a Barruera escoltem els timbals dels romans que s’acosten. Són 12 romans custodiant l’antiga representació de la passió en forma de processó. Ens expliquen que és una tradició que s’havia perdut però que fa uns quants anys l’han recuperada. A cada estació s’aturen. Un personatge fa de Jesús. Una altre fa de Cirineu i quan cau, l’ajuda a portar la creu que arrossega. També hi ha una dona que fa de mare de Déu, una Verònica que eixuga la cara  de Jesús i després mostra la seva cara impresa al drap. Un cor de gent canta una mena de goigs, que per a més seguretat també han enregistrat. 

   Finalment al darrera de l’església de Sant Feliu, a l’absis mateix, el claven a la creu, i un cop mort, el posen a la falda de la seva mare que resta una estona com una pietat pirinenca. A prop hi ha una tomba preparada amb un llençol blanc. El que fa de Judes (que a vegades és una noia amb barba postissa) penja d’una branca d’un dels arbres que hi enfront de la porta de Sant Feliu.

   Al camí antic que uneix el poble de Cóll amb Vilaller, hi ha una creu de terme molt singular. No sabem exactament els anys que té però segons un veí de la vall, és més antiga que les esglésies romàniques. És una creu de pedra tallada d’una sola peça i esculpida i retallada d’una única pedra. 

  A l’alçada de la vista, hi ha un forat que enfoca directament l’església de l’Assumpció de Cóll, que és a una mitja hora de camí a peu. Els que la van tallar era sens dubte gent collonuda. I no ho dic jo. Segons en Coromines, l’arrel etimològica de Cóll, i per això, hi ha l’accent diacrític no és pas de collada, si no de collons.

    A la vall, a més de les esglésies romàniques que al 2000 van esdevenir patrimoni de la Humanitat, també n’hi ha d’altres catalogades com a romàniques. Potser no tenen la riquesa arquitectònica de les que s’han fet tan famoses, i al seu interior no hi figuren pantocràtors, però pel lloc natural on són, la seva visita a vegades reconforta com les més conegudes. I hi ha més solitud.

    Cardet

   Sant Climent de Taüll

   Santa Maria de Taüll

    La Nativitat de Durro

    Sant Quirc de Durro

    Sant Quirze (Taüll)

    Sant Joan de Boí

    Sant Feliu de Barruera

Sant Nicolau de Boí

    Santa Eulàlia d'Erill la Vall

    Irgo

    Sant Salvador d'Irgo

    Sant Salvador de Sarroqueta

    

Llum marinera

Quan es lleva el dia, els treballadors fa estona que es belluguen per la ciutat. Hi ha qui, per anar a la feina, escull el camí més llarg i aprofita per fer una visita al mar abans de tancar-se al seu lloc de treball. La claror dels matins d’un hivern que fina ens anuncia que s’acosta la primavera. Llum matinera i trempera marinera. 

L’hivern s’ha fet vell i duu barba blanca, i ella ja empeny amb força. S’acaben les nits llargues i les matinades tardanes. Als carrers de la Barceloneta s’apaguen els fanals mentre les primeres llums es gronxen a les ones de la platja. 

Després de les darreres llevantades ha tornat la calma. Hi ha gent que practica esport vora el Passeig Marítim. Cadascú té els seus pensaments secrets. Cadascú amb les seves cabòries, il·lusions i decepcions. 

En què deu pensar la noia que corre pel passeig? I l’home que assegut a la sorra mira cap a l’infinit i sembla que no vegi les onades? Què amoïna el biciclista que pedala en direcció a l’escullera? I quina preocupació té el que en torna? Tothom pensa en alguna cosa. Totes les persones són lliures de pensar el que vulguin. 

Les persones maltractades injustament, què en pensen de qui les maltracta? I les persones que són adulades, moltes vegades també injustament, què pensen dels seus afalagadors? I els aduladors, què en pensen veritablement dels ídols a qui tant vanaglorien? Els que escriuen i els que llegeixen també tenen les seves dèries. Els que enraonen i els que escolten, tothom té els seus capteniments. 

No hi fa res que algú proclami les seves idees. Potser que no sigui sincer, o que només ho sigui a mitges. O que directament sigui un mentider. El pensament és secret, i de moment, sembla que encara no s’ha descobert, (per les bones) esbrinar el que pensen les persones.

Hi ha un parell de persones fent fotografies a la sortida de sol. Un d’ells sembla un turista. Certament hi ha barcelonins que sembla que encara no han descobert la importància que té el mar en el caràcter de qui el contempla. Aquest turista gaudeix d’aquests instants i se’ls emportarà emmagatzemats digitalment a casa seva.

S’activa la feina al moll dels pescadors i al Port de Barcelona. Els treballadors de la neteja reguen els molls, mentre, probablement, rumien què van fer ahir, o què faran demà, o el mes que ve... secretament. 

Home - llop a Collserola

Va passar no fa gaire, després d’una jornada de nevades a Collserola. Estava fent fotos als boscos nevats quan vaig sentir uns grinyols de gos barrejats amb el so d’uns udols apagats. Un gos llop estava sobre una persona. Aquella visió m’espantà, però es veu que el gos s’esfereí més que no pas jo, ja que va sortir corrent. 

Amb molta cautela m’hi vaig acostar per mirar si la persona estava ferida. Era un home jove i estava totalment despullat. A prop hi havia la seva roba, esparracada. Estava en estat de xoc, amb els ulls esbatanats i el cos ple d’esgarrinxades.

-    Què t’ha passat? – li vaig preguntar mentre l’ajudava a vestir-se amb aquella roba espellifada.

-  No sé res de segur. Em sembla que he fet una cosa horrorosa... 

- gemegava mig ploriquejant -  Tinc fugaços records de sang, de crits, de corredisses, però no tinc res clar. Flaixos de queixalades! Urpes i ullals...

-  Explica’m què t’ha fet aquell gos – li vaig demanar.

- És una gossa, i gràcies a la seva escalfor he sobreviscut aquesta matinada – digué mentre començàvem  a davallar pel camí. Ell inicià l’explicació:

Tot va començar abans d’ahir al vespre... passejant prop de casa, a Sarrià. Em vaig fixar en la lluna. Lluïa entre carrers, enlairada a l’horitzó, rodona, platejada i lluminosa. Vaig notar unes molèsties a les genives. Em feia mal la dentadura, sobretot els queixals. Vaig retornar cap a casa. El gat va fer un bot i va sortir rebufant-me, com fan els felins quan tenen por o amenacen, i s’amagà. Vaig anar-me’n d’hora al llit, m’hi vaig haver de posar despullat, perquè el pijama no m’entrava. Em sembla que em devia endormiscar una estona. 

Les orelles em tibaven, la barba m’havia crescut desmesuradament, i sense voler amb les ungles vaig foradar els llençols. El dolor a les articulacions era insuportable, vaig intentar cridar, però de la gola només em sorgia una mena de gruny que m’impedia articular cap paraula. Em vaig tornar a llevar. Faltava poc per la mitjanit. El pobre gat en veure’m fugí esperitat, amb la cua estarrufada com una guineu. 

La mossegada que a l’estiu em va fer un gos llop als Alps italians, i que ja em creia curada  em feia molt de mal. Sentia la crida del bosc i vaig pensar que el més proper era el de Collserola. Al carrer la il·luminació dels fanals era de diferent intensitat i color que habitualment. Els gossos em bordaven ferotgement, a l’altre costat de les reixes de les torres on en tenien. Ja als afores de la ciutat, la claror de la lluna plena m’enlluernà. 

Vaig reprimir l’instint d’udolar. Tot el cos em feia mal, des de l’arrel dels cabells, que em notava tensos, fins les puntes dels dits dels peus que semblava que volien foradar les sabates. No sé si vaig perdre el coneixement. 

Em vaig despertar a Collserola. Una gossa enorme em llepava la cara. La lluna devia estar amagada rere els núvols perquè no es veia per enlloc. De tant en tant em venien, com un llamp, imatges d’escenes que havia viscut unes hores abans. 

Veia la gossa corrent al meu costat, la sentia a prop, li mossegava suaument el clatell, la seva olor m’atreia... crec que la vaig muntar. I el que és pitjor, m’esgarrifa pensar-ho... em sembla que he fet mal  a algú!

Havíem arribat a l’estació de Vallvidrera. Mentre esperàvem el tren de Sarrià, vaig escoltar la conversa d’una parella que s’estava a l’andana. L’un li deia a l’altra que havien trobat, aquí mateix al bosc, el cos ensangonat d’un conegut corrupte local. D’aquells que especulant i robant havia fet una fortuna i que s’enduia els diners a cabassos a diferents països que anomenen paradisos fiscals. Quan pujàrem al tren ens asseguérem de costat.

-Descansa - Li vaig aconsellar - I si pots dorm una mica. Si has fet mal a algú, estigues tranquil: no era una persona.