dilluns, 26 d’agost del 2019

Port de Boet - Pica Roja - Port Vell de Romaset

    Sortim de matinada, i quan fa més d’una hora que caminem, el sol toca la punta del Pic de Norís.
    L’Enric, l'amic amb qui fa un mes vam fer els “Carros de Foc” ve a passar uns dies a la Vall Ferrera i decidim fer la Pica Roja. També ve el Jordi, que és molt més jove que nosaltres.
   La diferència amb l’altra vegada que el vaig fer, a part de la companyia, és que aquella vegada vàrem pujar la Pica Roja pel Port Vell i la baixàrem pel Port de Boet. Avui ho fem en sentit invers.
   Arribem al Port de Boet quan fa poc que hi toca el sol. Un bon lloc per a esmorzar. Ja es veu el cim de la Pica Roja.
    A partir d’aquí la pujada és més dura. I les vistes augmenten. 
     Es veuen els estanys de Socarana, de l’Arièja en territori occità.
    El terra que fins el port era d’herba, ara és de roques. 
    És un pic fronterer de 2902 metres i els francesos en diuen “Pic de la Rouge”.
   Quan fa 4 hores que hem sortit del Pla de la Molinassa arribem a la Pica Roja. 
     Ens fem una fotografia amb la Pica d’Estats i el Sotllo al fons.
   La baixada encara és més rocosa que la pujada. Uns isards fugen de nosaltres. Fan bé. Els pals que portem no fan aquell pet tan terrible (que diria en Pere Quart) però mai se sap. D’un pal d’esquí en pot sortir un tret.
    En veure l’estany del Port Vell sabem que anem per bon camí.
    En poc més de mitja hora arribem al Port Vell.
    És més pedregós que el port de Boet. La seva solitud el fa gairebé dramàtic.
   Els excursionistes a vegades no en tenim mai prou, i per iniciativa meva, ja que hi som tan a prop, intentem fer el Pic de Romaset de 2842 m.
    La perspectiva de la Pica Roja és espectacular i la seva silueta monumental.
Però com bé sabem, en tots els aspectes de la vida, mai no es pot dir blat, fins que no és el sac i ben lligat.
   Quan som a menys de mitja hora del cim, abandonem. Un dels companys pateix un petit accident en picar amb el cap contra una roca.
Tot i anar amb gorra es fa un trau una mica profund i sagna bastant. Per sort, amb les cures l’hemorràgia s’atura i podem començar la davallada.
    Ens espera una baixada llarga. Passem de llarg l’estany del Port Vell. De fons veiem el Norís i el Monteixo.
     Veig una roca ferida.  No és sang, és aigua ferruginosa.
    En trobar el camí del Port Vell el paisatge es torna més amableEl més important és tornar a casa. (Potser) un altre any serà.

divendres, 2 d’agost del 2019

La cançó de les troanes

    El mes de febrer d’enguany, al blog “Col·lecció de moments” la Carme Rosanas va publicar un poema sobre les troanes. Ella mateixa ha fet aquest muntatge.
     Per a mi va ser una descoberta.
     Particularment si les veia no les reconeixia.
     I això que al meu carrer n’hi ha una.
     Des del febrer que esperava la florida.
     Mes tal com anuncia el poema, les troanes floreixen a l’estiu.
     Durant gairebé mig any les he estat fotografiant.
     Amb la càmera i també amb la guitarra.
     Aquest mes de juliol també he sortit a fotografiar les seves flors.
     El resultat ha estat aquesta cançó, que no sonarà a les ràdios.
     Però que per a mi, sense pretensions, és la cançó de l'estiu.
     Ara espero la grana de la tardor.