Tor: 13 cases i 3 flors

No crec en la malastrugança, però a Tor, el número de cases no els portà bona sort.

Si ni tan sols els jutges n’han tret l’aigua clara en un paisatge on abunda, no seré jo qui aventuri qui va ser el responsable, o l’irresponsable de tanta mort.

Això sí, les disputes entre el Sansa i el Palanca, i altres implicats, van acabar en desastre.

Paisatges que, tal com ens explicà el periodista Carles Porta, al seu llibre “Tor: 13 cases i 3 morts” en més d’una ocasió passaren de ser un paradís a semblar un infern.

Entre les flors del prat s’hi amaga la felicitat que no van gaudir algunes persones afectades per la malaltia de l’avarícia.  

Recordo que fa uns 25 anys, una mica més amunt del poble, acampats a un prat ens vàrem trobar amb la banda dels mal anomenats “hippies” que estaven al servei d’un dels cacics del poble, crec que concretament del Sansa, que aleshores encara era viu, i que aquest juliol ha fet 20 anys que va ser assassinat. 

Anàvem amb mainada i la seva presència no et feia sentir benvingut i vam marxar aviat.

La vista es perd en les muntanyes blavenques que amaguen els horitzons andorrans. Contrabandistes i excursionistes hi arriben  pel Port de Cabús.

Idíl·lics prats, immensos boscos, extenses panoràmiques, valls fascinants: una vegada més la grandiositat del paisatge ens explica la petitesa humana.

Encara que algú s’hi entesti mai no podrà abastar tanta riquesa. És una ingenuïtat voler acaparar més bens dels que es poden gestionar bonament.

A algunes de les cases no s’hi viu ni a l’estiu, però s’hi amaga encara la vida antiga.

A Sant Piri regna el silenci. Un silenci indescriptible que ens explica el paisatge.

Per les escletxes de la història s’escapen enigmes.

No cal ser contrabandista per gaudir de les flors d’aquests paratges.

La bellesa, te la pots emportar amagada, com si fos de contraban, a un racó del cor. I per a qui la senti, al fons de l’ànima. Com tres flors.

Porta’m a l’hort

Has sentit com plovia aquesta nit? Hi ha hagut tempesta. Dóna’m la mà i porta’m a l’hort, que em deixaré enredar. Caminarem entre mongeteres. Fes com al joc de la gallineta cega, tapa’m els ulls i porta’m a l’hort. 

A olorar les tomates verdes d’esperança, roges de passió. 

Vigilarem l’enciam que creix ufanós i festeja l’escarola que avui s’ha fet la permanent. De bon matí, no diré res. Buscarem perles cultivades.

Escampats a una fulla verda hi ha un grapat de diamants.

També jugarem a arrencar cebes. Deixa que amb els meus braços t’agafi per la cintura. 

La princesa marieta és admirada per l’escarabatet de la patata.

Fes-me un petó i porta’m a l’hort. Pren la fruita que s’alça prop de la flor del carbassó. 

Explica’m quina és cada planta. On creixen les faves, on s’arrodoneix la coliflor, on s’amaguen les pastanagues sota terra.

Com al conte del Patufet, aixopluguem-nos sota una col.

Fes-me l’amor, porta’m a l’hort. Si tinc gana faré un mossec a la fruita de la pomera. Suaument, com una carícia. Si tens set podràs beure de les gotes de la rosada de la prunera.

Ens acompanyen des de les branques, les abelles que busquen nèctar, i els cants que refilen els pardals i les cueretes. Esperen que marxem per a baixar a esmorzar.

El tigret també els escolta, i amb l’esguard no perd detall. Hi ha una gateta que sovint s’amaga entre les bledes i que generalment no es deixa engatussar.

Hem de sortir d’aquesta selva, d’aquest jardí. El sol escalfa, tornem a casa, perquè demà, de bon matí, vull tornar a aquí amb tu, a fer aquest camí.

Si sostingut

Els humans tenim un do. El do de buscar la llibertat incansablement. Si una persona valora la seva pròpia llibertat, qui pot ser contrari a la llibertat col·lectiva?

Tenim un do. El de valorar el que tenim però voler perfeccionar-ho. I a vegades, per exercir aquest do cal donar el do de pit.

El Do és com un Si sostingut. I fa mesos que sostenim el sí. Una majoria dels que van anar a votar el 9N el va expressar doble.

Hi ha un vent estelat que esfilagarsa banderes, sota un sol roent que les destenyeix.

Quan aconseguim la llibertat tots hi haurem posat la nostra nota musical. Alguns personatges molt meritoris hi han posat més que una nota, han alçat la batuta.

Estem expectants fins i tot en actes que encara no s’han celebrat.

Hi ha dues llistes que volen el sí. 

Dues batutes per a una sola simfonia. I a diferència d’una orquestra que pretengui tenir massa directors, ara sembla que afinem bastant.

Sabem on és el nord.

Fotografia: Kevin Orlando

Una fita a conquerir: el sí a la independència. El camí és assenyalat: “Ara és l’hora Catalans”... esmolem l'urna! 

Ulls de sirena

La Meritxell em mostra algunes fotografies de l’estiu de l’any passat al Port de la Selva.

    - Em vaig enamorar del Manel - reconeix. Deixo que s’expliqui:

“Com cada any la colla d’amics ens trobem al matí a banyar-nos a una cala, i a la tarda al passeig a prendre alguna cosa. 

L’estona millor és al capvespre, quan el sol es pon, que tornem a la cala a banyar-nos, i ens quedem a les roques, xerrant, decidint a quina cala ens trobem l’endemà, on ens trobarem després de sopar...

 El Manel no era un dels habituals. És el més jove de la colla i aquest any és diferent, no falla mai. Molts vespres porta la guitarra i toca les cançons amb unes mans que enamoren. Canta suau, la remor de les onades gairebé fa que no se l’escolti bé.

  Les rialles dels amics, sobretot les de les noies, a vegades fan inaudibles les paraules. Però a mi m’arriben igualment. La música flueix, la veu penetra.

Una tarda ens vàrem trobar, casualment, tots dos sols. 

Els altres tardaven a arribar. No va desenfundar la guitarra. Em deia les seves paraules sense música.

     - Tens ulls de sirena - em deia mirant-me fixament.

     - I com saps com són els ulls de sirena? - li vaig dir desviant la mirada cap el mar.

    - Comprova-ho tu mateixa - va dir, mentre es treia de la butxaca un grapat d’una mena de pedretes. Me les passà i vaig veure que no eren pedres.  

       - Són fòssils de petxina?

    - Aquí en diem ulls de sirena. En Palau i Fabre, que passava llargues temporades a les platges de Guifreu de Llançà, va escriure un conte on ho explicava.

    - Ah! un conte? - vaig dir somrient.

    - Hi ha contes que són de veritat. - I tancant-me la mà afegí. - Són per a tu.

    - Gràcies Manel. I aquests ulls els has trobat a Llançà?

    - Alguns sí. Molts són de les cales del Port. També se’n troben.

L'endemà la meva amiga Paula em preguntava si li havia explicat res de l’Héctor.

     - No.

     - Ja no t’estimes l’Héctor?

    - És clar que l’estimo. I també m’estimo el Manel. - Just en aquell moment vaig rebre un watzapp de l’Héctor. M’enviava una fotografia d’ell des del camí de Sant Jaume. Al coll hi portava penjada una petxina molt més gran. Hi va anar amb els seus amics.

    -  I alguna amiga? - preguntà irònicament la Paula.

La darrera nit de vacances al Port, el Manel i jo (aquesta vegada no va ser casual), ens vàrem separar del grup i caminàvem pel corriol que volta la Tamariua. Hi havia lluna.

    - El nostre amor, encara que sigui mediterrani, no és com el d’un anunci de cervesa. - Em xiuxiuejà el Manel mentre em descordava els botons de la brusa.”

La Meritxell acabà aquí la seva explicació.

    - I enguany amb qui passaràs les vacances? - li pregunto. - Amb l’Héctor o amb el Manel?

   - Haig de reconèixer que durant l’any m’he vist amb tots dos. - diu mentre m’ensenya la seva polsera.

    - Veus aquest ull de sirena? Me’l va regalar el Manel. I també hi ha un penjoll que em regalà l’Héctor.

      - No m’has contestat - insisteixo.

     - Ja t’he dit que me’ls estimo tots dos, però cap dels dos no es compromet del tot.- Després d’una pausa afegeix - I hi ha una altra cosa....

      - .....

      - Un company de la universitat m’ha demanat el número de mòbil.

Miro els ulls de la Meritxell. Veritablement els té de sirena.