La
covid s’ha endut l’Antoni. El
seu paper de germà gran el va començar a fer quan a casa encara només era el
gran dels tres primers.
Gairebé no ho recordo, però quan el Ricard i jo érem
petits, l’Antoni ens acabava de vestir i ens pentinava. Si algun conegut pel carrer li donava un
caramel, ell li deia: me n’ha de donar 3 més, perquè som quatre. I ens els
repartia. I cinc quan vam ser 5. I així fins a 6. A mesura que van anar arribant nous germans
augmentava la seva responsabilitat. També amb els nebots. No
era una feina que li imposés ningú: li sortia del natural. Ell era el gran i
ens cuidava. Més endavant quan treballava, si algun representant li regalava
algun producte de promoció, ja fossin bolígrafs, bosses de viatge o rellotges
de marca, ell seguia fent com quan era petit: porti-me’n més que a casa som
tants. Perquè la seva generositat no s’acabava amb els germans estrictes,
sempre anava més enllà. A la muntanya anant ell de guia vam fer el
Balandrau amb l’enyorat Ricard. I molts altres cims fins que ens va dur a la
Pica d’Estats, quan encara érem molt joves. L’1
d’octubre, quan els organitzadors van
demanar voluntaris per ser president de mesa electoral no s’ho va pensar gaire,
s’hi va presentar i el van nomenar. Per defensar el dret que tenim a ser una
república independent. Des
d’aleshores, i també abans, les vegades
que ens hem trobat a les concentracions o manifestacions en favor de la
llibertat són incomptables. Amb
ell hem compartit els millors moments de la vida i quan han vingut dificultats
sempre hem comptat amb la seva ajuda. Una ajuda serena i eficaç. Com deia ell
mateix, fent broma si algun dia algú li buscava les pessigolles: jo sóc una persona
estable. I rèiem i rèiem... L’Antoni ha estat un gran viatger. Alguns dels
països que ha visitat, abans de que ho fes pràcticament ni sabíem que existien. Part de la felicitat que hem viscut, també li
devem a ell, amb tants i tants anys de convivència continuada. Hem quedat orfes d’Antoni.
Barcelona
21 de setembre de 1952 - 29 d’octubre de 2020