dimecres, 25 de novembre del 2020

Un santsenc a Sant Cugat

      El santsenc ja de ben petit, quan era llobató, havia vingut d’excursió a aquest poble del Vallès Occidental.
      A Pins del Vallès, com es deia en temps de la guerra del 1936, un oncle molt jove, també santsenc, hi va començar a fer la instrucció per aprendre a ser soldat, abans de marxar a l’Ebre.
      El Pi d'en Xandri ja hi era.
      En dèiem Sant Colgat pensant que s’anomenava així.
      La rosassa de la façana  és un dels elements principals del monestir.
      Vist des de l’interior es glorifiquen els colors del vitrall.
      Si els humans han construït la façana del monestir, la natura ha guarnit un dels murs. I la tardor l’ha acolorit.
      Una altra de les joies arquitectòniques del monestir és el seu claustre.
El santsenc no troba paraules per descriure’l. Deixa que parli el silenci.
Els gegants de Sant Cugat
estimen la llibertat.
       A Sant Cugat hi falta un dels seus habitants més il·lustres. 
      El Molt Honorable
 Conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, Sr. Raül Romeva i Rueda, empresonat per haver defensat les seves idees democràtiques pacíficament.
        Als carrers del centre de la vila ja han penjat el que seran els llums de Nadal.
       A les escoles pengen fulles de tardor a les finestres. 
      Alguns arbres es resisteixen a perdre les fulles... 
       ... d'una tardor que podria ser més amable.
        El rellotge marca l’hora. És hora de llibertat, ja és hora d’amnistia.




dimarts, 17 de novembre del 2020

Un santsenc a Torroella

      De Montgrí. 
       El santsenc hi arriba en un plujós dia de mercat.
       Els paradistes han hagut de posar plàstics per a que no es mulli el gènere.
       Però no tothom té aixopluc. Per sort para de ploure.
      Torroella de Montgrí és la vila on va néixer l’Honorable Consellera de Treball, Afers Socials i Família, la Senyora Dolors Bassa, que actualment és a la presó per defensar pacíficament les seves idees polítiques.
       Molts carrers i places reclamen el seu alliberament.
       També els balcons de les cases particulars.
       Les aules musicals avui són en silenci.
       També altres espais de cultura.
       La plaça de la Vila avui també és plaça de mercat. 
       Sant Antoni del Porquet va ben abrigat.
      Els amants de la sardana són deutors de Torroella (Tarroella que en diuen els intics). 
   En Vicenç Bou també és fill d’aquesta ciutat. Al safareig públic ressonen les seves músiques.
      Els que ja tenim una edat coneixem moltes de les seves sardanes. Qui no ha cantat “
El saltiró de la cardina”? “Pageseta moreneta, vull cantar-te una cançó...” 
      I moltes altres sardanes que duem impregnades a les venes, com la “Llevantina” o “Girona  Aimada”.
       A la plaça del Palau de lo Mirador també han escoltat les seves sardanes.
       Les parets de l'Església de Sant Genís són imponents. 
És hora de marxar: es pot sortir de la ciutat pel Portal de Santa Caterina.
      Si la consellera fos a casa, Torroella de Montgrí encara seria més lluminosa.




dimecres, 4 de novembre del 2020

L’Antoni, el germà gran

La covid s’ha endut l’Antoni.
     El seu paper de germà gran el va començar a fer quan a casa encara només era el gran dels tres primers. 
      Gairebé no ho recordo, però quan el Ricard i jo érem petits, l’Antoni ens acabava de vestir i ens pentinava.
      Si algun conegut pel carrer li donava un caramel, ell li deia: me n’ha de donar 3 més, perquè som quatre. I ens els repartia. I cinc quan vam ser 5. I així fins a 6.
     A mesura que van anar arribant nous germans augmentava la seva responsabilitat.       També amb els nebots.
      No era una feina que li imposés ningú: li sortia del natural. Ell era el gran i ens cuidava. 
      Més endavant quan treballava, si algun representant li regalava algun producte de promoció, ja fossin bolígrafs, bosses de viatge o rellotges de marca, ell seguia fent com quan era petit: porti-me’n més que a casa som tants. 
      Perquè la seva generositat no s’acabava amb els germans estrictes, sempre anava més enllà.
      A la muntanya anant ell de guia vam fer el Balandrau amb l’enyorat Ricard. I molts altres cims fins que ens va dur a la Pica d’Estats, quan encara érem molt joves.
        També el pic de Sotllo.
       L’1 d’octubre,
 quan els organitzadors van demanar voluntaris per ser president de mesa electoral no s’ho va pensar gaire, s’hi va presentar i el van nomenar. Per defensar el dret que tenim a ser una república independent.
     Des d’aleshores, i també abans,
  les vegades que ens hem trobat a les concentracions o manifestacions en favor de la llibertat són incomptables.
      Amb ell hem compartit els millors moments de la vida i quan han vingut dificultats sempre hem comptat amb la seva ajuda. Una ajuda serena i eficaç. 
      Com deia ell mateix, fent broma si algun dia algú li buscava les pessigolles: jo sóc una persona estable. I rèiem i rèiem...
       L’Antoni ha estat un gran viatger. Alguns dels països que ha visitat, abans de que ho fes pràcticament ni sabíem que existien.
      Part de la felicitat que hem viscut, també li devem a ell, amb tants i tants anys de convivència continuada.
 Hem quedat orfes d’Antoni.
Antoni Pujol i Guarro
Barcelona 21 de setembre de 1952 - 29 d’octubre de 2020