El camp de blat

Un matí de primavera de fa molts junys, anava amb una bicicleta més tronada que les meves notes de final de curs, per un camí de carro del Baix Penedès, quan vaig veure asseguda a la vora d’un camp, una noia preciosa: cabells de blat i llavis de rosella. Vaig aturar-me al seu costat, i per encetar una conversa li vaig preguntar, com si no ho sabés...

- Bon dia, per anar a la riera, si us plau?

  Va desviar la mirada del camp, i em mirà amb els seus ulls de cel.

- Segueix el camí avall. Quan arribis al trencall pren el de l’esquerre. És allà mateix. – I amb un somriure que a mi em semblà càlid, com l’aire que bellugava les espigues, afegí: - Però baixa seca.

-  Així doncs, no cal que hi vagi?

-  Si hi anaves a banyar-te...

De seguida començàrem una conversa: que si feia molta calor, que si la proximitat de l’estiu... Finalment em féu una confessió amb la mirada mig perduda vers el camp.

 - Són les darreres roselles de l’any. El blat gairebé és madur i aviat el segaran, i amb ell, les flors.

 - Tant t’agraden?

 - Ho són tot per a mi. – I mirant amb els ulls mig clucs cap el sol afegí: - Haig de marxar.

 - Vindràs demà? – Em vaig afanyar a demanar.

 - Hi vinc cada dia.

Vaig observar-la mentre s’allunyava cap a la masia. Potser hi vivia.

A la tarda hi vaig tornar i ella no hi era. Vaig mirar el camp i vaig decidir salvar les roselles abans que arribessin els segadors.

Quan es va fer de nit, il·luminat només per la lluna, em vaig entretenir a tallar-les totes. Em vingué al cap aquella cançó del Pau Riba: “Podeu segar tot el blat, però per res ni una rosella”... Estava fent just el contrari. No segava ni una espiga i collia totes les roselles. Demà, pensava jo mateix, les hi oferiria a ella. I encara no sabia ni com se deia.

  En acabar la tasca, a trenc d’alba, vaig preparar un pomell preciós. D’un roig encès, com el sol que es llevava.

Amb el ram a la mà em vaig allunyar una mica del camp. Pel camí vaig haver de llençar alguna flor que ja s’havia pansit: les roselles són tan delicades com les ales de papallona. Estava cansat i, repenjat a una soca em vaig endormiscar. En despertar-me, de lluny vaig veure que ella era al mateix lloc d’ahir. Les pageses matinen, vaig pensar, i tot acostant-m’hi, i fent posat de galant li vaig allargar el pom.

 - Bon dia bonica. Són totes per a tu.

Em clavà una mirada mig d’esglai, mig de sorpresa, i després desvià l’esguard cap el camp. Estava tot despentinat.

  Pel camí, un home amb una escopeta de perdigons venia cap a nosaltres.

 - Val més que marxis. - M’aconsellà ella. – És el pare!!

 - I què? – Vaig fer tot estranyat.

 - L’amo del camp...

Ja no vaig ser a temps de reaccionar: les roselles a les meves mans, el camp aixafat, l’amo morrut  apuntant-me amb l’escopeta ... I el meu cul, distret de sal.

(Originals de l'oli i l'aquarel·la : Enric Domingo)