Gener
del 1939
Quan el pare va arribar a casa,
semblava un altre. Anava vestit de soldat, prim, brut i amb barba. Per uns
instants no el reconeixia. La Montserratona quan el va veure es va anar a
amagar rere les faldilles de la mare.
El pare i la mare es van abraçar.
Ploraven tots dos.
- Jordi,
Montserratona! - va dir el pare mentre s’ajupia i obria els braços per a que
dins l’abraçada hi cabéssim tots quatre. Se’ns menjava a petons i amb la barba em
feia pessigolles.
La mare va omplir un cossi
amb aigua calenta per a que el pare es pogués rentar. Sense la barba encara es
veia més prim.
- Hem
de marxar del poble aquest vespre mateix, Jordi.
- Per
què? - Vaig preguntar - Que estem perdent la guerra?
- Ja
l’hem perduda fill, i ara hem de fugir.
Ell mateix ens va anar pujant
al darrera d’un camió. L’àvia també venia amb nosaltres.
“Ningú no els pot ajudar?” anava a
preguntar-li al pare que dormia al terra del camió.
- Deixa’l
descansar - em demanà la mare - Fa dies que no dorm.
- Ara hem de
caminar Jordi. Quan siguem a l’altre cantó de les muntanyes estarem salvats.
La pujada, amb la neu, es
feia molt pesada. L’àvia no podia més i el pare la va pujar a coll i be. La
mare duia la nena a coll. “Està bullint de febre” vaig sentir que li deia la
mare al pare.
Finalment ens van portar a
una platja. Els barracots eren plens i vàrem haver de passar la nit sobre la
sorra, tapats amb mantes. La Montserratona no parava de tossir i de plorar.
El pare i la mare feien torns per
gronxar-la en braços. Jo tenia son però no em podia adormir de tant freds que
tenia els peus. I la nena seguia plorant.
- Ningú no
ens pot ajudar? - demanava l’àvia.
sembla que les desgràcies no serveixen per que almenys no tornin a passar.
ResponEliminaÉs molt trist veure la història repetida.
EliminaEuropa està tardant massa a reaccionar Joan.
La història es repeteix, i els catalans, que vam ser, tristament, protagonistes l'any 1939, no podem ignorar la realitat actual dels milions de refugiats que com els nostres avis o besavis, han hagut de fugir de la guerra i la barbàrie.
ResponEliminaÉs exactament com ho dius Risto. Si dissabte el món mira cap a Barcelona potser es bellugui alguna consciència.
EliminaTalment Corrandes de l'exili.
ResponEliminaDissabte a la nit, al Palau Sant Jordi, quan l'Helena Gadel, la Sílvia Bel, i el Lluís Llach van interpretar Pere Quart, em vaig emocionar, Novesflors.
EliminaUn país que ha hagut d'emigrar fugint d'una guerra i d'una persecució no pot ara tancar les portes i negar l'ajuda a aquells que es troben ara en aquesta situació. Em sembla que ho estem demostrant.
ResponEliminaTinc familiars que van passar la terrible experiència dels camps d'Argelers. Els que ho estan passant ara, necessiten ajuda immediata. Ho veus igual Xexu.
EliminaAl segle XXI aquestes coses ja no haurien de passar. Emociona la teva història... és així de ben a prop com fas tu, com ens hauríem de mirar les coses.
ResponEliminaTens tota la raó Carme: ja no haurien de passar, però la realitat és que els refugiats s'han multiplicat.
EliminaÉs qüestió d'empatia, de posar-se a la pell de l'altre.
ResponEliminaUna història que passa, malauradament es va repetint sempre per diverses circumstàncies. Uns fets que la gent de pau voldríem fer desaparèixer per sempre més.
Quina llàstima Lluna que els poderosos conviuen massa bé amb els responsables d'aquestes injustícies i no fan res per les seves víctimes.
EliminaÉs el poble, com sempre, qui s'ha de mobilitzar.
NOSALTRES,ETERNAMENT PERSEGUITS,S'HANS FA FACIL...PERO EUROPA TE POR,MASSA SANG BASSADA EN NOM DE ELS "DEUS",MASSA GENT DIFERENT...
ResponEliminaAlgú s'ha de fer càrrec de tanta gent necessitada. Milers de catalans van necessitar ajuda fa 80 anys. És just que ara que podem donem acollida. Naturalment que Europa ho ha de gestionar i organitzar pels diferents estats que la componen. Sense por.
EliminaFins que no passa a un mateix costa d’imaginar una situació així.
ResponEliminaSí que costa imaginar que et pugui passar. Segurament que molts sirians, fa 10 anys no s'haurien cregut que serien refugiats demanant d'entrar a Europa.
EliminaI encara avui ens ressona com un eco interminable.
ResponEliminaUn eco que fereix a qui l'escolta. Se'ls ha d'atendre.
EliminaXavier.
ResponEliminaCom saps fa temps que porto un parell de grups de persones amb discapacitat intel·lectual, un és de gent gran i l'altre de joves. Normalment llegim llibres de Lectura Fàcil per ells, però si els vull explicar coses viscudes de quan érem petits (ells i jo) doncs busco algun llibre que m'agradi. Ara ho faig amb una novel·la que si no la tens llegida, fes-ho si us plau. "L'home de la maleta" de Ramon Solsona. Jo ja l'havia llegit fa uns anys però és d'aquells per repetir sempre que calgui. La cosa està en el fet que està escrita tal com parlàvem a Barcelona després de la guerra. És un català incorrecte del tot, però molt viu, d'aquell que parlaven en els bars de barris com el meu (Poblenou) ... Barceloneta, Poble Sec... Amb samarreta imperi i es miraven la vida amb un escuradents a la boca. O en els balls d'orquestra. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats. I aquí és on jo he pensat amb tu. Diu que a Sants es deia molt, més que a qualsevol barri. "Ser un esgarrapacristos".
I jo francament no l'havia escoltat mai. Tu sí? A Sants es deia? Només era això, Xavier. Sento molestar-te per aquesta petita curiositat. Tan sols és això, una petita curiositat. Moltes gràcies. Et deixo el meu correu per si el necessites per alguna cosa. Molt agraït.
jose_estruel@hotmail.com
Prenc nota del teu mail. T'escriuré Josep.
EliminaEl teu post d'avui m'ha corprès...És la trista història de moltes families que van seguir aquests camins de muntanya segurament també amb neu i fred...Però "l'acollida" que els van donar els francesos no és pas la que volem per aquest mont de persones que ho han perdut tot, va ser igual o pitjor el remei que l'enfermetat...
ResponEliminaBon vespre, Xavier.
Espero Roser que quan els permetin venir a Catalunya, els darem millor rebuda i tracte que el que van tenir els nostres avis a Argelers.
EliminaCal dir que la població civil francesa els va acollir millor que l'estat, que els confinà a les platges amb pitjors condicions que a un camp de concentració.
Xavier, ara sembla que jo no pugui parlar d'un altra cosa que no siguin "Les meves coses" però no és així. Fa temps també vam llegir, comentar, explicar i tot el que es vulgui sobre un refugiat. Mira la sinopsi de "Les mateixes estrelles" de la Núria Martí Constans i es per plorar veure com en Pablo Neruda va aconseguir portar un vaixell de França a Xile amb quasi 2500 persones i Espanya és incapaç de moure un sol dit. El meu pare també va passar la terrible experiència dels camps d'Argelès-sur-Mer. Si, Xavier, la història repetida.
ResponEliminaL'adjectiu que empres, referent a l'estança que el teu pare va patir a Argelers és prou eloqüent: "terrible experiència"
EliminaEn la nostra guerra incivil, en moltes altres més, sempre han provocat onades de refugiats, desvalguts, desesperats, abandonats. Sempre els pobles s'han mostrat més solidaris que els seus governants. Al segle XXI, ens omplim d'estupor veient com els governants es llancen els uns als altres la pilota mentre que tots aquests éssers humans van caient, sembla que esperen que tots desapareguin per llei de vida. Fa vergonya el seu comportament.
ResponEliminaT'has explicat molt bé Alfonso, gràcies.
EliminaFan falta molts més posts com aquest, Xavier. Fa falta que no oblidem la nostra guerra civil. Fa falta que tornem a omplir de contingut els mots "éssers humans", perquè cada vegada estem més deshumanitzats... Fa falta tant d'Amor...
ResponEliminaGràcies per remoure'ns la consciència,Xavier!
Per desgràcia cada dia veiem imatges als mitjans que fa que no oblidem les penalitats que van haver de viure els nostres pares i avis. A ells no els van ajudar prou.
EliminaJa no som a temps a fer-ho millor, però al menys fem algun gest per a que els que poden, i han d'obrir fronteres ho facin d'una vegada.
A força de veure als mitjans imatges dels refugiats, sembla que ens acostumem i no li fem massa atenció, però el tema és tan greu que no podem oblidar-lo. Els governs, mirant cap a un altre costat i la gent morint-se de fred. Com al concert, VOLEM ACOLLIR.
ResponEliminaTal com dius Mari, no es pot deixar patir i a vegades morir tanta gent.
EliminaNo podem ser covards, hem d'acollir. Gràcies.
magnific Xavier ....hem de recordar que també els nostres pares, oncles, avis i avies es van haver de refugiar, d'exiliar forçosament per això volem acollir! jo també hi seré i crec que serem moltíssims
ResponEliminaDissabte Catalunya, a Barcelona demostrarà al món que vol ser acollidora. La República Catalana serà solidària o no serà.
EliminaColpidor! Sempre saps tocar la fibra sensible, tens un cor tendre, Xavier.
ResponEliminaDemà serà el dia de demostrar que volem acollir.
Tot sembla indicar que serà una manifestació exemplar. A veure si ens escolten.
EliminaEl que passa és que els refugiats generalment no volen venir a on es fa aquesta manifestació, prefereixen els països del nord, on creuen que aniran més enllà. Però la nostra bona fe és important. Hi ha coses que sembla que no puguin estar passant. És l'infern en vida, per a ells, i per a nosaltres també.
ResponEliminaHelena et responc quan ja sabem que centenars de milers de ciutadans ens hem manifestat a Barcelona en favor dels refugiats.
EliminaTinc l'esperança que alguna cosa canviarà en favor dels desvalguts.
No he pogut anar a la manifestació aquesta vegada, però hi soc amb el cor. Tot i tenir-ho tan a prop, quan fugien els nostres en acabar la guerra, es veu que això no és prou. Sobretot pels polítics, sobretot pels de Madrid, que sembla que la seva gent no hagués estat mai refugiada, ni els de dretes ni els d'esquerres.
ResponEliminaÉs impossible ser a totes les manifestacions populars Teresa.
EliminaDe moment en Puigdemont ha rebut els representants de les entitats convocants.
Suposo que a Madrid s'adonaran que no poden seguir tancant els ulls i les orelles a aquesta mobilització.
Una reconstrucció fidel i profunda, la que has fet, Xavier. Em sembla sentir les veus i els plors. Hi ha tant de dolor soterrat...
ResponEliminaEls plors es multipliquen, ja ho saps Olga.
EliminaNo hi ha prou dígits a les calculadores per a comptar-los.
Quina història tan certa que has explicat Xavier! Europa encara està molt lluny de les necessitats de la gent, Catalunya hi passa per davant!
ResponEliminaAlguns països europeus han començat a acollir. Ara ens toca a nosaltres i que reaccioni l'Estat Espanyol, que són els que tenen la clau de les fronteres.
EliminaM'has fet pensar i molt amb la mama, els tiets i els avis que van fer mes o menys el mateix recorregut (ells van passar per Prats de Montlló). No se d'on son les fotos.
ResponEliminaGràcies.
"Somos los tristes refugiados
Eliminaque a este campo llegamos después de tanto andar"
Les fotos són d'una pista dels Pirineus. No pretenen ser d'enlloc concret, sinó de tots els punts per on s'escapaven els que fugien del feixisme.
Ja que ho preguntes, aquesta pista és prop de Queralbs.