Que l'any que ve...

                                  Que l'any que ve puguem tornar a florir.

        Sense perdre el camí.

Que les boires no ens impedeixin veure-hi clar.

I el sol foradi les foscors del cor.

Que les petjades que seguim siguin les encertades.

Sabent que la nostra petjada és de pas.

Que quan tornem a casa hi siguem benvinguts.

Que després d’una maltempsada torni el bon temps.

I, que si trobem una creu al nostre camí, sigui la d’un cim.

Hivern avançat a Queralbs

   Una tarda de tardor al Ripollès. Lluminosa i calmada. Contemplem com davalla la llum al Torreneules i, sobretot, com davalla la temperatura a mesura que avança el vespre.

  De sobte de la banda de Núria ve una mena de blancor acompanyada d’un fred encara més intens.  Ens refugiem a la masia de Can Constans que és on ens allotjarem uns quants dies.

    En una hora ha canviat el paisatge. Descobrim què era la blancor que cobria el Torreneules i que ni els meteoròlegs havien pronosticat: una nevada imprevista.

    L’endemà la matinada ens mostra el poble de Queralbs nevat.

    És hora d’esmorzar. Als que, quan érem infants, vam viure la famosa nevada del Nadal del 1962, la neu ens rejoveneix.

    El torb, escombra tota la neu que pot.

   Els fondals del riu Tosa, com que són a l’obaga, protegits del sol i de la rufa, conserven la neu.

   Ens hem avançat uns dies al pont de la Puríssima, com s’anomenava tradicionalment. O pont de la Constitució que dirien els més castissos de l’altiplà (aquella que a mi se me’n refot).

    M’acosto a fer una fotografia als caramells de glaç. Ha d’haver fet molt de fred perquè es gelin d’aquesta manera.

   Mentre faig les fotografies penso en el Joan Rodó que, ha mort fa alguns mesos, i que havia fotografiat moltes vegades aquest mateix riu. Després publicava les seves excel·lents fotografies de natura al seu blog.

   El Taga també apareixia sovint al blog d’en Joan Rodó. Un parell o tres vegades que ens vam trobar a Queralbs havíem conversat al bar on acostumava a dinar o a prendre un refresc.

   Pujant el cim de l’Adou, comprovem que allà on el torb s’ha endut la neu, l’aigua que neix als vessants d’aquest pic s’ha glaçat. I podem observar el Torreneules, el Balandrau i el Pla de Fontalba, que és d’allà on venim.

    Des del pic de l’Adou contemplem el vell Puigmal, el gegant d’aquesta comarca.

     Als cims de Núria es formen nuvolades.

     Tornem a l’aixopluc de Can Constans.

   La lluna fa el seu darrer creixent de la tardor. El següent quart creixent ja serà a l’hivern, passat Nadal... però això ja serà una altra història.

Tardoral al Puigpedrós

   A finals d’octubre, després d’una nit freda i a estones plujosa, ens llevem a Campllong, més amunt del poble de Meranges. Els 2 quilòmetres finals de carretera que pugen a Malniu s’han de fer a peu perquè, com que avui el refugi és tancat, hi han posat una tanca que impedeix el pas als automòbils.

   El 19 de març de l’any 1973 va ser la primera vegada que vam dormir en aquest refugi. Actualment l’han ampliat pel costat de llevant.

   Pugem muntanya amunt, amb la Tosa d’Alp i la serra del Cadí a l’esquena. I la vall de la Cerdanya tapada per la boira.

   A 2.500 metres, trobem les excavacions del jaciment romà del Coll de Molleres. Fa 52 anys no sabíem que els romans haguessin arribat a viure tan amunt.

   Aquest assentament (el més alt de Catalunya i de tota la zona mediterrània) depenia de Iulia Libica, l’actual Llívia.

   La boira ha obert una porta per on hem pogut entrar al Coll de Molleres.

   En altres anys hauríem trobat neu en aquestes dates. Només hi ha les restes de l'enfarinada que hi va haver aquí a dalt ahir, mentre plovia a la plana.

   El que no ha canviat en aquests 52 anys que han passat és la fesomia del Puigpedrós.

   Si de cas els que hem canviat som nosaltres. A dalt i drets, d'esquerra a dreta; Vidi, Antoni, Andreu, Nuri i Toni. Asseguts; Xavier, Carles i Carme. Hi ha tres persones que han marxat per sempre:  l’Antoni, la Toni i l’Andreu.

A la foto en color: l'Enric, el Francesc i el Xavier. 

   Si el 1973 el Puigpedrós va ser un dels primers cims que vaig fer amb 18 anys, el 2025 és el primer cim de més de 2.000 metres que faig d’ençà que tinc 70 anys. L’Enric amb 69 i el Francesc amb 68 són molt més joves.

   A Meranges hi ha molta afició a fer escultures de fusta. L’escultor Elies Pons és el principal exponent i les seves obres guarneixen alguns carrers del poble. Sembla que han volgut deixar constància del seu art, també al cim del Puigpedrós.

   La boira no impedeix la visió dels estanys dels Engorgs.

        És hora de baixar.

   Prop del refugi de Malniu, fa alguns anys van construir una petita presa i s’ha format un bonic estany, que anomenen "estany Sec", encara que és ple d'aigua.

   A primera hora de la tarda la boira s’ha esvaït  i ens permet contemplar  Meranges, envoltat, com nosaltres mateixos, de tardor. De la nostra tardor.

Agulla d’estendre

 —    Qui ets?

—    No ho veus? Una agulla d’estendre.

—    Et veig rara.

   —    Soc mestissa, híbrida, encreuada. Arrelada al segle XX i amb projecció al  XXI...

—    Quina projecció? Si les màquines de rentar ja porten assecadora. Jubila’t!

Tenim dret a ser feliços?

Sóc feliç, sóc un home feliç

i prego que ara em perdonin, en aquest dia,

els morts per tanta felicitat.

(Sílvio Rodríguez – Joan Isaac)

   Aquest estiu a la Vall Ferrera m’he fet, sovint, aquesta pregunta: tinc dret a ser feliç mentre, hi ha infants a qui han mutilat? A qui han d’operar sense anestèsia, mentre els bombardegen l’hospital? A qui, en un genocidi inhumà, els han assassinat pares, germans, avis, oncles i veïns? A qui no els permeten el dret més bàsic, que és el d’un got d’aigua neta i tres àpats diaris? A qui estan matant de fam? O en molts altres països a qui un bombardeig els esfondra la casa?

   M’espanta l’odi galopant que s’està re-introduint, com una espècie invasora, fins i tot entre nosaltres.

  Esperem un miracle que aturi aquest odi que s’escampa com una taca d’oli pudent i, que tant detesto: vingui de Tel Aviv, Moscou, Washington, Madrid o Ripoll.

Setau Sagèth (i 2)

 

       4a Etapa: Divendres, 4 de juliol: Salardú - Refugi Conangles

     El primer tram d’avui és per carretera i pista forestal i, després de l’esforç d’ahir, el Francesc, l’Enric i jo mateix decidim estalviar-nos dues hores de caminar per carretera i anem amb taxi fins al Pont deth Ressèc. El Jordi, que és el més jove del grup, es lleva més d’hora, ho fa a peu i ens trobem al final de la carretera, just on comença el camí.

    En aquestes valls, no és fàcil de veure-les, i menys encara fotografiar-les, però, en un instant de sort, podem admirar la papallona Apol·lo.

      Si ahir vam trobar unes quantes mates de marcòlics grocs...

       ... avui en trobem una de vermells.

   Fa alguns dies que tinc símptomes amenaçadors de lumbàlgia, i quan fa una mitja  hora que caminem, les amenaces es converteixen en realitat. M’he d’aturar i prendre’m un ibuprofè. El Jordi s’ofereix a dur la major part de pes de la meva motxilla. Li accepto aquest gest tan generós que em permetrà seguir. 

     Els paisatges de la Ribera de Rius, són esplèndids. Amb menys càrrega i, a mesura que la pastilla em fa efecte, puc anar pujant.

        En una aturada per reposar i beure aigua, admirem la cara nord del Montardo.

    Quan passem pel llac de Rius, uns núvols comencen a tapar el cel. Les previsions són de pluja a primera hora de la tarda, i no fallen. Encara no hem dinat i ens cau un aiguat.

    Passat el Port de Rius, s’atura la pluja però el cel segueix amenaçant. I encara falta molt per arribar al refugi. L’aiguat que ens cau és tan fort que no goso treure la màquina fotogràfica perquè de ben segur que s’espatllaria.

    Poc abans d’arribar a Conangles la pluja fa una treva. El torrent ha augmentat el seu cabal.

            A la fageda de Conangles, encara que no plou ens seguim mullant de l’aigua que cau de les fulles dels arbres. Arribem al refugi, malgrat les capelines, xops des de la gorra fins als mitjons.

     5a Etapa:  Dissabte, 5 de juliol: Refugi Conangles - Vielha.

    Les previsions de pluja avui encara són pitjors que ahir. Si ahir indicaven pluja a la tarda, avui ja diuen que plourà al matí.

   El nostre camí passa pel Port de Vielha i no ens arrisquem. Hi ha un bus que va a Vielha pel túnel.

          Mentre no arriba l’hora d’agafar el bus fem una visita al Salt de Molières que no és gaire lluny.

          En tornar a la parada el temps s’embolica i quan pugem al bus es posa a ploure. Ens conjurem a tornar algun dia a fer el que no hem pogut fer avui:  el Port de Vielha.

        Hem acabat la volta, si bé no de la manera que volíem.

         Mentre tornem cap a casa, vers el sud, la Garona segueix nord enllà, el seu curs espriuà, “on diuen que la gent és neta i noble, rica, lliure, desvetllada i feliç...”