Dimecres, 7 d’agost de 2024.
Hem matinat molt, tant, que quan arribem a l’estany de Sotllo, el sol encara no hi toca. L’hem enxampat fent mandres rere la Pica d’Estats.
L’estany també dorm. Tot és quietud. Només ens belluguem nosaltres i una parella d’isards que tresquen muntanya amunt.
La pujada al Port de Sotllo, ho sabem per altres vegades, es fa llarga.
A l’altra banda del port, al seu costat nord, passem prop de l’estany de Barz. Ai, el canvi climàtic! Ai, la sequera!! Fa cinquanta anys, la primera vegada que vam fer la Pica d’Estats, aquest mateix estany era gairebé sota la neu i als seus voltants tot eren congestes.
Encara resta un bon tros de camí per assolir el cim.
M’acompanyen tres nebots: la Sílvia, de la Roca del Vallès, l’Enric d’Andorra (actualment també és roquerol) i el Carlos, d’Alacant.
La neu alegra la pujada.
L’estany dels peus del Montcalm, que és a uns 2800 metres sí que conserva una mica de neu a sobre.
Crec que se’ns veu feliços. Ells estan contents perquè han assolit la Pica d’Estats per primer cop. Jo també ho estic: és la quarta vegada que pujo el cim més alt de Catalunya. Potser serà l’últim cop.
Al cim de la Pica hi ha una placa que commemora la primera pujada a la Pica d’Estats efectuada per Jacint Verdaguer. Nosaltres la vam pujar per primera vegada el 27 d’agost del 1973, fa més de 50 anys, pràcticament 90 anys exactes després de la pujada de mossèn Cinto.
L'any 1973, la vam pujar 8 persones: el Jaume Ortonoves, la Núria Costa, la Marta Torrell, la Carme Massa, jo mateix, la Toni Guarch (30 d'agost de 1957- 13 de desembre de 2005) el meu germà Ricard (18 de desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012) i el meu germà gran Antoni, que va ser el guia de l'ascensió, (21 de setembre de 1952 - 29 d'octubre de 2020)
A l’agost, sobretot als caps de setmana la Pica és molt visitada, però avui, tant a l’anada com a la tornada més aviat trobem els camins solitaris.
No tot és baixada, que alguna pujada hi ha, com tornar a pujar el Port de Sotllo per la seva cara nord, per a després baixar-lo per la cara sud. La baixada del Port de Sotllo, també ho sé per experiència, es fa molt llarga.
La bellesa de l’estany d’Estats convida a fer un descans.
Mentre seguim cap al refugi de la Vall Ferrera, podem admirar l’estany de Sotllo i, al fons, el Norís i el Monteixo.
Si al matí hem desgrimpat una part del camí, ara ens cal pujar-lo. Les cadenes que fan més segura aquesta part de trajecte fa pocs anys que hi són. Fa cinquanta anys, tot era més salvatge (jo també) i la muntanya no estava encadenada.