Sóc feliç, sóc un
home feliç
i prego que ara
em perdonin, en aquest dia,
els morts per
tanta felicitat.
(Sílvio Rodríguez –
Joan Isaac)
Aquest estiu a la Vall Ferrera m’he
fet, sovint, aquesta pregunta: tinc dret a ser feliç mentre, hi ha infants a
qui han mutilat? A qui han d’operar sense anestèsia, mentre els bombardegen l’hospital?
A qui, en un genocidi inhumà, els han assassinat pares, germans, avis, oncles i
veïns? A qui no els permeten el dret més bàsic, que és el d’un got d’aigua neta
i tres àpats diaris? A qui estan matant de fam? O en molts altres països a qui un
bombardeig els esfondra la casa?
M’espanta l’odi galopant que s’està
re-introduint, com una espècie invasora, fins i tot entre nosaltres.
Esperem un miracle que aturi
aquest odi que s’escampa com una taca d’oli pudent i, que tant detesto: vingui
de Tel Aviv, Moscou, Washington, Madrid o Ripoll.
