dimarts, 31 de juliol de 2018

Homenatge amb flors

A Carme Forcadell

A Dolors Bassa

A Oriol Junqueras

A Raül Romeva

A Jordi Cuixart

A Jordi Sànchez

A Quim Forn

A Jordi Turull

A Josep Rull

A Carles Puigdemont

A Meritxell Serret

A Clara Ponsatí

A Toni Comín

A Lluís Puig

A Marta Rovira

A Anna Gabriel

A Tamara Carrasco

      I també a en Valtonyc, en Pablo Hasel, l’Adrià, i els centenars d’encausats que ho són per lluitar pacíficament per la democràcia, el dret a decidir, la república o la llibertat d'expressió. O per tots aquests valors a la vegada.
      La República rebrota.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Les bordes del Paradís

     L’Edurne, en asseure’s a la soca ha hagut d’anar amb compte de no punxar-se amb les ortigues que hi creixen al costat.
    Des del prat del davant de les bordes, escolta els ocells de cada matí, i espera que el sol arribi. Troba que fa fred per ser un matí d’estiu.
    Ahir al vespre, mentre miraven l'arc de Sant Martí, l’Oleguer intentava convèncer-la per a que pugés amb ell i els amics de tots dos al Pic d’Areste.
      - Com et vols quedar tota sola a les bordes? - li deia l’Oleguer.  
      - No t’amoïnis - contestava ella - no m’avorriré.
  Les bordes no s’anomenaven pas del “Paradís”.  Va ser una idea dels seus amics, la Petra i el Luigi quan les van llogar i van convidar-los a passar-hi 4 setmanes amb ells. 
        - És el paradís - deia el Luigi. Abans hi arribava la carretera, però ara és intransitable. Haurem de carregar el menjar mitja hora.
       - Doncs ves quina gràcia - rondinava ella.
     De bon matí els ha vist allunyar-se en direcció a l’Areste.
     - Tornarem a la tarda - li ha dit de matinada l’Oleguer en acomiadar-se, amb un petó.
      Ara veu l’Areste a contrallum. El sol surt just pel seu darrere.
    Ha portat una llibreta i intenta escriure un poema.
    De motius per inspirar-se no n’hi falten: l’olor d’herba, el so de l’aspersor que el pagès hi té instal·lat per a que l’herba creixi més ufana, els papallons, els ocellets, la remor constant del riu Vallferrera que baixa al fons de la vall... 
   ... però no li queda bé. No li agrada el que escriu. 
  Fa tres setmanes que són aquí, avui comencen la darrera que els resta. La seva relació amb l’Oleguer s’ha refredat. No sent res quan l’abraça, i en canvi, es trasbalsà un matí que es van quedar sols amb el Luigi, quan l’Oleguer va baixar al poble a comprar cerveses i la Petra es va apuntar a acompanyar-lo.
   Els ocells han callat, la calma és absoluta. La remor del riu no molesta, forma part del silenci. 
    Finalment el sol arriba al prat.  I pel camí apareix el Luigi. Sembla que va coix.
    - He hagut de deixar córrer el pic - diu assenyalant-se la bota - se m’ha polvoritzat la sola. - L’Oleguer i la Petra han seguit muntanya amunt - afegeix.
       - Creia que t’havies fet mal - diu l’Edurne mentre s’aixeca de la soca. Sense adonar-se ha refregat la cuixa a les ortigues. 
    Veu les estrelles quan el Luigi se li acosta. Ell li ofereix uns gerds.
     - Els he collit per a tu - diu mentre n’hi acosta un a la boca.
     - Em portes el sol - pensa ella mentre obre els llavis per assaborir la fruita vermella.
   Ha passat el dia. A la tarda tots dos miren cap l’Areste. La Petra i l’Oleguer tarden més del previst. Cap dels dos no pregunta: “què els deu haver passat”?


dimecres, 18 de juliol de 2018

Coma Pedrosa

    El mes que ve farà un any que vàrem pujar el Coma Pedrosa, i com que aviat tornarem als Pirineus, he buscat fotografies per anar fent boca.
   Són les 7 del matí del 14 d’agost de 2017. Fa mitja hora que hem sortit del Pla de Boet a Àreu, (Pallars Sobirà) i trobem un ramat d’isards, matiners com nosaltres.
   A l‘estany d’Escorbes el sol ens ve a rebre. Som a 2380 metres i encara que sigui agost fa fresca.
    Veurem uns quants estanys avui. El refugi de la Baiau, a 2517 metres, és al centre del Cercle lacustre de la Baiau.
    Un cop vorejat l’estany, el refugi és un punt blanc sobre els vessants verds.
   Ens han avisat que a partir de l’estany, comença la pujada més dreta: la Portella de la Baiau.
     Mentre pugem comprovem que no era un avís... era una amenaça!! 
    A fe de Déu que la pujada es fa dura. 
   Des de la Portella de la Baiau, que fa “frontera” amb Andorra, es contempla l’estany Negre, en territori andorrà. 
  També es veu el Coma Pedrosa. Sort que no vaig preguntar perquè li deien així. Només hi ha pedres, és un nom ben encertat. I si per entretenir la pujada les compto? Quan no he arribat a les cent pedres ho deixo córrer. Seria com intentar comptar estrelles en una nit sense lluna a la Vall Ferrera.
  M’estic endarrerint, els meus dos companys fan via.
  A dalt del pic hi ha una gran bandera. No es pot amagar que amb els seus 2942 metres és el cim més alt d’Andorra. És contemplat de no gaire lluny, per la Pica d'Estats, la Seca, la Meca i les valls d’Andorra.
    I una vista dilatada dels estanys de la Baiau i Escorbes, el Pallars i molt més enllà... 
   El Jordi, que és el jove del grup, quan hem baixat al coll del Pic de la Baiau, diu que és petit comparat amb el Coma Pedrosa: “només” fa 2885 metres i ens proposa de pujar-hi. 
   La veritat és que no jo no tenia el pensament de fer-ho, però em  deixo fer. La crida dels cims  és més forta que la meva voluntat. Ja no ve d’aquí. Hi ha una bona vista del Coma Pedrosa.
    Hem de baixar els mil metres de desnivell que hem pujat.
  La baixada a la Portella la fem en un quart, però quan veiem la llonganissa que ens espera per arribar al Pla de Boet, ja és una altra cosa.
    El sol és alt. On al matí feia fred, ara fa calor.
    La baixada és llarga, potser cansada... però la Vall Ferrera mai no és avorrida.