dilluns, 20 de febrer de 2017

Sí, volem acollir


  Si algun dia necessitéssim ajuda, ens negaríem a acceptar-la? Ens podem imaginar que un mal dia podem estar ferits, o famolencs, abandonats, perseguits, exhausts... Ens agradaria trobar uns braços oberts?
  Algú que ens curés les ferides, que ens donés un plat de calent, i un sostre digne? Algú que ens retornés l’esperança que vàrem perdre sota les runes de la nostra casa bombardejada?
   Si algun dia estem faltats de feina, ens agradarà que algú ens doni un cop de mà? Que algú ens doni una tarja i ens digui: “vés allà i digues que vens de part meva, que seràs ben atès”
   Si Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Marina Rossell, Paco Ibáñez, Manolo García, Sílvia Bel, Elena Gadel, Dani Macaco, els Dharma, els Gossos, Fermín Muguruza, Txarango, les principals colles castelleres de Catalunya i molts d’altres artistes donen suport a les entitats que ajuden els damnificats per les guerres i els èxodes massius, no els hem de fer cas?
  Hem escoltat les músiques que, com en un macro-cercavila, dissabte 11 de febrer ens van convocar per a la gran manifestació del dissabte 18. Hem escoltat els parlaments de la bona gent que treballa desinteressadament per intentar humanitzar les fronteres.
  Els que es fan rics amb el negoci de l’armament no han escoltat res. A ells només els interessa el so del dolç dringar de les monedes. L’olor embrutida dels bitllets de curs (il)legal. Les rialles que compren amb els guanys, tapen els plors dels infants que han mutilat amb les bales i el foc que aquests negociants de la guerra i la mort han venut als seus botxins.
   Quan es va convocar la manifestació, no em va costar gaire imaginar que seria molt nombrosa. 
  Un país com Catalunya, que ha sofert tant no podia fallar. La ciutat de Barcelona, que ja en temps del Quixot tenia fama de ser “ciutat alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents”, ha tornat a omplir els seus carrers per defensar una causa justa.
   Sí, volem acollir. L’Ajuntament de Barcelona, i molts d’altres ho volen.
   La Generalitat de Catalunya també.
   La nova República que s’està gestant a Catalunya, serà solidària. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

Refugiats de la Retirada

     Gener del 1939
   Quan el pare va arribar a casa, semblava un altre. Anava vestit de soldat, prim, brut i amb barba. Per uns instants no el reconeixia. La Montserratona quan el va veure es va anar a amagar rere les faldilles de la mare.
    El pare i la mare es van abraçar. Ploraven tots dos.
       - Jordi, Montserratona! - va dir el pare mentre s’ajupia i obria els braços per a que dins l’abraçada hi cabéssim tots quatre. Se’ns menjava a petons i amb la barba em feia pessigolles.
    La mare va omplir un cossi amb aigua calenta per a que el pare es pogués rentar. Sense la barba encara es veia més prim.
         - Hem de marxar del poble aquest vespre mateix, Jordi.
         - Per què? -  Vaig preguntar - Que estem perdent la guerra?
         - Ja l’hem perduda fill, i ara hem de fugir.
    Ell mateix ens va anar pujant al darrera d’un camió. L’àvia també venia amb nosaltres.
    El camió anava poc a poc, per no atropellar una llarga cua de persones que no tenien cotxe i havien d’anar a peu, carregant maletes, farcells i mantes.
   “Ningú no els pot ajudar?” anava a preguntar-li al pare que dormia al terra del camió.
          - Deixa’l descansar - em demanà la mare - Fa dies que no dorm.
   Després de viatjar tota la nit el conductor del camió va dir que no podia seguir, de tanta neu que hi havia a la carretera.
       - Ara hem de caminar Jordi. Quan siguem a l’altre cantó de les muntanyes estarem salvats.
    La pujada, amb la neu, es feia molt pesada. L’àvia no podia més i el pare la va pujar a coll i be. La mare duia la nena a coll. “Està bullint de febre” vaig sentir que li deia la mare al pare.
     A mi m’hauria agradat que algú també em portés perquè estava molt cansat i tenia els peus xops.
     Els gendarmes francesos feien deixar els fusells als soldats, però el pare ja no el duia. Diu que el va llençar abans d’arribar a casa, perquè pesava massa.
    Finalment ens van portar a una platja. Els barracots eren plens i vàrem haver de passar la nit sobre la sorra, tapats amb mantes. La Montserratona no parava de tossir i de plorar.
   El pare i la mare feien torns per gronxar-la en braços. Jo tenia son però no em podia adormir de tant freds que tenia els peus. I la nena seguia plorant.
    Quan es va fer de dia la Montserratona havia callat. Ara els que ploraven eren la mare, el pare i l’àvia.
         - Ningú no ens pot ajudar? - demanava l’àvia.
   Febrer del 2017
     “Ningú no ens pot ajudar?” Ressona encara una veu a les platges.

dimarts, 7 de febrer de 2017

El poble avança

El poble avança,
la claror no s'apaga.
L'estel ens guia.
  Hem de creure en la imparcialitat de la justícia després d’haver escoltat en boca d’un ministre espanyol?: “Esto la fiscalia te lo afina”
  Quan jutjaran a l’infame personatge que va dir?: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”
   Quan dimitirà el que va escriure aquest sms?: “Luis. Sé fuerte”
  Quan dimitirà el que compara una llista de  manifestants pacífics amb la “Llista de Schindler”?
  Quan podrem oblidar la frase pronunciada per una dipputada referint-se als aturats: “Que se jodan
  Quan podrem oblidar la frase pronunciada per un diputat referint-se a l’Estatut de Catalunya: “Le hemos pasado el cepillo”?
 Quan oblidarem el “Habla cristiano” de la dictadura franquista de fa 50 anys...
    ...i el “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano de la “monarquia democràtica” de en fa 15?
  Quan podrem oblidar les imatges d’un aspirant a ppresident del govern d’Espanya, recollint signatures contra l’Estatut de Catalunya?
USTED  NO  PUEDE  HACER  PREGUNTAS !!
Homes i dones
els carrers són del poble
que vol ser lliure.

dissabte, 28 de gener de 2017

Tot s'aproFita

El roig i el negre
un moment casual
en sintonia.

 
S’alça la proa
amarrada com sempre
al moll del barri.

Les nuvolades,
en la quietud de l’aire
lentes es mouen.

 Com a penyora
de la gresca nocturna
uns nous nenúfars.

El dia arriba
el drac de llum se’t menja
lluna de l’alba.

Baixar bandera
sap que tot és possible.
El taxi espera.

dissabte, 21 de gener de 2017

Carta a la Neus

   Benvolguda Neus,
   Fa setmanes que et volia escriure,
  però ja t’ho pots imaginar, la feina em distreu massa. Volia trobar una estona aquest cap de setmana per venir a visitar-te, però tampoc no ha pogut ser. 
   Encara em dura el refredat i estic tancat a casa, al costat de l’estufa de petroli. 
   M’han dit que t’han vist pel Montseny, Neus.
  Em ve a la memòria la nostra darrera trobada estimada Neus. Ens vàrem refugiar a la xabola que tu saps. 
   Les pedres són testimonis del que ens estimàrem. El nostre amor fa més de 40 anys que dura, ànima freda, cor de glaç.
    T’agraeixo de tot cor la fotografia que em vas enviar del nostre fill. Cuida’l bé, que no li toqui gaire el sol. Ja saps que no el puc tenir a casa, l’escalfor de l’estufa no li va bé.
   Em dius que a la teva pell encara notes el rastre de la nostra darrera trobada. T’agraeixo que em guardis el record.
    De seguida ens vàrem trobar com a casa en aquella suite amb vistes.
    El sol fa caure la neu de les branques, mentre es conserva als cims. 
  Carícia blanca, sang freda, quants segles de vida deus tenir? Els llavis tallats de qui et besa, el llagrimeig de qui et mira de front són testimonis de la teva fredor.
    Sense tu trobo a faltar una mica de gener. T’he de deixar. Estigues segura que tornaré.
    Una abraçada glaçada i un petó de fred, (l'escalfor ha fos la signatura)