dissabte, 17 de desembre de 2011

Una volva de neu a Montserrat

No fa gaires anys vaig passar un matí del dia de Santa Llúcia a Montserrat, concretament el del 2005. Feia fred i el cel, encara que ennuvolat era totalment blanc, sense núvols amenaçadors. Lluny de la Basílica s’hi respirava l’habitual pau de Montserrat.

Els que creuen en la Mare de Déu diuen que la sensació de benestar d’aquelles muntanyes és gràcies a ella. D’altres persones, que creuen en forces esotèriques ho atribueixen a les energies positives de les que Montserrat diuen que n’és ple. En aquests temes també sóc agnòstic, si bé reconec que a vegades, a Montserrat he tingut sensacions místiques i misterioses.

Aquell any el fred era obedient a la nadala “El desembre congelat” i alguns tolls d’aigua del camí dels Degotalls estaven glaçats, i s'havien format caramells. Un pit-roig se’m va acostar, demanant l’esmorzar. Altres vegades amb aquest mateix ocell, o amb un altre, hem compartit l’esmorzar: jo l’entrepà i ell les molles. Avui no porto res - li dic - però compraré coca a la botiga del Monestir i tornaré a donar-te les teves molles.

Anava pensant en una persona estimada que estava molt malalta, i conscient o inconscientment li vaig demanar a la Moreneta que intercedís per ella. Alguns agnòstics i ateus a vegades fem coses incoherents, com aquell que només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I em vaig trobar al Cambril demanant per ella. Que si la seva malaltia no tenia solució, almenys deixés de patir. Malgrat la meva manca de creences, no em sento indiferent davant d’aquesta imatge. Suposo que és el solatge de fe que en ella hi han deixat els nostres avantpassats.


Tal com vaig prometre a l’ocellet, vaig tornar als Degotalls amb la coca, però el pit-roig no va aparèixer per més que el cridava amb xiulets molt suaus.
 Més tard anant per un dels camins mil·lenaris de Montserrat, en un espai que s’eixampla, una volva de neu davallava pel meu davant i va caure als meus peus. M’agrada veure nevar i vaig mirar el cel esperant veure com començava la nevada. No va ser així, aquell floc era únic i solitari. Em vaig ajupir per observar com es fonia. Quan aquella diminuta forma de cristall flonjo es va desfer ja no m’hi vaig estar gaire estona, era la una de la tarda i m’esperaven a casa a dinar.

En arribar a casa vaig posar un disc de l’Escolania de Montserrat. A més a més del Virolai i la Salve, els Escolans han enregistrat també moltes cançons, com la “Mort de l’escolà” i el “Cant dels ocells”, que sempre emocionen. En la versió de l’Escolania hi ha un fragment que explica que l’Infant tremola en braços de Maria. Els creients quan moren tenen l’esperança de ser rebuts al cel, als braços de la Mare de Déu. Seria bonic que en aquell instant en què probablement ens sentirem tan desemparats, ens rebés una mare.

A la tarda en  arribar a l’Hospital ens van comunicar que la nostra persona estimada havia mort aquella mateixa tarda. A la una.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada