Llop Solitari

  Podria ser el nom d’un venerable indi de Dakota.

  Al que em refereixo se l’ha vist més aviat pels boscos de la Ribagorça, del Pallars, del Berguedà i del Ripollès. Fins i tot se’l pot veure a serres de més al sud, com la del Montseny, Montserrat o a les de Prades. S’assedega en torrents o en rierols.

  S’explica que a vegades vigila la Caputxeta Vermella quan travessa el bosc per anar a ca l’àvia a portar-li un tupí de formatge i un porró de vi blanc. L’observa de lluny, li arriba la flaire, l’ensuma i la deixa passar. Mai se li acudiria fer-li cap mal, més aviat al contrari: no és ferotge, té ànima de càntir. En veure-la recorda quan ell era un llobató i corria com una llebre rere les llobes més joves de les planes altes. Udola a la lluna plena, i a vegades també ho fa encara que sigui minvant. No li desagrada que una pagesa del mas sàpiga on trobar-lo i li amanyagui el pel gris del llom.

  Ja fa alguns anys havia conegut un altre llop que tenia una estranya malaltia: quan hi havia lluna plena feia una transformació: es desinlicantropia, li desapareixia el pèl del cos, se li escurçaven els ullals, la resta de dents i les ungles. Aleshores s’alçava, caminava amb les potes del darrera, i les del davant, si calia, les utilitzava per agafar coses. Li passava cada mes, el seu aspecte terrorífic era el d’un espantós llop-home: es vestia amb una camisa, una corbata, es tapava el sexe amb uns pantalons, calçava sabates, es pentinava el pèl del cap i es posava una aigua de colònia que feia una olor que ofenia la resta d’animals del bosc. I en lloc de bordar parlava o cridava: donava ordres, prohibia, s’aprofitava dels altres...

Finalment es convertí definitivament en home i va marxar. Els més vells de la llopada deien si havia anat a viure entre la serra de Collserola i el Mar. Fins i tot explicaven que aleshores sí que atacà l’indefensa Caputxeta... I els altres nous companys el temien. Era una bèstia més depredadora quan era home que quan havia estat llop.

  El Llop Solitari s’enfila a la carena, amagant-se de la llum de la lluna, i fugint de la gossada, que traïdora a la seva espècie, obeeix les ordres del llop-home, que cada cop és més home i menys llop. Però el Llop Solitari sap que no l’atraparà mai. Sent arribar l’home des de lluny, el delata l’olor de massatge, i el dringar del metall que porta a les butxaques. El Llop té bon olfacte i bona oïda, i fuig, i fuig, i fuig...