dijous, 21 de juny de 2018

La Mola em mola

    S’acaba la primavera i començo una excursió. Sóc d’esquena al Cap de Mort, de cara al Cavall Bernat.
     A bon pas, muntanya amunt, paisatges del Vallès. 
    Una altra cara de pedra no sé cap on vol mirar.
    El camí és ombrejat, dins del bosc els ocells canten.
   Puja puja puja puja, finalment sempre s’arriba, a la Mola, a Sant Llorenç, quines vistes cap el Bages, Berguedà i Ripollès.
   De la Mola al Montcau, hi ha camins que fan vertigen a una altura de mil metres. 
    Mirador en forma de mola que descriu tots els indrets, fins allà on la vista arribi.
     Bona gent sempre s’hi troba, companyia i amistat. 
     L’interior de Sant Llorenç, una història de mil anys.
    El primer dia d’estiu Sant Llorenç és un jardí. Tot és ple de papallons que les flors van festejant.
     N’hi ha que tenen més bo el nèctar, són delícia per les vespes, les abelles i formigues.
La serra de Montserrat també mira cap aquí, són dues serres germanes que enllacen Vallès i Bages.
  Hi ha un clàssic que mai no falla, i és perdre’s a la muntanya. Fent una bona marrada, arribo al meu punt d'inici, trobo el Cavall Bernat, gairebé de carambola... Com em mola la Mola!

23 comentaris:

  1. En ma terra del Vallès
    tres turons fan una serra,
    quatre pins un bosc espès,
    cinc quarteres massa terra.
    "Com el Vallès no hi ha res."

    Per a molts terrassencs La Mola és com una segona casa. N'hi ha que hi pugen cada dia, un cop a la setmana, o de tant en tant, però a qui ho ha prova enganxa, i sempre s'hi torna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els terrasencs no us deveu perdre Risto. Malgrat que ara hi ha indicadors, hi ha tants camins que a vegades et despistes, sobretot a la baixada. Imagina't com ens perdíem fa més de 40 anys quan no hi havia ni un sol indicador.

      Elimina
    2. Haha, cert. En més d'una ocasió he hagut d'ajudar a visitants que han equivocat el camí, i et demanen per la zona on han aparcat. I baixant et pots perdre molt si intentes fer alguna canal que no tingui el camí marcat.

      Elimina
  2. La cara de pedra sembla un dimoni amb cara de pocs amics! 👿

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé segur si es diu el "Faraó". Potser sí que està enfadat, Joan. En tot cas hi ha alguna altra roca que també es diu "Faraó".

      Elimina
  3. "Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores..." (S. Espriu). Les muntanyes que vas descrivint, pujant i retratant amb aquesta traça, sembla que descriguin la meva vida, en la inexorable i difícil pujada dels anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada graó, cada any, és més costerut Olga.
      El fragment d'Espriu que cites sempre és adient. I el seu final també:
      "...ens mantindrem fidels per sempre més
      al servei d'aquest poble"

      Elimina
  4. Respostes
    1. Quan hi ha un ocell que vola
      és quan mola més la Mola.

      Elimina
  5. És un clàssic perdre's a la tornada, però mai no ens perdem del tot i sempre arribem on cal. S'han fet molts camins, la quantitat de gent que hi anem és excessiva per la pobra muntanya. Sembla que els de Terrassa en són addictes, però els de la resta del Vallès, també deu-n'hi-do!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest reportatge tan muntanyer...A mi també em mola la Mola i això que fa temps que no hi he estat, trobo que és molt bonic, tant el paratge com les esplèndides vistes! Tinc ganes de tornar-hi, sobretot m'agradaria , una nit de lluna plena!!!
      Bon vespre, Xavier.

      Elimina
    2. Carme, en ser un dia de cada dia em creia que no hi trobaria gent. No hi havia la gentada dels festius, però sol tampoc no hi estava.
      Els del Vallès teniu una muntanya (i tota la serra de Sant Llorenç de Munt) ben emblemàtica.

      Elimina
    3. M. Roser,
      encara que hi vagis sola,
      la Mola també mola.
      Amb lluna plena segur que s'hi veu bé... excepte a dins del bosc.

      Elimina
  6. Quin plaer, una excursió per la muntanya en aquesta època, amb el bé de Déu de flors i d'insectes enfeinats en la pol·linització! No ho diguis a ningú perquè em fa vergonya, eh?, però no hi he estat mai, en aquest indret tan temptador, per vergonya meva... Com que veig que es tracta de pujar, segur que ja no ho intentaré.
    Gràcies per aquest reportatge tan engrescador i bonic, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, encara que hi ha una mica de desnivell, t'asseguro que és una pujada suau. Ara de seguida vindrà la calor, però de cara a la tardor, prova-ho.
      Hi ha roques que sembla que tinguin verola,
      però el que és segur és que la Mola, mola.

      Elimina
  7. Bona excursioneta abans que la calor ja no deixe fer res. Bon estiu, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat Novesflors. A 1000 metres l'aire encara és fresc el darrer dia de la primavera, que es confon amb el primer dia d'estiu.

      Elimina
  8. a mi em molen les teves fotos esplèndides!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. Una manera com una altra de començar l'estiu.

      Elimina
  9. A Sant Llorenç és on passa la novel·la L'hora quieta! Com que en vaig fer ressenya i presentació, el setembre que ve em conviden a veure aquest monestir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ens ho explicaràs Helena. En mil anys hi deuen haver passat moltes històries. Quietes i no tan quietes.

      Elimina
    2. Crec que el de la novel·la és un altre Sant Llorenç de Munt que hi ha a Osona, ho vaig llegir en algun lloc, però ja ems ho explicaràs, Helena!

      Elimina
  10. Sembla mentida, però el cop que vaig anar a la Mola també em vaig perdre de baixada. I mira que hi ha gent, que no és massa alçada i que els camins no són especialment difícils i complicats, però noi, et despistes un moment i has de fer una bona caminada fins allà on gas deixat el cotxe.

    ResponElimina