Han tornat a sonar les mateixes cançons, amb les
mateixes veus, les mateixes guitarres i els mateixos banjos. I la guitarra de
12 cordes.
Moltes de les cançons que es canten són les que
cantàvem fa 50 anys a les colònies infantils, els campaments de boy scouts,
minyons i guies de muntanya, i als esplais. En alguns encara es canten moltes d’aquestes
cançons, com el “Puff el drac màgic” o “l'ai adeu cara bonica”.
Com era d’esperar sona el “kumbaya”, la cançó espiritual
negre que va donar nom a molts seguidors d’aquest estil de música.
I “els macarrons”, “La timba de les cartes”, “les
Rondes del vi” amb Jaume
Arnella, “la cruel guerra” amb Consol Casajoana... Falsterbo, amb l’Eduard Estivill que ara és més
conegut com a Dr. Estivill. Amb la Montse Domènech i l'Isidor Marí.
Els germans Albert i Jordi
Batiste, a més de cantar “els temps estan canviant” de Bob Dylan, recuperen “la
cançó del noi dels cabells llargs” i tornen a ser un dels grups fundacionals
del rock català: “els Tres Tambors”.
Tant si duem els cabells llargs o curts, els supervivents del públic que encara ens en queden els tenim blancs.
Tant si duem els cabells llargs o curts, els supervivents del públic que encara ens en queden els tenim blancs.
Els “Cinc dits d’una mà”, canten entre d’altres “el
Gripau Blau”, sense l’enyorat Xesco Boix.
Sona també “la Fera ferotge” del mestre Ovidi Montllor.
L’estrofa “no més porres” del “Vull ser lliure” sona massa actual.
"Escolta-ho en el vent". El vent no ens ha dut una democràcia sòlida.
Acaba amb “les pometes”. Moltes pomes han caigut en
50 anys...
En actes així sempre es recorden les persones preses i exiliades que
no poden ser-hi. Concretament en aquest, es troba a faltar molt el conseller
de Cultura a l’exili, l’Honorable Lluís
Puig, que és músic i havia estat membre del conjunt de folk de Terrassa: “Els
Ministrils del Raval”.
“No serem moguts!”
Devia ser maco recordar els vells temps i retrobar-se amb vells coneguts... Tot i que jo no vaig viure aquesta èpoc d'esplendor de la música folk, sí que l'he mamat des de petit ja que es va popularitzar i extendre en les posteriors generacions, i encara és ben viva actualment.
ResponEliminaQue ràpids han passat 50 anys, Risto.
EliminaQue guapo, Xavier! No m'hauria fet res de ser-hi. Totes les cançons que anomenes les conec i les cantava. Tota la raó, xiquet. Semblava que el vent ens diria alguna cosa, però darrerament, algun mal aire s'hi ha creuat. Potser ja hi era i estava quiet i al final s'ha desemmascarat.
ResponEliminaI moltes altres cançons que es van cantar i que no he citat. Els mals aires no ens han abandonat mai, Teresa.
EliminaBonic de viure i de reviure! Jo també m'hi retrobo, a través dels cassets de la meva mare. "La cruel guerra" com m'agradava... i m'agrada. Abraçada folkie!
ResponEliminaAmb la "Cruel guerra" vàrem aprendre a reivindicar el pacifisme. Que bé la cantaven, Gemma.
EliminaQuin festival més guapo, ja fa 50 anys? mare meva que lluny queda la joventut...Jo de tota aquesta penya conec el Pau Riba i el Jaume Arnella i em sembla que les cançons les podria cantar totes:
ResponEliminaSi mireu el vent d'on bé,
veureu el pomer com dansa.
Si mireu el vent d'on bé,
veureu com dansa el pomer.
Ai adéu cara bonica
quin color de rosa tens,
que qui té color de rosa
no li manquen pretendents.
I així podria continuar, el Kumbaya, no serem moguts...
Bon vespre, Xavier.
Jo també era fan del Pau Riba. Com a cantantautor, com animador folk, com a poeta, com a a rocker... I un gran admirador del Jaume Arnella: que bé tocava (i toca) la guitarra, quantes vegades vàrem cantar "les rondes del vi".
EliminaIgual que tu, Roser, em sé de memòria moltes cançons d'aquella època. Encara cantem el "trobarem a faltar el teu somriure" als enterraments.
Doncs jo sóc una més que les podria cantar totes...i tant! quin tip de cantar-les que ens vam fer!!
ResponEliminaQue maco aquest festival d'aniversari. Com han passat de ràpid aquests 50 anys, i al mateix temps quantes coses he viscut i hem fet. Doncs crec que a nivell personal els hem aprofitat prou bé, com a país, potser no tant, estem a les beceroles...
A més de passar-nos-ho bé cantant, apreníem a ser crítics i a treballar per la llibertat... que encara no hem assolit.
EliminaLa "cançó del noi dels cabells llargs" era un dels meus himnes. Els germans Batiste eren de Sants, de ben a prop de casa.
Sí que hem aprofitat els 50 anys Carme. A veure si som capaços d'aprofitar els 50 vinents...
Són grans cançons que jo no les vaig viure, però de petit cantava alguna, per això em vaig comprar fa temps un cd recopilatori i ja les tinc totes, no falta ninguna de les que menciones.
ResponEliminaM'agradaria haver assistit aquest gran concert!
A casa tenim en vinil molts lp's d'aquella època, Rafel. El Folk I, el II, el V, els de Falsterbo, Tres Tambors, Pau Riba, etc.
EliminaTot i que per a mi no van substituir la "Nova Cançó". El folk era una aportació més.
També hi ha folk modern, eh. S'ha d'evolucionar en tots els aspectes, i actualment també se'n fa, i de molt bo!
ResponEliminaI tant que sí Xexu. Els "Quicos", les "Roba estesa", el "Diluvi", etc. mai no deixen de sorprendre'ns. Tècnicament potser són millors que els de fa 50 anys.
EliminaVa ser un acte de reconeixement als pioners del folk, als que ens van apropar a la nostra llengua les cançons del Pete Seeger, Joan Baez, Bob Dylan, Peter Paul and Mary, i el que va ser més important, les cançons dels Països Catalans, que sense aquell impuls s'haurien perdut, com "les Pometes", "Roseta d'Olivella", la "Cançó del lladre", la "Minyona de Reus" el "Cadireta enlaire", etc.
Veig molts cabells blancs i moltes calbes
ResponEliminaMig segle pesa molt, Pons.
EliminaEls padrins (i les padrines) seran sempre nostres.
Oh, quina meravella de concert em vaig perdre...! Devia ser com retornar 50 anys enrere, i com ens els estimàvem tots aquells i aquelles cantants que ens feien xalar de valent i engendraven somnis de llibertat en els nostres cors encara tendres... En Jaume Arnella era el meu artista predilecte, potser els rumors de si era o no era capellà, juntament amb el seu enorme carisma, ens el feia més atractiu i misteriós... Però vols dir que ja ens hem fet tan grans, Xavier? A mi encara no m'ho sembla... :-))
ResponEliminaSí que havia estat capellà en Jaume Arnella, però ho va deixar. Conec bé una familiar seva i ens ho havia explicat. El seguíem també quan va fer l'Orquestrina Galana. És un personatge imprescindible, li devem un tresor de recerca del cançoner popular dels Països Catalans impagable.
EliminaEm passa com a tu Montse, no em sento gran... però ho devem ser.
per acumulació de feina docent que també ens ocupa els caps de setmana no vaig poder anar-hi, sort que tu amatent m'has regalat un reportatge ben complet ....gràcies!!
ResponEliminaEt passa igual que a la meva filla, que també és mestra.
Elimina"Algú està treballant, kumbayà..."
Fa una mica de ràbia que les lletres de fa cinquanta anys siguin encara bones per el temps que som. La bona notícia és que no defallim per anys que passin
ResponEliminaTots junts vencerem, Joan.
EliminaVull ser lliure...
És ara amics és ara.
Fins i tot l'Estaca que en principi era de la nova cançó, ha esdevingut una cançó folk.
Ara es recorda el maig del 68, però el maig és ara, aquí, per desgràcia.
ResponEliminaUn maig que s'allarga des de l'octubre Helena. El 1968 en Jaume Arnella cantava:
Elimina"Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per això jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara."
(Lletra:Joan Soler i Amigó
Música:Jaume Arnella)