La salamandra

A l’alba clara, la salamandra ratllada, casta catalana, avança cansada: planta palmada, cama rasa, anca aplacada, panxa plana, cara amagada, passa calmada cap a la cascada ampla, al Pallars, amb massa mandra.

A la tarda, fa basarda a la canalla. Callada va a la prada blana, gastant fatal mala bava blanca. Ataca, massacra l’aranya sana. Baldada la clava a la xarxa.

Estany d'Aixeus ( i d'altres)

Estany d'Aixeus

La comarca del Pallars Sobirà és molt rica en estanys, tant pel que fa al nombre com a la bellesa. I es poden mesurar, i en aquest cas el de Certascan és indiscutiblement el més gran, i no tan sols de la comarca sinó dels Pirineus. En canvi l’ordre de bellesa no es pot mesurar. Hi entrarien molts factors a part de l’emocional de l’excursionista que els contempla. Molta gent pensa que el més bonic seria el de Naorte, que no és gaire lluny del de Certascan. Certament Naorte té molts ingredients per fer-lo mereixedor a ser el més bell: és rodó, per un costat rep l’aigua d’uns torrents amplis, té una petita platgeta, i un dels cantons és envoltat de pi negre.

Sant Maurici

I Sant Maurici? La fotografia de l’estany amb els Encantats al fons ha fet la volta al món. Segurament s’han enviat (sobretot quan encara es feia perquè la gent no s’enviaven fotos pel mòbil) milers de postals de Sant Maurici: “Hola família, Des d’aquest meravellós racó del Pirineu de Lleida us enviem records. Feu un petó a l’àvia.” etc.

Estany Gran d'Amitges

I la foto de l’estany Gran d’Amitges? Amb les Agulles de roca al fons, ha servit per il·lustrar portades de llibres i revistes especialitzades d’escalada, a la llibreria de muntanya del carrer Petritxol de Barcelona.

Estany Mitjà d'Amitges

I l’estany d’Estats amb la Pica al fons, la bella grandiositat del de Mariola, la solitud del d'Areste, l’alçada estratègica del del Diable, la llunyania del de la Baiau...

Estany d'Estats 

Particularment no gosaria dir quin és el més bell. Em limitaré a dir que els d’Aixeus són uns dels meus predilectes. Són petits, sobretot el superior, però la seva situació ran del Monteixo i amb la visió de la Pica d’Estats a l’altre vessant del riu Vallferrera, fan que el valori com un dels millors dels Pirineus. La visió d’Aixeus quan s’hi arriba per a mi aniria lligada a una melodia romàntica de Chopin.

No es pot comparar la bellesa dels estanys com tampoc no podríem comparar, per exemple una simfonia de Beethoven executada amb tota l’orquestra, amb les notes (aparentment) senzilles del piano de Chopin.

Un dia em sembla que m’hi vaig morir i per això em sembla sentir música quan hi arribo.

Enguany, quan hi torni a pujar per comprovar si sóc viu, pararé bé l’orella. Potser em sorprèn el “Vals de les Flors” de Tchaikovsky?

Estany d'Areste

Estany de la Baiau 

Estany del Diable 

Estany del Pletiu (Montsent de Pallars) 

Celtes i ibers

Volia escriure sobre una noia rossa que bevia cervesa negra a Dublín. Em mirava i somreia. Mentre ella feia glops amargs de cervesa celta, jo brindava amb la meva estimada, amb la cervesa ibera que ens havia portat una descendent dels ausetans.

Ens separen fondals de segles, mars que solquen espadats.

En Bilosbàs, el terrissaire del poblat dels indigets, sap del solatge que ens deixen les èpoques, i de l’aspror de l’antiguitat. Fa els seus vasos de ceràmica amb saviesa ancestral i li confereix el bell caire que ha heretat dels ibers.

I ara, des del país dels laietans faig un brindis virtual, i la bromera em deixa el rastre dels anys al bigoti, i mentre escolto música celta li envio un petó per banda ampla, roig com una maduixa, i encriptat en format reduït per a que no perdi l’alè per la xarxa. Somnis de cervesa, amargs com la distància i dolços com la maduixa.

Volia escriure sobre la noia, que em Mirava i reia. Ella sap que és tot el que tenim, i sento, malgrat la distància, els batecs del seu cor, que ressonen com un tambor irlandès, molt a prop del meu.