Estany de Baborte

A la Vall Ferrera, als vessants occidentals del Sotllo, i no molt lluny de la Pica d’Estats, hi ha el Llac de Baborte, a 2340 metres d’alçada.

És una de les llargues excursions que es poden fer des d’Àreu.

No hi ha temps per a l’avorriment. Caminem per la vora del riu Ferrera, que baixa encaixonat en un bocí de la vall, pels boscos del Monteixo per un costat i pels de la Rebuira per l’altre.

  A mesura que el camí s’enfila vers Baborte es distingeixen els cims omnipresents del Noris i el Monteixo, i quan s’arriba als prats on hi ha la cabana de Bacello, la visió d’aquesta carena és completa. L’aire de l’estiu sempre és una mica fresc, però a mesura que el sol del migdia escalfa les roques, fa pujar la temperatura, i de tant en tant es pot arribar a sentir l’olor ferruginosa de les pedres del camí.

El blau marí, intens i lluminós de l’estany de Baborte contrasta amb el to rovellat de les roques, propi de la Vall Ferrera.

 Encimbellat al costat nord de l’estany hi ha el refugi metàl·lic de l’UEC, que és semblant a d’altres refugis bivac de la zona, com el de la Baiau, el de Gerber, o el de Beciberri. I també al de Mulleres, fatalment desaparegut a causa d’un allau.

  Quan deixem enrere aquests paratges, és quan, a vegades, els valoro més. Mentre sóc a casa, al davant de l’ordinador escrivint, m’imagino que les aigües sorolloses del Vall Ferrera segueixen obrint-se pas com sempre. I que aquell isard que vem contemplar com s’esmunyia muntanya amunt, deu pasturar per les altes valls. I els ocells niuen als avets de la Rebuira, i coven els ous dels polls que sentirem piular quan hi tornem. I les truites segueixen dansant a les aigües calmes de Baborte.

Cadascú fa el seu paper en aquest escenari immens dels Pirineus. Mentre nosaltres esperem que el director de l’obra ens doni l’entrada per tornar a aparèixer a escena.