Una matinada freda de novembre, quan Falgars encara dorm i
les boires jeuen al seu llit del Llobregat, un caminant s’atura una estona i
observa les llàgrimes que la tardor ha penjat de les fulles dels arbres. Fulles
mortes que es resisteixen a caure al terra. Moltes altres fa dies que
emmantellen els prats, encara verds, i el contrast de colors dibuixa un immens
cobrellit.
L’aire fa ploure les fulles grogues que s’han assecat per
sempre, i amb molt poca remor s’ajeuen a la catifa del terra.
La tardor no infon
gaire esperança a aquell que l’ha perduda. Potser la tardor només és present i
com a tal s’ha de saber apreciar. Els colors calents dels arbres i el terra,
paradoxalment ens anuncien el fred del llarg hivern que s’acosta. El color de
sang de les fulles de la tardor, ens explica la vida anterior que han tingut i
d’alguna manera ens anuncia la mort. El verd dels boixos ho contradiu. El bosc
ens mostra la nostra pròpia existència, plena de contradiccions.
El caminant oblida
les seves cabòries i des d’un mirador alçat, s’esplaia fent lliscar l’esguard
per la carenada del Moixeró i el Puigllançada. Enguany la neu ve amb retard. La
poca que va caure fa uns quants dies s’ha fos i només ha deixat el seu fred a
l’aire més proper als Pirineus de l’Alt Berguedà i del Ripollès.
Les boires s’han
esvaït i els primers rajos de sol fan que el paisatge abandoni la somnolència
en què estava immers. El baf de les vaques li escalfa una mica l’esperit. Tanca
els ulls i escolta els batecs del seu cor, que barrejat amb el so de la
ferralla dels esquells li produeix una considerable calma.
El caminant fa anys
que va perdre la candidesa de la joventut però sovint, involuntàriament, se
submergeix a les virtuts de la innocència. Les passes l’han conduït de nou a
l’Hostatgeria del Santuari de Falgars. A dins hi ha escalfor humana. Se sent
olor de vida i s’escolta alguna rialla. Un cafè fumejant l’espera a taula.
Entra al menjador i diu: bon dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada