Nit de Difunts

  Són tan llargues i avorrides les tardes. Sobretot la d’avui, que és diumenge... de Tots Sants.

Quan és a casa a vegades llegeix, però avui no té esma ni per a fer això. Sobre la falda té el llibre del “Mecanoscrit del segon origen”. Ha perdut el compte de les vegades que l’ha llegit. Se sent identificada amb l’Alba... però ella almenys tenia el Dídac!

És asseguda a la butaca, al davant del televisor. No hi fan res, naturalment, però l’aparell, encara que estigui eternament a les fosques li fa una mica de companyia. Agrairia tant una bona pel·lícula! I les notícies. O el que en deien tele-escombraries! El que fos. A vegades prova els interruptors de la llum, per si l’haguessin donada.  Deixa el llibre sobre la taula, i sense aixecar-se mira el carrer: un home estrany i d’aspecte desagradable es dirigeix cap a la seva porta. No és possible! Fa més de deu anys que ella és l’única supervivent del poble i li sembla que de tot Catalunya. I potser del món. Perquè si hi hagués més gent al planeta, ja haurien vingut un dia o altre a visitar aquest poble.  O no? I si és en Robert, aquell home en qui somia en va? Se'l figura alt i guapo, va ben vestit, li somriu, i li allarga un ram de flors. O millor, una capsa de bombons, o millor encara, un braç de gitano cobert de sucre en pols i farcit de nata blanca, flonja, dolça i fresca... No es vol fer il·lusions. És producte de la seva imaginació. Com quan a vegades li sembla que algú xiula a fora el carrer, i és el vent. 

També hi ha la possibilitat que sigui dels que van originar la catàstrofe, i ha vingut a acabar la feina... Ja fa temps que no els espera. Al principi tenia aquest temor, però tots aquests anys l’han convençuda de que està sola. Sola! Totalment, sense ni un trist gos per a fer-li companyia. Ni gats, ni peixos, ni ocells. Alimentant-se de llaunes caducades i dels productes de l’hort que ha improvisat al jardí públic.

  A fora el carrer se senten passes rere la porta. S’aixeca, agafa l’escopeta que sempre té carregada sota del llit, es mira al mirall, s’arregla el pentinat, i s’acosta a la porta. No té espiell i para l’orella per si sent res. Vol esbrinar si és una persona sola o són més, abans de preguntar qui hi ha. Descarta el seu somiat pretendent. La situació és real i aquell home, a qui anomena Robert, com el Redford, hi és només quan somia desperta. I un altre supervivent? Podria ser un despistat que no sap que el món s’ha acabat, i que creu que ara estem vivint allò que hi ha després de la fi del món? Perquè un venedor d’enciclopèdies no pot ser, ja no existeixen editorials.

     - Hi ha algú? – Crida. Això li dóna temps per a pensar. Si vénen a fer-li mal, és inútil resistir-se. Un dia o altre haurà de sortir a buscar aliments. Apropa més l’orella a la porta, i es decideix abans que el possible visitant se’n vagi, cansat d’esperar. Instintivament diu: 

     - Qui hi ha? - i sense esperar resposta obre la porta. És un home alt, vestit amb roba negra. Té la cara esgrogueïda i l’alè li put.

     - Bona tarda, sap quin dia és avui?

     - I què se li ofereix? – ella no mostra la seva arma. Té l’escopeta a la mà, amagada rere la porta que no ha acabat d’obrir.

     - Només em queda vostè per a poder agafar la jubilació.

     - Miri, sóc una dona molt ocupada i ara no puc estar per a vostè. Per què no ve d’aquí uns dies? O uns mesos?

    -  Senyora, no allarguem innecessàriament aquest tràmit. - diu mentre es repenja al marc de la porta.

    -  Ja li dic que torni un altre dia... Segur que li ha d’haver quedat alguna altra persona pendent.

    -  Li he dit que vostè és l’última. Pensi que me n’he fet farts, de treballar! Em mereixo un bon descans.

  D’una revolada treu l’escopeta del darrera de la porta i li engega un tret a boca de canó. L’ha encertat al mig de la cara, i l’home cau enrere, d’aquella manera que abans en deien caure de memòria.

 Ella surt corrent avall pel que resta de carrer i no s’atura fins al capdavall, just on el carrer es troba amb l’antiga carretera. De més amunt sent la veu del fatídic personatge cridant.

    -  No et servirà de res córrer, ja t’atraparé!

  Per la carretera ve un cotxe. Feia deu anys que no en veia cap circulant. Ella es posa al mig del carrer fent senyals amb els braços, per a aturar-lo.

   -  Ajudi’m! Socors!

  El cotxe s’atura. Condueix un home elegant, ben pentinat. Amb galanteria, allarga el braç i obre la porta del costat. Sobre el seient hi ha un braç de gitano, nevat amb sucre en pols.

    - Puja, corre! – diu mentre retira el braç de gitano. Quan ella s’ha assegut li posa suaument sobre la falda, i arrenca a tota velocitat. Ella mira enrere i no veu ni rastre del sinistre personatge.

    - Em dic Robert. – i gira una mica la cara, oferint-li un somriure encantador. – Has berenat?

    -  No. Puc? – i sense esperar més, clava queixalada al pastís. El seu somni s’estava complint. En Robert era real, i l’havia salvada. Esquivant cotxes estavellats, i pujant a les voreres quan convé, ara s’enfilen cap al mirador del mar, allà on abans pujaven els turistes a contemplar la panoràmica.

S’atura a una corba, de cara al mar. La llum crepuscular fa que el moment sigui intensament romàntic. Més del que mai havia somiat. Ara ell se li acosta, li envolta l’espatlla amb el braç i acosta la cara per a besar-la.

    - Eulàlia...

  Ella tanca instintivament els ulls per a rebre el petó. Però no recorda haver-li dit el seu nom i torna a obrir-los al mateix moment que sent la fortor de l’alè. Ja és massa tard per a reaccionar. Ell ha desfrenat el cotxe, i aquest cau irremeiablement cap el penya-segat.