Home - llop a Collserola

Va passar no fa gaire, després d’una jornada de nevades a Collserola. Estava fent fotos als boscos nevats quan vaig sentir uns grinyols de gos barrejats amb el so d’uns udols apagats. Un gos llop estava sobre una persona. Aquella visió m’espantà, però es veu que el gos s’esfereí més que no pas jo, ja que va sortir corrent. 

Amb molta cautela m’hi vaig acostar per mirar si la persona estava ferida. Era un home jove i estava totalment despullat. A prop hi havia la seva roba, esparracada. Estava en estat de xoc, amb els ulls esbatanats i el cos ple d’esgarrinxades.

-    Què t’ha passat? – li vaig preguntar mentre l’ajudava a vestir-se amb aquella roba espellifada.

-  No sé res de segur. Em sembla que he fet una cosa horrorosa... 

- gemegava mig ploriquejant -  Tinc fugaços records de sang, de crits, de corredisses, però no tinc res clar. Flaixos de queixalades! Urpes i ullals...

-  Explica’m què t’ha fet aquell gos – li vaig demanar.

- És una gossa, i gràcies a la seva escalfor he sobreviscut aquesta matinada – digué mentre començàvem  a davallar pel camí. Ell inicià l’explicació:

Tot va començar abans d’ahir al vespre... passejant prop de casa, a Sarrià. Em vaig fixar en la lluna. Lluïa entre carrers, enlairada a l’horitzó, rodona, platejada i lluminosa. Vaig notar unes molèsties a les genives. Em feia mal la dentadura, sobretot els queixals. Vaig retornar cap a casa. El gat va fer un bot i va sortir rebufant-me, com fan els felins quan tenen por o amenacen, i s’amagà. Vaig anar-me’n d’hora al llit, m’hi vaig haver de posar despullat, perquè el pijama no m’entrava. Em sembla que em devia endormiscar una estona. 

Les orelles em tibaven, la barba m’havia crescut desmesuradament, i sense voler amb les ungles vaig foradar els llençols. El dolor a les articulacions era insuportable, vaig intentar cridar, però de la gola només em sorgia una mena de gruny que m’impedia articular cap paraula. Em vaig tornar a llevar. Faltava poc per la mitjanit. El pobre gat en veure’m fugí esperitat, amb la cua estarrufada com una guineu. 

La mossegada que a l’estiu em va fer un gos llop als Alps italians, i que ja em creia curada  em feia molt de mal. Sentia la crida del bosc i vaig pensar que el més proper era el de Collserola. Al carrer la il·luminació dels fanals era de diferent intensitat i color que habitualment. Els gossos em bordaven ferotgement, a l’altre costat de les reixes de les torres on en tenien. Ja als afores de la ciutat, la claror de la lluna plena m’enlluernà. 

Vaig reprimir l’instint d’udolar. Tot el cos em feia mal, des de l’arrel dels cabells, que em notava tensos, fins les puntes dels dits dels peus que semblava que volien foradar les sabates. No sé si vaig perdre el coneixement. 

Em vaig despertar a Collserola. Una gossa enorme em llepava la cara. La lluna devia estar amagada rere els núvols perquè no es veia per enlloc. De tant en tant em venien, com un llamp, imatges d’escenes que havia viscut unes hores abans. 

Veia la gossa corrent al meu costat, la sentia a prop, li mossegava suaument el clatell, la seva olor m’atreia... crec que la vaig muntar. I el que és pitjor, m’esgarrifa pensar-ho... em sembla que he fet mal  a algú!

Havíem arribat a l’estació de Vallvidrera. Mentre esperàvem el tren de Sarrià, vaig escoltar la conversa d’una parella que s’estava a l’andana. L’un li deia a l’altra que havien trobat, aquí mateix al bosc, el cos ensangonat d’un conegut corrupte local. D’aquells que especulant i robant havia fet una fortuna i que s’enduia els diners a cabassos a diferents països que anomenen paradisos fiscals. Quan pujàrem al tren ens asseguérem de costat.

-Descansa - Li vaig aconsellar - I si pots dorm una mica. Si has fet mal a algú, estigues tranquil: no era una persona.