dissabte, 27 d’abril del 2013

Roca Foradada de Montserrat

Fa alguns anys havíem estat a l’interior de la Roca Foradada de Montserrat, i enguany, aquesta mateixa setmana, justament la tarda de la vigília de Sant Jordi hi torno. És una setmana on coincideixen els dos patrons de Catalunya. Si dimarts va ser la diada de Sant Jordi, dissabte és la de la Mare de Déu de Montserrat. 
És doncs una setmana apropiada per admirar d'aquesta muntanya, eixos turons.
Fa poques setmanes ens assabentàrem de la proesa que un paracaigudista noruec va fer el desembre passat. Va passar “volant” a una velocitat de 250 quilòmetres per hora per l'obertura de la Roca Foradada de Montserrat. Li reconec el valor i la punteria, però jo hi pujo a la manera antiga i discreta: caminant des de Can Massana, i ben aviat es contempla sencer el cap de serra on hi ha la Roca Foradada. 
 A mesura que el camí s’hi acosta l’ull de la Roca sembla que observi el que s’hi apropa. No és estrany que a la Ribagorça i concretament a la Terreta, els habitants hagin batejat una altra Roca Foradada com l’Ull de Déu. La tarda és avançada, i mentre avanço, alguns núvols fan que la llum del sol es vagi esfumant. 
 El darrer tros del camí puja molt dret, sort que hi ha bons agafadors de pedra on sostenir-se. O branques i arrels que fan de barana en algun tram.
Quan falten pocs metres per arribar-hi, no es veu llum a la porta d’entrada de la Foradada, perquè es veu de perfil. 

No veure la llum de la Roca Foradada dura poc, ja que de seguida es presenta l’entrada al forat. La primera vegada que hi vam estar, em passà el contrari que a l’actriu valenciana, aquella que quan viatjava per Europa, tot s’ho imaginava més gran. El mateix que avui, jo me l’imaginava més petit. A dins del forat el petit sóc jo mateix, ja que l’alçada és impactant. És un gran triangle que deu fer més de 10 metres d’alçada. El pas interior és bastant ample, però cal anar amb compte: el terra és irregular i hi ha estimballs a banda i banda. No és gaire apte per a qui tingui vertigen. O sigui, per a mi mateix, que en altures com aquesta se’m seguen les cames, i quan m’acosto a la vora per veure millor el paisatge, ho haig de fer ajupit, gairebé de cul a terra per sentir-me més segur. Una mica de vent passa acanalat pel forat i afegeix inseguretat a l'apropar-se a l'estimball. 
L’altura fa una mica de por. Ja m’ho diuen sempre que no s’ha d’anar mai sol a la muntanya, però per a què són els consells, si no per a no fer-ne cas? Ja tinc més edat de donar consells que no pas de rebre’n. I com és lògic, les víctimes que els escolten, tampoc no els han d’obeir. 
És un quart de vuit del vespre, sort que les tardes s’allarguen. És una mica tard, però m'hi estic una estona més: m’he dut una mica de pa amb xocolata, que era el meu berenar preferit quan era petit. I ho segueix essent. 
En tota l’estona no ha pujat ningú més. És un dia laborable i la penya, altra feina té que venir a perdre el temps aquí a dalt.
A part del forat principal, que va en un sentit aproximat de ponent a llevant, a l'interior hi ha un altre forat més petit que s'encara al nord. Una bauma travessa l'alçada. Hi ha algun racó arrecerat i profund on s'hi podria fer nit sense mullar-se en cas de pluja. 
 El camí de retorn a Can Massana, és florit. Se sent olor de flors i de capvespre. L’aire es refreda. 
Per Sant Jordi a tot Catalunya es regalaran milers de roses. 
Montserrat m’ofereix una floreta discreta, humil, amb els pètals rebregats. No la cullo, sé que fora de la planta es panseix de seguida. De tant en tant em giro per tornar a veure la muntanya i la Foradada. 
Alguns ocells canten des de les branques de les alzines i altres arbres i acompanyen el caminant.
 La lluna és en quart creixent. El ple el farà dijous, casualment entremig i equidistant dels dos patrons de Catalunya.
Ha estat un gust menjar pa amb xocolata dins del forat, contemplant el paisatge de ponent. Diria que el noruec volador, en passar-hi, no va tenir temps de fer-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada