El cor s’aboca balcó
enllà, i arriba a racons de Barruera i de Durro que encara dormen. La barana
del balcó separa dos móns: un d’interior que somnia la vida, del de l’exterior
on els altres viuen la seva. També separa el temps d’ara amb el del precipici
dels anys. És la balconada abocada a l’espai dels segles. El ferrer va forjar
formes arrodonides als senzills guarniments que trenquen la monotonia dels
barrots verticals. La rosada del matí, ha deixat una gota d’aigua suspesa de la barana del balcó. Capta la llum del primer raig de sol, i tota ella tremola lleument quan sonen les campanes. Entre barrots les
aranyes filen i esperen l’esmorzar. A la barana s’hi atura un ocellet i fa un
parell de piuls, abans d’adonar-se de la proximitat del gat. Arranca el vol i
no s’atura fins el penell del campanar.
L’ Ermengol descansa 900 anys sota terra, i el campanar que va ajudar a alçar
aviat en farà 1000, des de l’arrelament a la terra, toca les hores per a tota la
vall. L’Ermengol, que tota la vida treballà més que el seu matxo, sap que són
les vuit del matí.
En una altra època feia hores que feinejava. Ara li
toca descansar i malgrat el fred que sent als ossos ja no tremola. A vegades es
pregunta: no serà que sóc mort? No seria estrany. Sap que viu al segle XII i
ara mateix no recorda quan es va adormir. El que no es pot ni imaginar és que
en ple segle XXI hi ha qui essent viu, no s’ha adonat que sembla mort.
I mentre espera que
sonin les nou del matí l’Ermengol recorda... Recorda l’avi de Cardet que li
explicava que quan era fadrí festejava la pubilla de Ca Nou d’Erill. I també
rememora els sons del tamborí i les notes del flabiol del pastor d’Araís, quan
perseguia la joventut, entre les rialles de la noia de Cal Coix de Gotarta, que corria alçant-se una mica les faldilles per no ensopegar.
Dels
contrabandistes que romanien tancats al calabós de Pont, mans enganxades pel
fred als barrots de la finestra enreixada que donava a la Noguera Ribagorçana,
mentre esperaven sentència.
La pluja de mitja tarda
acaba amb un arc de Sant Martí que travessa el poble. Llum diatònica,
harmoniosa i acolorida com la música d’acordió que ressona rere les antigues pedres que han viscut mil festes majors.
L’Ermengol recorda moltes més coses, algunes de les quals no gosaria dir mai públicament, a mig camí entre l'existència i la perdurabilitat, mentre compta les hores i les llunes que li manquen per arribar a l’eternitat.
L’Ermengol recorda moltes més coses, algunes de les quals no gosaria dir mai públicament, a mig camí entre l'existència i la perdurabilitat, mentre compta les hores i les llunes que li manquen per arribar a l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada