La Pica d’Estats, 2016

   Pujo el cim de la Pica d’Estats per tercera vegada. No és gaire, comparat amb el que han fet altres persones. He conegut un home que enguany ja l’ha fet 3 vegades.. i en suma un total de 77 vegades, entre les quals alguna hivernal.

   Què té la Pica d’Estats? Quina atracció secreta amaguen al seu interior les seves pedres ferruginoses, que atrau l’imant que alguns excursionistes duen al cor? Potser perquè la Pica és femenina?

És sabut que amb els seus 3143 metres és el cim més alt de Catalunya.

Enguany la ruta (i també la companyia) és de luxe: fer nit a l’Estany de Sotllo. 

   Quanta bellesa té una tarda, fresca en aquestes alçades, a ple agost. Som set persones i ens hem de repartir en dues tendes. A una s’hi posen els tres homes de 63 anys: el Lluís, el Paco i l’Antoni. A mi em toca dormir a la tenda de les noies: la Margarita, l’Enric, el Jordi i jo. En definitiva, la tenda dels joves: dos de 61, una de 60 i un de 33. Si no fos pel Jordi aquesta seria l’expedició de can 60!

 Em costa entrar a dormir a la tenda. Igual com els infants que no s’adormen si no els expliquen un conte, abans d’anar a dormir, haig de fer algunes fotografies. Per estalviar pes no he dut el trípode i el trobo a faltar. És incòmode posar la càmera sobre una pedra i haver d’ajupir-se.

L’esforç de pujar les motxilles a més de 2350 metres es compensa en contemplar, reflectida, la lluna a l’estany de Sotllo.

Fa fred. Sóc l’últim d’entrar a la tenda i per no molestar més faig veure que m’adormo aviat.

La lluna té una gran bellesa, però fins que no es pon, a les tres de la matinada pel costat de Baborte, no es veuen bé els estels que hi ha sobre la Pica. Passa un estel fugaç i faig un desig.

Intento tornar a dormir, potser és el que hauria d’haver desitjat, perquè crec que no ho aconsegueixo.

   Vaig ser el darrer en anar a dormir i el primer en llevar-me, però aviat surt tothom de la tenda, i ben abrigats fem un cafetó. El Lluís decideix no pujar i ens esperarà aquí.

Amb les primeres llums comencem a caminar cap a l’estany d’Estats.

Com sempre que comencem a fer muntanya tan d’hora, em ve a la memòria la cançó “Els pics gegants”:

“De bon matí, quan els estels es ponen, 
hem de sortir per guanyar el pic gegant.

L’oreig és pur, tranquil. El cel clareja 
i amb pas ben dur encetem la cançó.
Avant, avant, que trenca l’alba, 
si anem pujant, s’abaixa el cim...” 

   Hi ha una sensació que no apareix a les fotografies: la frescor i l’olor de l’aire, el cant matiner, curt i moderat d’algun ocell que viu en aquestes altures...

  La pujada al Port de Sotllo és dura, constant, pedregosa i sense concessions.

Hi ha qui enfila la Pica directament per la cresta. 

  Nosaltres no som experts i fem la baixada pel cantó de l’Arieja, per després tornar a recuperar el que hem baixat, i recomençar la dura pujada final. 

  És més llarg però més segur. I amb l’al·licient de contemplar les geleres i l’estanyol de Barz.

   Sabem que “només” és un 3.000 però el pugem amb la mateixa il·lusió que si fos un 8.000.

  El Paco fa broma. L’any passat, quan vaig estar greument malalt, va dir que quan estigués guarit m’acompanyaria a la Pica. 

  Ha complert la seva paraula, però ja diu per endavant que si algú es torna a posar malalt, la prometença consistirà en una mariscada.

   Quan arribem a dalt trobem que la visió del paisatge i el goig de ser dalt de la Pica compensa l’esforç. 

   El meu germà gran, emocionat, m’abraça, ens fem petons. Ell no havia tornat aquí a dalt, d’ençà que vam fer la Pica el 1973, fa 43 anys. Com és lògic, recordem el Ricard, que per edat estava entre tots dos. Aquell dia també hi era, i aviat farà 4 anys que ens va deixar per sempre. I l’estimada Toni, que aleshores era la xicota de l’Antoni, i que malauradament també ens va deixar fa 10 anys.

  Més abraçades: amb l’Enric, l’amic amb qui he fet més pics als Pirineus, la Margarita, que s’estrena als 3.000, el Jordi, que encara que és el més jove, és el més expert en l’alta muntanya. I el Paco, que no ho diu, però que gaudeix més de la Pica que d’una paella de llamàntol.

  La baixada es fa feixuga. Cal tornar a pujar el Port de Sotllo... per tornar a baixar-lo.

Mentre caminem per l’inacabable tartera del Port de Sotllo, prometo per dins no tornar-la a fer.

   I més avall, quan després de tantes hores de caminada, cal tornar a remuntar el bosc, abans de fer la baixada definitiva cap el refugi de la Vall Ferrera, em refermo en la promesa.

  L’endemà, després del descans m’adono que a vegades prometem les coses massa de pressa, i després no es pot complir la paraula. Sort que no ho vaig dir gaire alt.... perquè ja tinc ganes de tornar a fer-la l’any que ve.