M’endinso a l’alzinar i m’aturo a xerrar una estona amb la meva vella amiga, l’alzina Alfonsina. —Ja saps que en aquest alzinar, des de
temps immemorials compartim el bosc amb els nostres amics, els roures —em diu
l’Alfonsina —. Però d’un temps ençà tenim un petit problema —afegeix.
—I doncs? —pregunto.
—Que el pi Crespí i l’alzina Fina s’han
embolicat, en els dos sentits de la paraula.
—I quina és la qüestió? —faig estranyat.
—Que les altres alzines diuen que la Fina
és una fresca, que es deixa abraçar per un pi intrús davant de tothom.
—Per edat i per saviesa és el roure Palau.
Com que sé on viu,
vaig a visitar-lo.
Les
seves fulles il·luminades de sol, semblen d’or líquid.
—Avi Palau, us volia fer una consulta de
part de l’Alzina Alfonsina, que avui no es pot moure de casa —l’informo.
—Deixaré caure una fulla on, amb lletres d’aigua,
he escrit la meva opinió —diu solemnement —. Que és vinculant! —sentencia. Recullo la fulla i la llegeixo: “Tots els
arbres del bosc tenen els mateixos drets. Sense distinció d’espècie, de casta,
d’alçada o de color. Que cadascú esculli la seva manera d’estimar-se. Independentment
de si tenen fulla caduca o perenne. De si són mascles, femelles o el que cada
individu triï per definir-se. Estem agermanats amb tots els arbres i matolls dels
boscos de la resta del món.”
—Com
que haig de fer un viatge a la pineda de Baltasana, explicaré als arbres que hi
trobi, això que has dit —m’ofereixo.
Just quan marxo, en una prada entre dues avetoses, sento una veu que em diu:
El pi Crespí i l’alzina Fina que s'emboliquin com vulguin, que això mateix hauríem de fer totes les altres espècies d'éssers vius... I mira quina imatge més bonica fan plegats!.
ResponEliminaPreciosos tots els arbres amb les seves fulles daurades, fins i tot els pelats.
Bones festes, Xavier!.
Aferradetes.
Sí que és una imatge bonica la de l'alzina i el pi que han crescut junts, i s'abracen l'un a l'altre. Quan els vaig veure hi vaig llegir una història d'amor entre diferents.
EliminaMolt bones Festes a tu també, Lluna.
Si tots els jutges fossin de pau i tinguessin el seny i la saviesa d'aquest vell roure Palau, les coses anirien (ens anirien) molt millor.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquesta faula de la qual també en podem treure un ensenyament moral; igual com les d'Isop, però amb arbres que parlen en comptes d'animals. :-D
Bon Nadal, Xavier!!
Tots els arbres d'aquesta història existeixen, però els noms propis són inventats, a excepció del Roure Palau, catalogat com a arbre monumental a la serra de l'Obac, prop del Coll d'Eres.
EliminaSi t'hi has fixat, el nom de Baltasana està en color vermell, per enllaçar amb el blog "Salsa ficció" de la Teresa Duch Dolcet. He llegit el seu llibre "Baltasana, la muntanya em parlava" i amb ella coincidim amb l'amor i respecte a la natura. A "Baltasana" la Teresa fa dialogar els éssers de la muntanya entre ells. No en vull fer espoiler.
Bones Festes Mc.
Totes les imatges molt boniques, i amb un missatge que tothom hauria de respectar: que cadascú pugui estimar i ser estimat sense judicis de cap mena.
ResponEliminaGràcies per compartir aquests paisatges i molt bones festes, Xavier.
Gràcies a tu, per acompanyar-nos en el passeig pels boscos i pel teu missatge sense prejudicis.
EliminaQue passis molt bones Festes, Núria.
Una bona combinació de tres paisatges ben diferents. La serra de l'Obac, la pineda de Baltasana i el Berguedà.
ResponEliminaM'ha encantat la teva conversa amb els arbres. Fas bé de parlar amb els arbres, que ja es veu de seguida que són més savis que lrd persones. Les persones només fem que bestieses.
Tot i que em resisteixo a començar a dir Bon Nadal quan encara falta una setmana, no pas per no dir-ho deixo de desitjar-lo. Ja arribarà el moment... he, he, he... (ja veig que ho he escrit igualment)
Jo també penso que potser és una mica aviat per desitjar "Bon Nadal". Però la muntanya té el seu ritme i comparteixo els seus bons desigs.
EliminaJa ho veus Carme, ho he tornat a dir...
Quina història més bonica has trobat al bosc i que sàvia és l'Avi Palau i la naturalesa !!. Jo , m'afegeixo al clam final i et dic també , Bon Nadal !! (amb rodolí i tot ;) )
ResponEliminaLa llei de la natura, a vegades és amable, d'altres pot ser més dura. Però és inapelable.
EliminaClaror i aire pur, Bon Nadal Artur. (també amb rodolí)
Aquests "brots més joves" em fan pensar en la música, que hauria de ser com una rosa enmig de la neu, que diu Kundera.
ResponEliminaTambé aquests dos arbres embolicats són una excepció com aquesta música!
Tens molta imaginació!
La gràcia d'aquests dos arbres és que segur que conviuen des de molt petits.
EliminaEn veure'ls vaig pensar en un fragment del poema de Verdaguer:
"La Noguera i lo Garona
són los fills que Déu li dóna,
que ja al nàixer s’empaitaren,
corregueren i saltaren,
com dos nins joguinejant."
Bones Festes Helena.
Xavier, quin post més impressionant , amb unes fotos meravelloses i els arbres que parlen. M'ha fet molta gràcia la història del pi i l'alzina, quina casualitat que hagin crescut així, ben abraçadets.
ResponEliminaBon diumenge, Xavier.
S'han empaltat l'un a l'altra. Els arbres del bosc s'estimen els uns als altres, es cuiden.
EliminaBon diumenge i bones Festes, M. Roser.
Xavier, t'anava a dir que els arbres no només parlaven a casa meva i llavors, sorpresa! He llegit Baltasana. Ja deia jo que havia vist unes quantes lectures extres aquests dies en el post que enllaces. Gràcies! M'agrada molt aquesta història d'amor i el missatge que se'n deriva.
ResponEliminaEls arbres de Baltasana s'han agermanat amb els de la Serra de l'Obac i del Berguedà. I amb tots els avets dels Pirineus.
EliminaGràcies a tu, per les coincidències.
Aproveito para desejar ao meu amigo e sua família um Santo Natal.
ResponEliminaAndarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
Obrigado.
EliminaIgualment F. Manuel, que passeu unes Bones Festes.
Bon Nadal i millor any nou. Em sento una mica Crespí, tu ja m'entens.
ResponEliminaUn dels tresors d'aquest conte és l'alzina Fina. Tu també tens un tresor, Francesc.
EliminaBon Nadal també per a tu, la Fina i tota la família.
Al principi de l'entrada, quan he vist el Montcau, alzines i roures, em pensava que la cosa aniria del Parc Natural de Sant Llorenç, però després el Pedraforca ja m'ha descol·locat. Precioses imatges de natura com sempre Xavier. Un goig!
ResponEliminaSí que és el Montcau. Tinc pendent de fer algun dia un post sencer del cami que va del Montcau a la Mola de Sant LLorenç. Les alzines, el roure i el pi són d'allà. El Pedra i Baltasana hi són de propina!
Elimina