A mitjan novembre el Quim em
proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony. Dos sospitosos habituals, l’Enric
i el Francesc ens acompanyen encantats, com jo mateix. Ara que visc la meva tardor, em
fa goig tornar a aquest lloc tan màgic on vaig pujar, per primera vegada, una
primavera de fa 60 anys. Pugem pel coll Roig, fent un
tomb per paratges que em semblen inconeguts. Quin plaer admirar, de bon matí,
els cims del Berguedà des d’una balconada del Ripollès. O els del Vallès Oriental. Rere les boires d’Osona: els cims del Montseny. I els turons del Vallès
Occidental i el Bages: la Mola de Sant Llorenç i Montserrat. I des del cim del Pedra Picada de 2.045 m. (o Costa Pubilla com també l’anomenen) veure un dels gegants dels Pirineus del Ripollès
i l’Alta Cerdanya: el vell Puigmal. Hauria d’estar nevat, la sequera no perdona. Als vessants del Coma Ermada passen
les hores. A l’horitzó endevinem
alguns cims de l’Urgell i el Solsonès. —Ara que han marxat els núvols,
passa’m el llarga-vistes per gaudir del Pedraforca. La tarda s’ha tornat brillant.
Un refugi per als nostres sentits. La tardor ens ofereix or líquid. Nosaltres fa molts anys que sovintegem
aquests paratges. No és res comparat amb qui ja hi va construir fa més de 1000
anys. Baixem per les escales que va
fer construir el llegendari Comte Arnau. Després, no va pagar als obrers, cosa que, entre altres malifetes, el condemnà.
Ens ho conta Joan Maragall: — On us van donar posada, comte Arnau?
—A l'infern me l'han donada.
Per les males llambregades,
per les males cavalcades,
per soldades mal pagades.
Al bosc de Montgrony hi resta la seva petjada
petrificada. Quan em falti color a l’ànima, tornaré a pujar al Montgrony.
A mitjan novembre el Quim em
proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony.
Preciosos paisatges plens de colors de tardor i aquesta boira que els fa màgics.
ResponEliminaUn passeig que he fet amb tu, amb els ulls ben oberts i l'ànima presa.
Aferradetes, Xavier.
La tardor té una llum que ens envolta. Tant o més que la boira.
EliminaUna abraçada, Lluna Creixent.
Et manllevo un dels teus peus de foto i l'amplio a totes les altres: Les teves imatges sempre són un refugi pels nostres sentits. Gràcies per compartir-les!
ResponEliminaPots utilitzar la frase tant com vulguis, Mc. Però recorda de tornar-me-la quan acabis.
EliminaQuins colors més macos, que heu trobat i ara, compartit !. Un paisatge que il·lumina la vista. Salut !!.
ResponEliminaUn paisatge que, com la majoria de paisatges, no cap a la càmera. I uns colors que no surten al mostrari del "Pantone".
EliminaMoltíssimes gràcies, per tant de color repartit per a tothom! Cada tardor em meravella de nou i a les teves fotos encara més.
ResponEliminaQuan em falti color a l'ànima, tornaré a mirar les teves fotos, Xavier.... (posats a manllevar frases, ja veus que m'hi apunto)
Colors càlids. Caliu acolorit, com l'amistat. Les gràcies, per a tu.
EliminaQue ben lligat tot, Xavier! Envejo aquest coneixement teu tan gran de les nostres muntanyes i els nostres paisatges. La tardor té els millors colors, però tu has sabut captar els millors dels millors. I per altra banda... Fa 60 anys? Doncs devies ser molt jove! Quina emoció tornar-ho a recórrer amb tota aquesta vida viscuda!
ResponEliminaAixò de la primera pujada al Montgrony fa 60 anys té una explicació: era del grup de caramelles de Sants i amb els guanys que recaptàvem cantant i parant la cistella per Pasqua Florida, passàvem la Pasqua Granada al Montgrony, a un refugi que hi havia a l'entrada i que ja no existeix.
EliminaCrec que el primer any que hi vam pujar era el 1962 o el 63 i tenia uns 7 anys. Tambéva ser el primer any que va arribar la llum elèctrica a l'Hostatgeria del Santuari.
Xavier, amb vuit o nou anys ja anaves per aquestes muntanyes? M'encanten els comentaris i les fotografies.
ResponEliminaAdmiro la teva il·lusió de "andarino", jo sóc d'altiplà, del pla, però em meravellen aquests paisatges muntanyosos.
Ho he explicat a la Tresa. T'explicaré més. Actualment hi ha una carretera que puja fins al Santuari. Als anys 60 del segle passat encara no existia i calia pujar a peu per un camí de mules.
EliminaL'Olga Xirinacs té un llibre que es diu "Cua de vaca" perquè un pastor li va aconsellar que s'hi es cansava s'hi agafés. De petit jo també em vaig agafar a la cua d'una mula i la pujada no es feia tan feixuga. Era com una mena de "tele-arrossegament" de tracció animal.
Recordo de pujar-hi de petita amb l'escola, que va ser molt dur. No sóc tan soferta com tu!
ResponEliminaA mi també se'm feien molt dures les pujades quan era petit.
EliminaL'any passat, a la tardor, vaig ser-hi al refugi. Una zona ben bonica a mig camí del Ripollès i el Berguedà. I en aquesta època els colors del bosc són increïbles.
ResponEliminaJa que parles del refugi. El van haver de restaurar de tan mal cuidat que estava. Fins i tot part del sostre s'havia esfondrat. Ara està en molt bon estat... per fora. Per dins, alguns incívics, aprofitant que és un refugi lliure, sense guarda, l'han omplert de pintades amb missatges estrafolaris o directament fastigosos.
EliminaÉs una llàstima haver de llegir bajanades a les parets en un entorn tan bell.