“Falgueres prop del riu,
verdegen, verdegen,
Falgueres prop del riu,
És la fi de
l’estiu”
—Què cantaré ara, estimada tardor?
—No he canviat jo el color de la falguera —sento que dius. —ha estat la sequera.
—He trobat elements estranys al bosc. —et comento.
—Com a tardor et diré que, per a mi, són ritus estèrils.
—Jo em
responsabilitzo de la caiguda de les fulles dels arbres. —aclareixes convençuda.
— Encara
—respons, com si em llegissis el pensament.
—Hi ha esperança? —pregunto innocentment.
—Hi ha
molts exemples. —constato.
—Res, només era una intuïció. —aclareixes.
—Ja la coneixes: Sant Martí d’Ogassa. —m’informes.
—El conec. —dius. —El Pla de Pegot. Ha esdevingut el Pla d'en Xirinacs, un punt místic.
—Tornem
a Queralbs –et demano. —Necessito veure aigua. I beure'n.
—L’aigua, encara que s’amagui sempre acaba
apareixent. —dius com consolant-me.
—Tots
plegats la necessitem: els animals, entre els quals ens incloem els humans i
també les plantes i els arbres.
—Plourà,
no t’amoïnis. Però avisa als que manen, que no juguin amb la natura, que és més
poderosa que ells. —sentencies.
Malgrat que no amb la puntualitat que tocaria, sí que és cert que la pluja i el fred van arribant i és molt necessari que arribin portats ara per la tardor i després per l'hivern. Si no fos així, estaríem ben fotuts...
ResponEliminaTant de bo que la natura tingui més seny que nosaltres, Mc.
EliminaA veure si la tardor ens visita i fa de tardor, com ha de ser: amb pluges i fresqueta (sense passar-se, que pel fred, fred, ja tenim l'hivern).
ResponEliminaM'ha agradat molt aquesta tardor tan acollidora i tendra que has trobat al Ripollès.
El Ripollès sempre amaga bones sorpreses, igual que els teus posts i els teus escrits i les teves fotos...
Gràcies, Xavier!
Gràcies a tu, Carme, que coneixes a fons el Ripòllès. Alguns racons millor que jo.
Elimina"Les fulles verdes conviuen amb les de colors calents": em fas pensar en la "primavera de sang verda" del poema de l'Olga Xirinacs, que es podria projectar en la reravera, la tardor, de la mateixa manera.
ResponEliminaJa voldria assemblar-me a aquesta gran poeta que cites, Helena.
EliminaGostei de ver estas belas fotografias.
ResponEliminaUm abraço e bom fim-de-semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
Livros-Autografados
La tardor enguany està tardant a arribar, ho fa lentament, a foc lent.
EliminaObrigado, F. Manuel.
Només mirant la natura podem veure com ho hauríem de fer nosaltres, saber conviure, respectant sempre a tothom.
ResponEliminaM'agrada quedar-me una estona més pel teu blog, em dóna vida.
Aferradetes, Xavier.
Queda't tota l'estona que vulguis. Gràcies per la companyia Lluna.
EliminaGràcies per apropar-nos, poèticament, als boscos del Ripollès. Tinc pendent una visita al refugi del Pla de Prats. Encara sort que la natura resisteix la petjada humana. Fins quant?
ResponEliminaEsperem que la humanitat faci un pensament i la natura sigui sempre benèvola.
EliminaQue vagi bé al refugi, Risto.
La natura és com un engranatge gran i complex, amb moltes tecles.... em de saber veure i comprendre , que la natura no és el problema, potser ho som més , nosaltres.
ResponEliminaEspero que puguis tornar al Ripollès, en els dies de pluja i neu, que com diu la nostra amiga, tornaran ;)
Salut !.
La natura som tots. Només que no ho ho oblidem i la mimem una mica ja haurem fet un gran pas.
EliminaAl Ripoll+ès sempre cal tornar-hi.
Salut, Artur.
Un diàleg entre l'home i la natura que no s'hauria d'interrompre mai, perquè com bé dius aquí dalt, la natura som tots. I em sap molt de greu reconèixer que de tota la natura, els que aparentment som més savis, per allò del cervell, etc. etc., som els més destroyers i ja ho estem pagant.
ResponEliminaUna abraçada, Xavier!
Si estimem les muntanyes, com no hem d'estimar tot el que hi trobem? Els rius, els arbres, els prats...
EliminaCuidar ara la natura per a nosaltres i per als que vinguin després. Des dels Pirineus al Montsià, passant pel Montseny, la Serra de Prades, el Montsant, etc