4a Etapa:
Divendres, 4 de juliol: Salardú - Refugi Conangles
El primer tram d’avui és per carretera i pista forestal i,
després de l’esforç d’ahir, el Francesc, l’Enric i jo mateix decidim estalviar-nos
dues hores de caminar per carretera i anem amb taxi fins al Pont deth Ressèc. El
Jordi, que és el més jove del grup, es lleva més d’hora, ho fa a peu i ens
trobem al final de la carretera, just on comença el camí.
En aquestes valls,
no és fàcil de veure-les, i menys encara fotografiar-les, però, en un instant
de sort, podem admirar la papallona Apol·lo.
Si ahir vam trobar unes quantes mates de marcòlics grocs...
... avui en trobem una de vermells.
Fa alguns dies que tinc símptomes amenaçadors de lumbàlgia, i
quan fa una mitja hora que caminem, les
amenaces es converteixen en realitat. M’he d’aturar i prendre’m un ibuprofè. El
Jordi s’ofereix a dur la major part de pes de la meva motxilla. Li accepto aquest
gest tan generós que em permetrà seguir.
Els paisatges de la Ribera de Rius, són esplèndids. Amb menys càrrega i, a mesura que la pastilla em fa efecte, puc anar pujant.
En una aturada per reposar i beure aigua, admirem la cara nord del Montardo.
Quan passem pel llac de Rius, uns núvols comencen a tapar el cel. Les previsions són de pluja a primera hora de la tarda, i no fallen. Encara no hem dinat i ens cau un aiguat.
Passat el Port de Rius, s’atura la pluja però el cel segueix amenaçant. I encara falta molt per arribar al refugi. L’aiguat que ens cau és tan fort que no goso treure la màquina fotogràfica perquè de ben segur que s’espatllaria.
Poc abans d’arribar a Conangles la pluja fa una treva. El torrent ha augmentat el seu cabal.
A la fageda de Conangles, encara que no plou ens seguim mullant de l’aigua que cau de les fulles dels arbres. Arribem al refugi, malgrat les capelines, xops des de la gorra fins als mitjons.
5a Etapa: Dissabte, 5 de juliol: Refugi Conangles - Vielha.
Les previsions de pluja avui encara són pitjors que ahir. Si
ahir indicaven pluja a la tarda, avui ja diuen que plourà al matí.
El nostre camí passa pel Port de Vielha i no ens
arrisquem. Hi ha un bus que va a Vielha pel túnel.
Mentre no arriba l’hora d’agafar el bus fem una visita al Salt de Molières que no és gaire lluny.
En tornar a la parada el temps s’embolica i quan pugem al bus es posa a ploure. Ens conjurem a tornar algun dia a fer el que no hem pogut fer avui: el Port de Vielha.
Hem acabat la volta, si bé no de la manera que volíem.
Mentre tornem cap a casa, vers el sud, la Garona segueix nord enllà, el seu curs espriuà, “on diuen que la gent és neta i noble, rica, lliure, desvetllada i feliç...”
