A finals d’octubre, després d’una
nit freda i a estones plujosa, ens llevem a Campllong, més amunt del poble de
Meranges. Els 2 quilòmetres finals de
carretera que pugen a Malniu s’han de fer a peu perquè, com que avui el refugi és
tancat, hi han posat una tanca que impedeix el pas als automòbils.
El 19 de març de l’any 1973 va
ser la primera vegada que vam dormir en aquest refugi. Actualment l’han ampliat
pel costat de llevant.
Pugem muntanya amunt, amb la
Tosa d’Alp i la serra del Cadí a l’esquena. I la vall de la Cerdanya tapada per
la boira.
A 2.500 metres, trobem les
excavacions del jaciment romà del Coll de Molleres. Fa 52 anys no sabíem que
els romans haguessin arribat a viure tan amunt.
Aquest assentament (el més alt
de Catalunya i de tota la zona mediterrània) depenia de Iulia Libica, l’actual
Llívia.
La
boira ha obert una porta per on hem pogut entrar al Coll de Molleres.
En altres anys
hauríem trobat neu en aquestes dates. Només hi ha les restes de l'enfarinada
que hi va haver aquí a dalt ahir, mentre plovia a la plana.
El que no ha canviat en aquests
52 anys que han passat és la fesomia del Puigpedrós.
Si de cas els que hem canviat som nosaltres. A dalt i
drets, d'esquerra a dreta; Vidi, Antoni, Andreu, Nuri i Toni. Asseguts; Xavier,
Carles i Carme. Hi ha tres persones que han marxat per sempre:
l’Antoni, la Toni i l’Andreu.A la foto en color: l'Enric, el Francesc i el
Xavier.
Si el 1973 el Puigpedrós va ser
un dels primers cims que vaig fer amb 18 anys, el 2025 és el primer cim de més
de 2.000 metres que faig d’ençà que tinc 70 anys. L’Enric amb 69 i el Francesc amb
68 són molt més joves.
A Meranges hi ha molta afició a
fer escultures de fusta. L’escultor Elies Pons és el principal exponent i les
seves obres guarneixen alguns carrers del poble. Sembla que han volgut deixar
constància del seu art, també al cim del Puigpedrós.
La boira no impedeix la visió
dels estanys dels Engorgs.
És hora de baixar.
Prop del refugi de
Malniu, fa alguns anys van construir una petita presa i s’ha format un bonic
estany, que anomenen "estany Sec", encara que és ple d'aigua.
A primera hora de la
tarda la boira s’ha esvaït i ens permet contemplar Meranges,
envoltat, com nosaltres mateixos, de tardor. De la nostra tardor.
