dilluns, 16 de desembre de 2013

Fita a fita

D’ençà que hi ha hagut l’acord consensuat, per les forces polítiques democràtiques catalanes, sobre la data i la pregunta que es farà als que creiem que tenim dret a decidir el futur polític del nostre país, que s’han fet tota mena d’acudits als diaris, a les reunions socials, i sobretot a les xarxes com el Twitter, o el WhatsApp, que són els tam-tam actuals. Es fa difícil afegir res que no s’hagi dit sobre el tema.
En principi agradà poc la doble pregunta, i en canvi, amb els dies la gent l’ha anat acceptant.
Hi ha molta gent del país que creu que cal fer les coses poc a poc, pas a pas, dia a dia i any rere any, la veritat és que no m’ha estranyat la doble pregunta, i la veritat, també comença a agradar-me. Una pregunta seguida d’una altra, com una matruska russa a dins d’una altra.
Perquè a mi també m’agrada conèixer el país carrer a carrer, poble a poble, xano-xano, i a la gent de tu a tu. I sé que gota a gota s’omple un gorg, que mica en mica s’omple la pica, que cèntim a cèntim hi ha qui es fa ric, que fita a fita es pugen les muntanyes més altes, que a vegades és més segur prendre determinis d’un a un, però que si convé també es pot fer de dos en dos.
Que cal mirar a banda i banda abans de creuar, i mesurar-ho tot pam a pam. Treballem de sol a sol, parlem clar i català i anomenem al pa, pa i al vi, vi. I així anem fent la viu-viu.
També hi havia qui no creia en l’èxit de la Via per la independència, i el neguitejava un rau-rau, sobretot quan començà a caure aquella mica de xim-xim. Mans amb mans, ben ran-ran els uns dels altres, vam omplir carrers i carreteres de gom a gom. La gent es felicitava fent-se petons a galta i galta, i després brindaven les copes fent xin-xin.
I ara el país va fent un xup-xup imparable. La gent ens mirem fit a fit. Els que a l’hora de dinar es conformen a fer nyam-nyam amb un pica-pica, o als que agraden menjars fins fa poc exòtics com el cus-cus.
Sabem que el Barça guanya la lliga gol a gol, partit a partit, com quan érem petits guanyàvem el joc del darrere el parxís, tirant d’oca a oca. Al dòmino, comença a jugar qui té el doble sis, i els votants de Catalunya tenen a les seves mans el doble sí.
És un punt de partida. Vist que ens agraden, les portes obertes de bat a bat, i són necessàries tantes coses dobles, serà fàcil respondre la doble pregunta.

Diuen que John Lennon s’interessà per la Yoko, perquè en una exposició de quadres que havia fet ella, hi havia una escala i a dalt de tot una lupa. I amb l’ajuda de la lupa es llegia: yes. Aquell “yes” canvià la vida d’aquell home. Fins aleshores només era un beatle, i a partir d’aquell instant començà a ser un geni.
Yes. Així de senzill. She love’s you yeah! Yes, yes. Entrarem a la història, si volem, democràticament, vot a vot, fita a fita, sí a sí. 

2 comentaris:

  1. Doncs ara que ho mostres, si que ens agraden les expressions repetitives, quina poca imaginació, no? :P

    ResponElimina
  2. Ben trobat i molt treballat, Xavier. Ves si en té de molla el Sí-Si.

    ResponElimina