Un conte de Nadal

Una figura arriba cansada al llogarret. No recorda el nom del petit poble, i gairebé fins i tot ha oblidat el seu. És un poble d’enlloc. Ve de lluny, d’allà on comencen tots els camins, de dies que són de nit i de nits que són a anys de distància.

Camina descalç de somnis i d’esperances, només s’abriga d’antigues cançons de Nadal, i a dins del cap li ressonen simbombes, ferrets, panderetes i refrecs de culleretes a les escates de vidre d’una ampolla d’anís. 

Els cabells del seu cap són coberts de nuvolades i a la barba du la gebrada dels marges dels camps. 
A la llunyana infantesa, a casa seva havien acollit un home vell, que viatjava amb el seu nét Pauet, i que resseguien els camins, com fa ara ell mateix. Era un Nadal d’abundoses nevades. Aquella mateixa nit de Nadal en Pauet va poder estovar el tió de la casa, i va compartir joguines i mandarines amb la resta de mainada de la casa. Fins i tot es trobà a les mans, i per a que se l’endugués un Patufet d’en Folch i Torres. 

En Pauet, al costat del senzill pessebre de la casa cantava ”El noi de la mare” i altres nadales, potser amb veu i preu d’agraïment a qui els acollia. Es van quedar a casa tres dies, fins que el temporal els va permetre seguir el trajecte. Havien compartit escudella, porró i torró. 
Aquell avi no va caminar gaires nadals més i en Pauet es fongué en futurs Sants Esteves i caps d’any.

Mentalment va cantant “panses i figues i nous i olives”. A les butxaques només li resten volves de neu i molles de neules. La vida dóna moltes voltes, pensa. Fa segles que no celebra un Nadal com cal, tants que n’havia tingut.

La vida, a vegades, després de la plenitud, regala misèria. La vida, a vegades, després de la salut, regala malalties. La vida, a vegades, després de la companyia regala solitud. La vida, a vegades, després de l’amor regala desenganys. La vida, a vegades treu el sostre i regala estrelles. I canvia els llençols per unes caixes de cartró.

Ja no pot més, s’ha d’aturar a descansar. La nit li cau a sobre i no sap on la passarà. 

S’asseu a un portal, sembla una casa de ningú i repenjat al portal de fusta s’endormisca una mica. Es desperta de sobte. Un infant ha obert i se l’està mirant. “Avi Pau!” crida. “Hi ha un senyor a la porta!”

“Fes-lo entrar” se sent una veu des de dins de l’estança. “Compartirem escudella, porró i torró”. I la història torna a començar... 
És la màgia del Nadal.