Pedraforca congelat

El desembre, fidel i conseqüent, ha estat obedient a la seva cançó: “El desembre congelat”. De fet, enguany ja fa més d’una setmana que hauríem pogut cantar perfectament “el novembre congelat”.

Han estat dies de temperatures molt baixes, d’aquelles que el rostre se’n defensa rient.

Riure de fred! Quina sort poder-ho fer quan se sap que aviat entraràs a una estança abrigada de les inclemències i caldejada per una estufa o una llar de foc.

 Ho hem fet d'altres vegades. Hem vingut a contemplar el Pedraforca, aquesta immensa muntanya que avui va vestida de blanc, com una núvia.

Sota els peus mateix de l'imponent Pedraforca, des de l’ermita del Castell de Saldes, s'albira l'enforcadura que uneix els pollegons, retallada contra el cel, amenaçador de noves nevades. 

 Com un gegant solitari que duu la testa coronada amb dues banyes, aquesta mítica muntanya, fa un munt de segles, devia espiar com uns intrèpids habitants alçaven les muralles del castell. I també com alçaven, a l’altra vessant, el de Gósol.

Tota aquella gent qui sap on para? Moltes generacions han viscut entre aquestes pedres. Les generacions han anat travessant els segles, vivint i morint dins de les nobles parets del castell, o malvivint i mal morint a les barraques més humils i senzilles (i potser encara més nobles) envoltats per la llum de la vida i la tenebra de la mort.

O fins i tot sobrevivint en una cova que improvisadament els servís de casa, als crus desembres de fa 1000 anys.

Al capdavall, com deia el poeta: “todo pasa y todo queda, però lo nuestro es pasar”. I tant que passarem! Passarem de llarg, gairebé sense adonar-nos de que hem estat en aquestes valls. 

Dels castells només en resten ruïnes, i de les cases gairebé ni les runes. El novembre ha passat i també ho farà el desembre. El Pedraforca, que fa més de 50 anys que contemplem avui, ens veu passar, insignificants com formiguetes als seus peus. 

Inevitablement un dia ja no ens veurà més. Nosaltres també restarem a la intempèrie dels segles.

No ens importa gaire si abans, hem pogut tornar a contemplar la seva silueta, una altre cop. O més, quantes vegades, millor. I hem omplert novament l'esperit, de passió per viure la vida.