Reflexions a Collserola

Hi ha qui diu que Collserola és el pulmó de Barcelona. Segurament que ho és, i també d’altres ciutats del Barcelonès, del Vallès o del Baix Llobregat. Per a moltes persones, a més d’un pulmó, la serra de Collserola és també la seva psicòloga. És un indret ideal per reflexionar, lluny dels fums i els sorolls de la ciutat.

En aquesta època, a més del fred i el sol de la carena, s’hi troba una humitat condensada en les ombres del fons de la vall. Una humitat que perfuma les soques dels pins, les alzines i els roures.

La olor de tardor sembla que ens vol anunciar  la proximitat de l’hivern. El 6 de desembre, hi vàrem estar, mentre uns quants ciutadans, alguns d’ells nostàlgics del franquisme, commemoraven a Barcelona, envoltats de banderes espanyoles i del seu himne militar, el dia de la seva constitució. M’imagino que a la tarda, els escombriaires van tenir una feinada per recollir del terra  molta caspa i moltes escopinades, dels carrers per on van passar, els abanderats espanyolistes.

En Mandela és mort. Alguns polítics mundials, que sempre han estat contraris a les seves idees i gairebé enemics, o sense el gairebé, de tot el que ha representat aquesta figura, a favor de la fraternitat i el socialisme, ara fan veure que els sap greu la seva mort, i li diuen Madiba, com si fossin amics seus. I alguns fariseus aniran al seu enterrament i deuran fer cara compungida. Però potser val més així. És el que predicava en Mandela, oi? Confraternitzar amb l’adversari.

Suposo que és el que haurem de fer quan siguem lliures, ser comprensius amb els que ara no ens deixen ni tan sols decidir el que volem ser. El primer pas sempre l’hem de fer nosaltres, sense esperar que l’altre bellugui ni un mil·límetre les seves posicions d’intransigència. De figures de la magnitud d'en Mandela hem après que l’esperança no està renyida amb la lluita, com la lluita és inherent amb l’ànsia de justícia, i que sense justícia social no hi ha llibertat, i viceversa. Perquè en Madiba estava convençut que sense igualtat social, de poc servia la igualtat racial.

Seguim a la serra que guareix els problemes psicològics. Contemplem l'ermita de Sant Adjutori, i un antic forn, que ens fan tenir una idea de la vida que es feia a Collserola uns quants segles enrere. 

Alguns ciutadans s’esplaien a Collserola, fugint de la visió d’alguns edificis que no els agraden i que ocupen, en el pitjor sentit de la paraula ocupar, una part de Barcelona. 

Per això prefereixen la visió de la muntanya de fons que la de l’edifici proper. El so del vent bellugant el fullam del bosc que el de la corneta fent formar la tropa de soldats.

Ens acostem a l’antic pantà de Collserola, mig abandonat al  bosc.

Les màquines han estat treballant a prop hi han remogut el terra, deixant al descobert algunes modernes peces arqueològiques. Deu ser un contrasentit parlar de modernitat i d’arqueologia al mateix temps, però a vegades trobar residus de fa més de vint anys enrere, fa pensar en la no perdurabilitat dels objectes, malgrat que alguns deixats fan el possible, per fer-los presents unes quantes dècades més.

 La tarda cau i ens demana explicacions. Sí que volem pronunciar-nos. Sí que volem poder dir que sí. I si algú s’ho estima més que digui que no. No havíem quedat que s’ha d’escoltar l’adversari? Per una vegada no podrien començar els altres i fer un pas cap a nosaltres? 

De retorn a casa, els mitjans informatius ens posen al dia del que ha donat de sí la jornada. Escoltem les notícies i per la finestra observem Collserola. Que no s'amoïnin, si ells no fan ni un sol pas, nosaltres en farem dos.