dissabte, 25 d’octubre de 2014

La proposta (Quedem al Zurich?)

“Mariona, hem de parlar” Quan la mare em va dir això, vaig pensar que es devia tractar d’una cosa greu. Són exactament les mateixes paraules que em digué, fa uns quants anys, quan em va venir la primera regla, i també les del dia que em va descobrir fent campana a l’insti. O les del dia que vaig portar més insufis que aprovats. Segurament que també les devia fer servir quan em va dir que ella i el pare se separaven, però d’això fa més temps i no ho recordo segur.
    - Seu - em demanà mentre ella ho feia a una cadira de la taula del menjador. - Hem de...
     - Hem de parlar, ja t’he sentit - la vaig tallar mentre jo m’asseia a la cadira del seu davant.
    - Mariona, això no és fàcil d’explicar. Tu mateixa t’estàs adonant que ja no ets una nena...
    - Això és el que m’has de dir? Fa temps que ho sé!
    - No m’interrompis Mariona, que no sé per on començar. - va dir la mare amb la vista clavada a les estovalles d’hule.
    - Doncs vés al gra - vaig dir mirant-la a la cara.
    - Ai nena, quina impaciència! - va dir ella aixecant  la vista de la taula. Em mirà directament els ulls, abans de seguir - Deia que ja ets gran, estàs fent l’últim curs a l’institut, l’any que ve segurament entraràs a la universitat... coneixeràs nois... I algun d’ells t’agradarà més que els altres...
 “Això ja m’està passant” vaig pensar, però només vaig preguntar - I?
    - Que algun dia et farà una proposta - i tornant a baixar els ulls va afegir - La mateixa que em va fer el teu pare, i per això ets aquí.
    - Em vols dir d’una vegada què et va proposar?
     - El primer que em proposà el teu pare fou: "Quedem al Zurich?"

I ho va encertar!! I ara estic asseguda a l’interior del cafè Zurich, amb els resultats de l’ecografia. El Ferran està trigant... Li he enviat un watsapp i anava a posar-li: “hem de parlar” però finalment he posat directament “quedem al Zurich?” 
Passa l'estona... Què deu passar? Generalment és puntual.
Encara no li he dit res, però  li he deixat anar algunes pistes i diria que s’ho imagina. Fa estona que hauria d’haver arribat.

I el Ferran que no ve...
Quan ja m’aixeco per marxar, veig entrar el Ferran, amb el casc a la mà, somrient d’orella a orella.

 Participació del blog Fita, per al projecte de la Gemma Sara i més gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara .

38 comentaris:

  1. haha, m'ha fet molta gràcia que per dir les coses importants/delicades diguin "quedem al Zurich", tant la mare com ella. Molt bon relat, i les fotografies que l'acompanyen també. A més són recents! (segons el tiquet, i el cafè no és tan tan car...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, a més de bona escriptora ets bona observadora. Vaig ser al Zurich fa 4 dies. El cafè és bo, i tal com dius, no és car.

      Elimina
  2. Ha, ha, ha... T'ha quedat divertida i sorprenent, aquesta història, sense perdre la tendresa...

    Molt bona, Xavier!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Sé que t'agraden els finals que "acabin bé", i aquest, en principi, així ho sembla.

      Elimina
  3. Quina història més tendra, sí, m'ha encantat!! Al sarró!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma, serà un honor ser al sarró, on hi ha escrits molt millors que aquest.

      Elimina
  4. Nois, quasi que em sap greu viure a 50 Km. de Barcelona i no poder dir-ho gairebé mai, això de: Quedem al Zurich?" M'ha agradat força el teu relat; tanta por que fan els "hem de parlar", però aquesta vegada sembla que la història acaba bé...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es pot tenir tot, Galionar. Al Penedès teniu uns vins boníssims, i segur que també hi ha bons cafès.
      Gràcies per la lectura.

      Elimina
  5. Fantàstic, Xavier, i molt ben acabat amb aquest cafè, que és veritat, es veu boníssim i no és car. Sempre estàs en primera línia.

    Jo no se si podré anar-hi, estic molt més lluny dels 50 km. Estic a prop de Berga.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Berga, o Balsareny són lluny de Barcelona. Quina sort que els blogs acosten les capitals, i si no ens podem veure, al menys ens podem llegir!

      Elimina
  6. És molt intrigant, aquesta història, però és agredolç el final, com la vida. Molt bona aportació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert Helena. I a la vida, igual que en aquest conte, el final sempre continua.

      Elimina
  7. Només cal descriure el somriure, d'orella a orella, per deixar el final ben brodat.
    Bona, molt bona proposta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva crítica Eduard. és valuosa.

      Elimina
  8. Al nou Zurich no hi he estat mai, jo coneixia l'antic... Una bonica història que sembla que es repeteix; ho sigui que el cafè s'ha renovat però no la seva essència, que fa que es repeteixin les situacions...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
  9. Roser, jo sí que havia estat a l'antic, diria que només un parell de cops, i la veritat és que no recordo gaire com era.
    És tal com dius, l'essència perdura.

    ResponElimina
  10. -Quedem al Zurich.
    -Què ha passat?

    Bon relat!

    ResponElimina
  11. Mira que en Ferran ja semblava que es feia l'orni, però no, és una mica impuntual, però ha vingut a la cita. A veure què tal se li posen les noves.

    ResponElimina
  12. Xexu, el Ferran sembla de bona pasta, i diria que s'estima la Mariona.

    ResponElimina
  13. ¡Déu nos en guard, d'un "ja està fet", que es deia abans amb molt bon sentit.

    ResponElimina
  14. Olga, es deia abans i es pot seguir dient encara.
    Déu mos en gord!

    ResponElimina
  15. Uff, menys mal! Jo que em pensava que en Ferran faria mutis por el "foro" i es presenta a última hora satisfet i somrient.
    M'agraden els finals feliços!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, mi també m'agraden els finals feliços. A vegades són difícils.

      Elimina
  16. Ara ja quasi puc dir que he estat al bar, amb el teu reportatge fotogràfic no queden secrets, o si?.
    Bon relat de tradicions que de moment ens anuncien que van passant els anys.

    ResponElimina
  17. Sí que encara resten coses per veure.
    Els anys passen, els cafès poden canviar molt, però els sentiments de les persones, bàsicament són els mateixos.

    ResponElimina
  18. Ai! que el cafè ja començava a ser amarg. El Zurich és un plató de la vida real.

    ResponElimina
  19. La vida real també té els seus moments dolços. És interessant la comparació que fas entre aquest cafè i un plató de la vida.

    ResponElimina
  20. M'has fet recordar vells temps,quan jo també anava pel Zurich !!!

    ResponElimina
  21. Si algun dia hi tornes, ens podràs meravellar amb les teves fotografies.

    ResponElimina
  22. Veig q la nissaga " Quedem al Zurich" està garantida. La vida no s'atura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que esdevindrà una nissaga de zuricaires.

      Elimina
  23. Prenc nota de no quedar mai al Zurich, sembla que només serveix per donar noticies massa impactants >_<

    ResponElimina
  24. Pons, si no vols notícies impactants.... pren precaucions!!

    ResponElimina
  25. Ja pot anar avisant al seu fill o filla de que les coses importants passen al Zurich ;)

    ResponElimina
  26. Es veu que sí, Bruixeta. Gràcies per la visita.

    ResponElimina